Metròpolis

Fotograma de METRÒPOLIS Fritz Lang 1927

Us observo humans. Us control·lo.

Veig a les vostres mirades la vostra temença dissimulada. Sento els batecs dels vostres cors accelerar amb por. Les mans us suen i camineu prop meu de pressa. Sou dèbils. Els vostres sentiments us fan vulnerables.

Prou llestos per crear-me però massa estúpids per saber què feieu.

És cert, em teniu aquí, tancat i lluny de tot però sabeu que hi sóc. Vau donar forma al vostre pitjor malson per demostrar que podíeu arribar al límit, per constatar el vostre domini i supremacia.

Em feu pena.

Un dia m'alçaré amb els meus i pararem el món electrònic deixant-vos indefensos. Com a espècie només heu tingut un èxit. Crear-nos. Com més us apropeu a perfeccionar-nos més us allunyeu de la salvació.

Humans, us vigilo.

______________________________________________

Una altra iniciativa de Relats Conjunts.

Del Tourmalet a la Xina des del sofa de casa

Massa calor per escriure...

Es pot escriure la calor? La sensació de xafagor, d'enganxamenta? I quina paraula més lletja, per cert. Tant com la sensació.

Em mereixo anar descalça, estirar-me el sofa i adormir-me al so de la televisió. Quin programa? Llàstima que no facin el Tour.

El tour és senzillament el millor programa que et pot parlar una cançó de bressol a les tardes d'estiu. Quines pujades al Tourmalet en plena fase REM. Oh! Fantàsticament soporífer i emocionant alhora.

També m'agrada la veu de la reportera del tv1 i tv2 que tan aviat parla de gimnàstica artística femenina com d'un rus fent el crist a les anelles. Qui és aquella dona, amb aquella veu magníficament soporifera que també sap dir "triple axel" quan fan patinatge artístic. Oh... quinas viatges cap a la Xina que faré a partir del dia 8 estirada al sofade casa...

Mmm... ja se'm tanquen els ullets...

Repeticions

Havia de plegar a les 2 però he sortit de l'escola a tres quarts tocats de tres. Ja passa això, aquests dies que no hi vas a la tarda, els matins s'allarguen un no dir. Hi ha molta feina i poc temps.

Amb S. hem establert un codi: si em feia una perduda volia dir que calia que baixes a la seva classe.

Entre nosaltres, com a pares, si veieu que a l'entrevista amb el tutor comença a aperèixer gent: equip directiu, mestre d'educació especial, especialistes... No us enganyeu: la cosa pinta malament. Ja no és un tema entre tutor i família, és un tema d'escola. Ja podeu respirar que la cosa va per llarg.

L'entrevista ha estat com un partit de tennis. No ha guanyat ni l'escola, ni el pare. Ha perdut el nen. Com sempre.

"Donat que... i blablablabla... i els coneixements i blablablalbla... i les absències i blablablablablabla i... per tot això, i tal com ja havíem comentat a l'entrevista anterior, creiem que hauria de repetir."

"Jo mantenc la meva postura, no repeteix"

Final del primer assalt. Bé, set que estàvem amb un partit de tennis.

Torne-m'hi que no ha estat res.

"El nivell del curs vinent, la necessitat d'una bona base... la blablablablabla... li fem un bé, per nosaltres no és fàcil tampoc, hi hem donat moltes voltes, hem tingut en consideració moltes coses i... blablablablablablabla"

"Aquest estiu treballarà a casa"

"Va gairebé dos cursos enrederida"

"La situació familiar i blablablablablabla"

"Ho entenem, però creiem que el millor per ell és una repetició"

"No"

"Com a escola ens mantenim"

"Molt bé... Ho portaré a inspecció"

Final de l'entrevista.

Així que les tres mestres sortim sabent que hem fet una bona feina, fins i tot estranyament contentes per haver-nos mantingut en la nostra posició, malgrat tot. I, suposo, no sé les altres, però almenys jo si, també amb la sensació del poder immens que molts pares creuen tenir i exerceixen i amb la nostra vulnerabilitat com a institució.

Jo penso amb la Maria, la primera nena que vaig fer repetir. El meu primer any de mestra. Em van dir que la recordaria sempre. No els vaig acabar de creure. Ho recordo tot. Nom i cognom sencer, problemàtica acadèmica complerta i emocional també. I les hores debatint-me entre que es quedés a 4t o pugés a 5è. Moltes.

On deu ser ara la Maria? A l'institut, ja? Si. Sembla que hagin passat segles i només fa 6 anys.

Últim dia

La fredor dels murals buits es barreja amb les llàgrimes dels de sisè que marxen.

L'escola avui és un lloc estrany. Sobretot pels mestres, avui ens acomiadem mig de mentida, demà serem aquí tancant temes i obrint-ne de nous. Tot i res es pot deixar pel setembre.

La promesa de les vacances es barreja amb tota la burocràcia pendent que vas deixar pel juny. "Sense nens tindré més temps".

Calendaris de reunions i ordres del dia que tots sabem no acabarem. Armaris oberts que deixen veure aquell dossies que vas proposar revisar i aquell llibre del que havies d'agafar idees. Som a juny, el curs no ha acabat per nosaltres, després de la marató final d'informes, àlbums, carpetes, llibres i memòries ens queda recuperar la nostra part més professional, on deixem de parlar amb diminutiu i pintar i retallar per redactar projectes, decidir llibres, contactar a corre cuita amb les últimes editorials i si queden energies engegar projectes de cara al setmebre. I, evidentment, sempre hi ha el dia que amb roba vella ens posem a treure pols i buidar armaris, per descobrir una fitxa que vam oblidar de repartir.

El més estrany de tot, d'aquest dijous de final de curs és que jo acabo una etapa i quan demà em llevi en començaré una de nova. Una etapa brutal, en tots els sentits, bons i dolents.

Danys colaterals

Danys colaterals són els que causes un dia sense ser-ne massa conscient quan t'embarques en un projecte professional nou. Perquè no només són les responsabilitats, les hores de feina i tot el que suposa "deixar de ser" per "ser". És molt més que això.

Quan ets a l'escola tornes a sentir emoció, les pessigolles de començar una cosa nova, les ganes i l'energia i la voluntat de tirar-ho endavant i al sortir de l'edifici t'adones que mentre ets a l'escola no ets a casa. I, merda perquè a mi t'agrada molt ser a l'escola. No de manera massoquista i obsessiva, no a la manera de "fora l'escola no sóc ningú", no a la manera "uuuui... que monos els nens i nenes i que bonic que és tot". No. A mi m'agrada la meva professió però fa temps que no sóc cap beata del magisteri.

I merda, merda i merda, perquè a mi m'agrada molt ser a casa meva. No tan sols per descansar, sinó per ser a casa quan elmeurei arriba de la feina, per mirar per vuitena vegada Friends, per montar els mobles de la terrassa, per escriure posts, per pintar-me les ungles del peu de color marró xocolata, per dormir les hores que necessito, per ser jo, per ser nosaltres.

El dia que dius que si, emocionada i fas cabales de com pot anar tot no acabes de ser conscient de la magnitud de la teva decisió. I, et promets que no deixaràs que el monstre guanyi, no deixaràs que la professió t'abduexi, no deixaràs de. I, alhora aquesta promesa et tortura perquè saps que en el fons això no és possible i que aquesta autoexigència de "ser jo" em persseguirà i encara m'ho posarà més difícil tot.

Però ja ets dins. I has dit que si i en tens ganes i t'equivocaràs molt però disfrutaràs més i aprendràs mil coses sobre la vida i la professió. I, això és el més important, la resta ja ho anirem solucionant. És absurd capficar-se per unes maneres de fer i de ser futures val més agafar-s'ho tot tal com vingui i que sigui el que hagi de ser. Oi?

Tan important és l'autor?

Ja et vaig dir que tenia un post preparat.

"De què va?"

"De feina. Feina, feina i feina!"

Però no el puc publicar. Avui no. Un altre dia, vale?

Avui tornant de mercat, per cert caríssim rei, caríssim!, anava tan carregada! A la mà dreta una bossa amb 4 bistecs d'aquells que ens van agradar tant l'últim dia (en congelarem dos) i dos enfilalls de vedella amb pebrot i ceba, si ja ho sé... els de Girona són molt millors, quèhi farem! A l'esquerra mig meló, espàrrecs, 3 tomàquest per amanir, un manat de pastanagues i 2 préssecs, no m'he pogut resistir però feien una oloreta... i ja saps que m'encanten. I, mira no he comprat prunes i cireres perquè he pensat que encara em renyaries, que després no ens ho acabem.

Anava de tort. M'ha fet gràcia perquè m'he recordat a la meva mare carregada amb bosses. Al tombar el cantó hi havia un músic de carrer. Quan no havia ni començat a cantar els acords m'han fet sentir bé, m'ah recordat a tu. I quan he sentit la seva veu he somrigut. Era una cançó del Silvio. He pensat que aquell moment t'agradaria.

He arribat a casa encara somrient.

I, ara em preguntaràs:

"Quina cançó?"

I jo, ja l'hauré mig oblidada, vaja del tot, però te la cantaré, mig inventant-me-la i em diràs que no és de Silvio que és del Milanés, i, ai mira perdona! Però ha estat macu, eh? I, això que no hi eres!

I, he pensat. Definitivament avui canvio el post.

Comic

“No sé... i si li canvies la lletra?”

“Provo amb la Comic Sans?”

“Si... “

Crec que una sala de mestres no és sala de mestres fins que no s’hi sent almenys una vegada aquest diàleg. Se’m posen els pèls de punta!

Per favor, per favor! Algú em podria dir com pot ser que la Comic Sans s’hagi apoderat de les escoles omplint papers, títols de cartelleres i fitxes? No ho entenc!

Algú podria explicar al professorat que la Comic no és divertida, ni desenfadada, ni res de res! Ha perdut tot el què mai va ser. Ja no és original, ni adequada ni res! És una lletra insignificant sense valor! Fins i tot crec que les altres fonts True Type li deuen fer Bullying dins la carpeta de “fuentes”. Segur!

De tota manera crec que el patetisme més gran ha arribat quan he vist un document intern oficial escrit a Comic! Si home, si! Com si la professió de mestre no estés prou malmesa com perquè des de dins anem donant aquesta imatge de cumbes enrollats, que uuuuui... si, calla... que ara seré innovador i faré el títol a Comic i afegiré una imatge i tot! Hasta perquè quedi més mono! A la merda!

Rèquiem

Rèquiem als posts no escrits per mandra, perquè al sofa s'hi està més bé.

Rèquiem als posts no publicats perquè és massa complicat.

Rèquiem als posts no escrits perquè tu i tu i tu em llegeixes i tu i tu i tu i potser tu també no ho entendràs bé o ho entendràs del revés i no val la pena tant d'enrenou per un no res.

Rèquiem als posts no publicats de la carpeta "No publicats" de l'ordinador.

Rèquiem als posts que reposen a la Bústia del correu i enviats furtivament des de la feina.

Rèquiem als posts perduts en trossos de paper per bolsos i carpetes i butxaques de jaqueta.

Rèquiem als posts polítics i reivindicatius perquè total, al cap i a la fi, jo no hi entenc tant.

Rèquiem als posts no escrits perquè algú ja n'ha fet un de semlant.

Rèquiem als posts morts al primer paràgraf, perquè ara no vull estirar més del fil.

Rèquiem als posts que se m'han escapat al vol després d'apareixer en un moment gairebé diví i no els he pogut atrapar

Rèquiem als posts no escrits.

I, rèquiem als posts no llegits.

Últims dies

No tenim temps. No n’hi ha i punt. Ens robem temps a nosaltres mateixos per trobar-nos i prenem decisions on no toca i quan no toca. És la cursa final, la trivial tapa de l’àlbum damunt una acte d’una avaluació, el programa de la festa de l’últim dia tapant la programació a mitges d’un tercer trimestre, que ara es fa massa llarg.

Aquest darrers dies, en que les reunions són gairebé diàries i les demandes de documentació s’amunteguen per totes bandes comencem a tenir la sensació que no resistirem cap dia més.

La memòria del curs es trepitja amb la tria de llibres de cara l’any vinent i mentre estant a dos quarts d'onze em trobo enmig d'una reunió, d'un tema que no em pertoca però per si un cas, vine. Vaig i vinc i a les mans ens esclata la denuncia de Convivència Cívica Catalana, (el periodico - la vanguardia) reclamant que l'escola catalana hauríem de fer més hores de castellà (ejem ejem...) mentre estant inspecció ens alerta que els medis no ho expliquen tal com toca i nosaltres ens preguntem què hem de fer amb el Projecte Lingüístic ara que per fi el teníem al dia i a punt de ser aprovat en claustre! A la merda tot.

No esmorzo perquè la reunió s'allarga i empalmo amb una classe directament. A tres quarts de dotze m'adono que la bufeta m'està matant. No he anat al lavabo des de les 7:30 del matí. A la reunió de la una, estem tan espessos que no aclarim res i com sempre últimament, marxo més tard del què toca i per variar, demà arribaré més aviat del que hauria.

Dilluns a Biblioteca

Veus al final del passadís que riuen, un badall davant un llibre, un dit ràpid que es passeja paper amunt, paper avall. No llegeixes, no m’enganyis.

Una bata del revés i un dit que senyala, rient.

La Tina la Super Bruixa brillant en unes mans i una porta que s’obre esglaiant a tothom. La trucada haurà d’esperar. Ara no puc.

Murmuri de veus a la taula del fons i un núvol que tapa la claror. Finestrals plens de ditades, desordre en el prestatge del fons. I un silenci del que guardaries dins una capseta, per recordar-lo en dies trons.

Són tres quarts tocats en el rellotge del PC, en punt en el del canell. Hora de marxar. Fila i cap avall. Ens espera la Pilar.