Sempre he estat rareta, no ho negarem. I, trobar-se davant una crisis d'identitat davant el Facebook té nassos!
Jo tinc 1 bloc. Que no tothom sap que tinc, i tinc 2 correus electrònics. D'aquests correu electrònics, n'hi ha un de molt fàcil gestió: annatarambana@yahoo.es. Agenda fàcil, contactes clars i escollits amb aquesta seguretat absoluta que et dóna l'anonimat que només pot entendre qui l'entén. En aquest correu anònim tan conegut i públic, hi guardo com tresors emails meus, seus i teus. Emails on hi he abocat sentiments, confessions, pors i alegries i on he llegit tres quarts del mateix.
Després tinc l'altre correu. On s'hi barregen sense to ni so, amics de la feina, correus escolars, coneguts universitaris, amigues de l'ànima (de les de per sempre, siguin on siguin) i algun blocaire. Aquest és de més difícil gestió. Sobretot quan el vincules a un Facebook.
Ara tinc dos Facebooks, el primer: fàcil. Em coneixen enmig d'aquesta desconeixença, alguns saben qui sóc d'altres malgrat no saber-ho és com si ho sabessin. I jo ja m'entenc.
Després, tinc l'altre Facebook. Complicat. A qui enllaço? A tothom indiscriminadament?
Seria absurd enllaçar a blocaires que ja tinc a l'altre i més quan, no tothom qui tindrà accés al meu perfil sap que tinc bloc. Igual d'absurd seria enllaçar gent amb qui hi tinc una relació cordial però res més. Gent que fa temps que no veig. Gent que fa temps que no vull veure. Gent, sobretot això, molta gent. Massa gent. Realment tinc necessitat d'omplir la llista de contactes? Puc tenir un Facebook autista on només hi figurin 4 o 5 persones i carregar-me el concepte de relació amb el qual va ser creat?
I, enmig de tot això el ferm convenciment que sempre he estat i seré extramadament curosa amb la meva vida personal i blocaire. I, ara em paro i ric! Perquè em faig gràcia a mi mateixa, perquè la meva vida personal, sovint és tant blocaire i la blocaire tan personal que fa que tot es capgiri força.
I, a mi que sempre he estat rara, ja m'està bé.
Així que tinc un bloc, 2 correus electrònics, bé de fet si fem el recompte real arribarien a... mmm... 5. 2 Facebooks, 1 flickr i 1 twitter abandonat d'acord, però existent. I, dos hemisferis cerebrals de moment ben sans.
(Laura si perillen, no t'ho tindré en compte! Per cert, avui a l'hora del cafè he pensat en tu i el teu Nespresso! Ens veiem al Facebook! :) )
Jo tinc 1 bloc. Que no tothom sap que tinc, i tinc 2 correus electrònics. D'aquests correu electrònics, n'hi ha un de molt fàcil gestió: annatarambana@yahoo.es. Agenda fàcil, contactes clars i escollits amb aquesta seguretat absoluta que et dóna l'anonimat que només pot entendre qui l'entén. En aquest correu anònim tan conegut i públic, hi guardo com tresors emails meus, seus i teus. Emails on hi he abocat sentiments, confessions, pors i alegries i on he llegit tres quarts del mateix.
Després tinc l'altre correu. On s'hi barregen sense to ni so, amics de la feina, correus escolars, coneguts universitaris, amigues de l'ànima (de les de per sempre, siguin on siguin) i algun blocaire. Aquest és de més difícil gestió. Sobretot quan el vincules a un Facebook.
Ara tinc dos Facebooks, el primer: fàcil. Em coneixen enmig d'aquesta desconeixença, alguns saben qui sóc d'altres malgrat no saber-ho és com si ho sabessin. I jo ja m'entenc.
Després, tinc l'altre Facebook. Complicat. A qui enllaço? A tothom indiscriminadament?
Seria absurd enllaçar a blocaires que ja tinc a l'altre i més quan, no tothom qui tindrà accés al meu perfil sap que tinc bloc. Igual d'absurd seria enllaçar gent amb qui hi tinc una relació cordial però res més. Gent que fa temps que no veig. Gent que fa temps que no vull veure. Gent, sobretot això, molta gent. Massa gent. Realment tinc necessitat d'omplir la llista de contactes? Puc tenir un Facebook autista on només hi figurin 4 o 5 persones i carregar-me el concepte de relació amb el qual va ser creat?
I, enmig de tot això el ferm convenciment que sempre he estat i seré extramadament curosa amb la meva vida personal i blocaire. I, ara em paro i ric! Perquè em faig gràcia a mi mateixa, perquè la meva vida personal, sovint és tant blocaire i la blocaire tan personal que fa que tot es capgiri força.
I, a mi que sempre he estat rara, ja m'està bé.
Així que tinc un bloc, 2 correus electrònics, bé de fet si fem el recompte real arribarien a... mmm... 5. 2 Facebooks, 1 flickr i 1 twitter abandonat d'acord, però existent. I, dos hemisferis cerebrals de moment ben sans.
(Laura si perillen, no t'ho tindré en compte! Per cert, avui a l'hora del cafè he pensat en tu i el teu Nespresso! Ens veiem al Facebook! :) )
21 comentaris:
Qui més qui menys per aquí tenim un munt de subscripcions a comunitats d'aquest tipus. I de correus electrònics... ja no t'explico. El que jo encara no entenc és el fenomen Facebook, de veritat, quina necessitat hi ha de poder estar en contacte amb tothom, i més via una pàgina personal d'aquest tipus? Si no estem en contacte amb alguna gent potser és perquè no volem, i ara els hem de tenir agregats allà? Jo no tinc facebook ni en vull tenir, i amb la gent que m'agrada mantenir contacte, ja els mantinc, estiguin a prop o lluny. Bé, és igual, que jo també sóc un espècimen virtual una mica raret.
Jo tinc un Facebook , ja ho saps hi est tu, encara no se gaire b´e com funciona, per cert ja faig alguna cosa de teatre, la resta de temps faig el payaso de franc, el meu germa també ho fa el payasso pero cobrant.
Sempre he sigut bastant impermeable a xarxes socials d'aquesta mena, tant pel fura que puc arribar a ser com pel temps que requereixen. Ara, si tenen tant èxit, per alguna cosa serà!
Saluts!
Doncs jo tinc 2 twitter, 1 facebook (tot i que m'he plantejat fer-ne un com a Llum, però crec que passo) i... 3 comptes de gmail! Ole! Una amb el meu nom, una com a Llum, i una amb el nom que faig servir a internet (el que no és Llum). Algun dia em foteré un embolic de ca l'ample!!!
El meu e-mail sense ton ni son, on s'hi barreja de tot és del hotmail... I encara en tinc algun altre, i el de la feina! A vegades em pregunto com sóc capaç de recordar tants usuaris i passwords!
Ah! Jo al facebook hi tinc un munt de gent. Però a molts els he enviat un missatge de l'estil: "Quan de temps, què se n'ha fet de tu?" Després de no rebre resposta, he tingut la temptació d'eliminar-los...
Laura?
Entenc el que dius... Jo estic agregant a molta gent i em dona la impressió que aviat esborraré el www.doommaster.cat que surt al meu perfil...
Una abraçada!
Je je. Tothom esta apuntant-se als facebook. D'aquí a un temps passarà la moda i perdrem milers d'amics al desactivar les comptes. Quina depressió, perdre dotzenes d'amics de cop!
:-DDDD
És curiós això del Facebook... i tampoc tinc clar si en vull tenir, i tot i que al blog m'hi poden trobar si em busquen, jo hi controlo el nivell de privacitat. El que tampoc tinc gaire clar és si algú em busca.
Sovint les vides blocaires es confonen amb les personals i a l'inrevès....cert, tot dependrà de com de confoses les vulguis tenir :-O
Petonets reina!!!!
Hola!! No creo que tus hemisferios tengan ningún problema con tus identidades... y ya sabes, que espero que vengas para poder invitarte a un Nespresso. Muchos Besos!!
No pateixis companya, els amics que sabem la teva identitat blocaire guardarem el secret!
you have my word!
Ni que em torturin confessaria!. Bé, potser confessaria si les tortures fossin xungues però al primer moment em faria el dur.
Xexu, el Facebook enganxa! Una passada!
Striper, pallasso? Veus, mai t'hagués descrit així!
musa, jo em deixo endur fàcilment per la corrent... :S
doomaster, la privacitat és important. Tiu, no sabia que tenies Facebook... ara et busco i si et trobo t'agrego... o és mb nom fals?Vull dir autèntic... bé, és igual!
Dan, dubto que algú que tingui més de 20 persones agregades al Facebook les consideri realment amigues seves, per igual. Crec que la vertadera amistat és independent de la conexió. De fet és una de les coses que no m'agraden, dins la llista d'amics, tothom és igual i té accés a tot el què pengis, això no passa a la vida real! Una mica exhibicionista, fins i tot. Jo hi poso coses totalment trivials i sense importància. Ara està bé, per saber de tothom.
jordi casanovas, jo no tinc clares moltes coses! ;)
jo mateixa, jo les tinc claríssimes! Ara, el difícil és compartir claredat!
laura, no els hemisferis no petaran de l'estress! I, no dubtis que vindrem!!! Una abraçada molt forta!!!
Roi, i si et torturessin a l'estil Monty Phyton! Encara guarderies el secret? Pensa que mai ningú espera a la Inquisició Espanyola!!! ;) Gràcies, tiet Roi! Per quan una altra trobada?
això ens ho dius per a que intentem descobrir-te oi?...hauràs de deixar pistes no?
NO DIRÉ RES !!!
NO DIRÉ RES !!!
NO DIRÉ RES !!!
NO DIRÉ RES !!!
NO DIRÉ RES !!!
NO DIRÉ RES !!!
NO DIRÉ RES !!!
NO DIRÉ RES !!!
NO DIRÉ RES !!!
NO DIRÉ RES !!!
NO DIRÉ RES !!!
NO DIRÉ RES !!!
Tarambein, no et seria més fàcil tenir 1 bloc i 1 facebook com la gent que només som una mica raros? És que on no li veig el sentit és al facebook fictici, sincerament. Per això ja téns bloc, no? No et fagi vergonya enllaçar-te al club d'amics d'en Franco Battiato o al d'addictes a Ventdelplà, amb el teu nom real: Algú dia s'ha de sortir de l'armari, home.
D'altra banda, amb el twitter, el flickr i la marequehovaparir tot plegat ja em perdo. No entenc d'on treu temps la gent, per treballar.
I sobre les adreces d'e-mail, el secret és tenir-ne 53, però desviades totes al mateix compte d'outlook, jajaja.
Hola!!!
Un blog molt xulo !!!
Això del facebook em crea moltes contradiccions. No m'acaba d'agradar perquè et crea obligacions i tothom és molt amic quan en realitat sols és fer una mica el cotilla de la vida dels demés (o si més no això em sembla pel què he vist amb compis de la feina). Però he acabat sucumbint perquè s'ha creat un grup d'exalumnes, i ara ja hi ha un sopar....buf, no sé...
De correus, si et consola en tinc 4 i porto un embolic.....
Quant et mires el mirall...tens dues cares? ;-)
l'avantatge del facebook és que pots eliminar els amics i no passa res. Fins i tot ets pots eliminar tu mateixa.
Jejeje! Em tens agregat des de fa dies ;-)
Ara t'envio un missatge, i així saps quí soc.
Jo tinc una mica de tot però de moment em resisteixo al Facebook, la dona m'ha amenaçat en fotre'm fora de casa si passo més estona davant de la pantalleta aquesta.
Salut
Jo també em resisteixo al Facebook, més que res perquè ja en tinc prou amb el que tinc...Juraria, que ja havia escrit això...dec començar amb l'estress antevacacional...aixxxxx
ji ji ja ja, però a vegades em fas hasta por...
Publica un comentari a l'entrada