S'acosta... Nadal i els seus efectes colaterals!

Què seria un Nadal sense un Calendari d'Advent a Can Tarambana? Doncs, no sé què seria però tinc molt clar què significaria: que hi ha alguna cosa que no rutlla.

I, si ni per Nadal tinc temps per parar, respirar i adonar-me que l'ibiscus ha sobreviscut a les envestides del fred, és que senzillament estic prenent un camí equivocat.

Sí, d'acord, per fer tot això les meves cervicals m'han hagut de fotre l'òstia que mentalment no he estat capaç de fotre'm en els últims mesos, però qui millor que jo per parar-me els peus?

I, aquí em teniu un altre any, defensora incondicional de l'esperit nadalenc i detractora dels que per Nadal només veuen consumisme, soledat i falsa felicitat i, que em retreuen la meva inocència amb cinisme. Jo per Nadal trio ser feliç, ho he triat sempre. Fins i tot els Nadals en que m'havia de pintar el somriure, fins i tot els Nadals en que el Bing Crosby no sonava dins meu, sempre sempre triava baixar escales avall rient mentre la meva mare ja patia per com seuríem a taula.

I, si em pregunteu, us diré que els llums de Nadal com més brillants millor, i els pares Noels com més americans millor i els pessebres com més catalans millor.

I, si ja ho sé, no cal que m'ho dieu, que el món no va bé, que hi ha crisi, que milions de gent perd la feina i la meitat dels nens no rebran el què demanen sinó el què els sous dels seus pares poden pagar. I, si ja sé, que aquests encara rai, que rebran alguna cosa, que molts altres no rebran res. Sé tot això. Tot això passa cada dia del món, a tot arreu del món, sigui o no sigui Nadal.

Jo sense girar l'esquena a tot això, segueixo triant ser feliç amb els meus. Segueixo triant la missa del gall mig adormida, les trampes inocents al Trivial, els regals inesperats, el tió a fora el pati glaçats esperant la foto que no arriba, la migdiada al sofa, nadales al cd i rialles des de la cuina. Jo trio això.

I, sense poder estar-me'n de compartir-ho amb vosaltres, he convençut al veí per organitzar altre cop el:

Per què... què seria un Nadal blocaire sense el Blocaire Invisible? L'Alepsi n'és l'autora original, però malgrat ella no hi sigui podem conservar-ne l'esperit. I al pensar-hi, he tingut molt clar a quina porta trucar! La del Veí de Dalt! Així doncs, animeu-vos a passar per casa seva i apuntar-vos a la festa del Blocaire Invisible! El seu email per apuntar-vos: elveidedalt@hotmail.com o deixant un comentari al bloc.

I, recordeu per Nadal:

(D'acord... 24 dies i 1hora... però no m'he pogut esperar!)

Superheroïna: el retorno

Tantes hores a casa, m'han fet marcar nous objectius a la vida. Ara que duc enclaustrada una setmana, m'adono que el món sense la meva presència aïllada aniria cedint al caos.

Podeu pensar que jo des de casa, faig poca cosa per millorar el benestar general del planeta però us equivoqueu, des del menjador de casa meva i enmarcada de coixions, sense oblidar el suport inestimable de la manta elèctrica, faig que el món tiri endavant.

Si, benvolguts, perquè ja no és només que el grau de consum elèctric hagi augmentat (des d'aquí dono les gràcies, al senyor barra senyora LG, al senyor barra senyora Daga, al senyor barra senyora Teka, al senyor barra senyora Compaq), ni el grau de consum de gas (gràcies al senyor barra senyora Gas Natural i al senyor barra senyora Junkers, Danke chen, fiele danke) s'hagi incrementat. És molt més que això, jo ajudo al món a girar, la meva humil llar, amb la meva humil presència ajuda a que l'economia rutlli i que milions de persones puguin desenvolupar la seva feina.

I no, no estic parlant d'estar enganxada al TeleTienda, jo apunto més alt.

El món no s'enfonsa gràcies a mi, la super heroïna de pa sucat amb oli amb el culet respingón més bufó de tot Catalunya i el món sencer (retirada del mundanal ruido, fent un curs de reciclatge a mans del seu mentor, Suprunaman).

Si, senyores i senyors, jo cada dia del món, fent esforços sobre humans (sobre humans no per la contractura, sinó per la heroïna que duc dins - en forma de ibuprofè, que no deixa de ser droga), doncs això, que jo fent esforços sobre humans cada dia m'aixeco del sofa i obro al senyor carter! Increïble, ho sé!

Però no creient que faig prou per la humanitat, encara faig més. Jo cada dia d'aquest món paral·lel contracturat en el que visc, contesto al telèfon i amablament escolto les ofertes de yahoo, vodafone i altres. L'altre dia fins i tot el meu número de telèfon va ser premiat amb un premit (que diuen)

Si, blocaires del món catosfèric, jo faig això cada dia! No, no cal que em doneu les gràcies, és el meu deure com a super heroïna de pa sucat amb oli, al servei del món mundial i de blocat (ai, no!) de blogspot en particular!

Però no us enganyaré, a vegades la meva humanitat em traeix i no actuo com s'esperaria de mi. He comès dos faltes cap a la humanitat que espero que em perdonareu:

1) Després d'una llarga conversa telefònica on jo resistia les envestides del capitalisme consumista vaig veure'm obligada a mentir! Al preguntar-me pel titular vaig dir (déu meu! que terrible, no matreveixo gairebé ni a reproduir-ho!) vaig dir que... d'acord, ho confesso: vaig dir que jo... que estava de lloguer!!! Va ser tal l'ensurt del senyor teleoperador que la conversa es va tallar al moment!

Terrible, ho sé.

Però no acaba aquí.

2) Després d'aixecar-me dolorosament del sofa, una senyorita muy amable me ofrecio los servicios de una companyia de la competencia de la mía. "Gràcies, però no m'interessa" vaig respondre. "Perdón?" Va dir ella. "Que ja estic contenta amb el servei que tinc, ara" "Perdón?" La comunicació fallava era evident. "Puede hablar en castellano, por favor?" em va preguntar. "No" Vaig dir jo. La conversa també es va veure interrumpuda sobtadament.

Terrible, ho sé.

Com a heroïna de pa sucat amb oli sé que no he actuat com s'esperava de mi, espero, però, que no m'ho tingueu en compte.

I, sense més, agafo el meu pijamet i surto volant al crit de "Hello Kitty! I que ningú m'ho quiti!"

Temps

Temps. Seria el resum d'aquests dies a casa. Aquesta sensació agradable de tenir temps. D'estar aïllada de tot i de per fi, de manera involuntària veure com tot es va posant al seu lloc. Sense fer cap esforç, senzillament asseguda al sofa i, reconeixe-m'ho, fent uns quants clics al passat en format html, per veure com tot aquell caos mental va ordenant-se, malgrat l'aura de myolostan i ibuprofé.

Sé que no es fa, però agafaré tot aquest munt de merda i el tancaré darrere la porta del fons. Faré girar la clau i creuaré els dits perquè ningú digui les paraules màgiques que facin que la porta s'obri i torni a quedar sepultada per paraules, tic tacs de rellotge, noms i cognoms, aplicatius absurds i indecisions laborals vàries.

Així doncs, tanco la porta, però ni tan sols dono un bon cop de porta. Senzillament gira el pom i sento el clec del pany. I, camino endavant.

Perspectives de baixesa

Estant de baixa tot pren una perspectiva diferent. En la segona baixa laboral de la meva vida només puc dir que ho duc més malament que la primera. Suposo que perquè la primera estar-se 15 dies lluny de "Territorio Comanche" era un regal, malgrat tot i ara és diferent.

I, ja em teniu a mi, diumenge a les 5 de la matinada, després de constatar el què havia sospitat a quarts de 3: merda hi ha alguna cosa que no funciona, merda que gairebé no puc moure el cap... merda que em donaran la baixa, merda que no vull. I, merda que ara em ve la plorera. Que trist plorar perquè vols anar a treballar i saps que no podràs. Decididament, el cap d'un treballador és raru de collons.

A casa s'està bé, els meus ulls control·len tot el que passa en el seu gran camp de visió de... 45º, això està molt bé, perquè en una casa buida, passen moltes coses. Per exemple, passa que... mmm... passa que... Ah, si! D'això, res...

Mmm... la cosa més rara i rídicula i vergonyosa, que ha passat ha estat que aquest matí: He pensat, calla, miraràs de posar-te crema a les cames, hasta per tenir-les hidratades... hasta perquè passi una mica més ràpid el matí... Hasta perquè no sigui dit que em descuido ara que estic a casa i no surto (que la meva mare té molta mania amb això, coi, mama, si total no em veu ningu, a veure si no puc quedar-me amb xandall, total, em passo el dia al sofa, amb una manta elèctrica com a única companyia i un còctel de ibuprofe i relaxant muscular, amanit amb el protector gàstric!) Doncs bé, que m'he posat crema a les cames...i, coi tu: aquesta crema deu ser nova... i coi, tu... dec tenir les cames molt seques i... potser serà que la medicació té efectes secundaris dermatològics? O... Noooo... Molt pitjor, serà que els té mentals... perquè quan m'adono de la desgràcia, ja és massa tard, m'he untat tota la pantorrilla amb gel de dutxa! Quin festival de netedat! Apa... va vinga... ara només falta que em fregeixi el llom amb llet, i em prengui la medicació amb vi... ara que hi penso... l'aigua d'ahir era molt fosca... i el cafè d'avui massa clar... ai, ai, ai...

Report: Culet respingón agredit

Quan un metge et mira i et diu:

"Tranquil·la, tinc una tècnica que no et farà gens de mal"

Hi ha tres opcions possibles:

1) Estàs tenint un somni eròtic, això si amb el metge equivocat, perquè aquest no et posa gens!

2) No és cap somni, realment ets en una consulta i el metge és jilipollas.

3) No és cap somni, ets en una consulta i la cara d'espant que has fotut ha estat considerable al sentir les paraules injecció i Nolotil en una mateixa frase.

Trobo que les injeccions al cul són del tot humiliants, personalment tenia sentiments contradictoris. Pensava en que tan de bo algú m'hagués acompanyat i alhora pensava, gràcies a déu que ningú pot veure'm en estat semblant: amb el cul mig enlaire i serrant les dents autoconvencent-me que no em feien mal. Un cop acceptat el fet que sóc molt dolenta amb el tema del control mental i el poder de la ment, penso que el metge és un cabrón i que ja se'n pot anar a la merda ell i la seva tècnica. Jo vull la meva mama!!!

Superat el moment de covardia, penso fredament que el meu grau de tolerància al dolor es troba sota zero, em desmaiaré, em trobaran estesa a terra i m'hauran de reanimar, 300 miligramos de dopamina, la estamos perdiendo.

Em fa mal el cul, el meu culet respingón està sufrint una agressió, 016, 016!!! Em fa tan mal que trobo que el pinsament ja no me'n fa tan. Vull sortir d'aquí, estirar-me al sofa de casa i endollar-me a la manteta elèctrica, directament. Vull una tirita, vull una abraçada, del metge no, gràcies. Fins i tot vull escriure un post! Però per favor, per favor, treguim aquesta agulla!

Gàbies, carros i pianos

El pitjor que et pot passar un diumenge al matí, deixant de banda el fet inapel·lable que demà és dilluns, és obrir la persiana del menjador, enretirar les cortines i veure que la veïna banquera, que per més inri treballa al banc on tu tens la hipoteca i que va donar-ne el vist-i-plau, com a responsable d'oficina, ha decidit fer de marassa i comprar una gàbia d'ocell de colors cridaners per penjar a la terrassa.

L'ocell, de moment, no piula.

Però seriosament, crec que s'haurien d'inciar els tràmits pertinents, informar al president de la comunitat, que per cert som nosaltres, i denunciar-la per "modificació d'elements de la façana" o "crim estètic", entrar en judici i que ella ens pagués a tots els problemes d'aïllament, no social sinó ventilatori que sofrim en silenci i sota una manta els veïns de la comunitat. Gràcies, no es mereixen.

La segona cosa pitjor que et pot passar és trobar en una obra pública, que paguem entre tots, el resultat de la qual serà un equipament d'aquells per la ciutadanià, un cartell que diu així: "Vigilancia Heredia" amb el carro dibuixat a sota.

La tercera pitjor cosa que et pot passar... és constatar el què sospitàves. Tenim un veí que toca el piano. Perquè en té un. Un teclat, concreta elmeurei, "pel so". Després de mesos d'inactivitat ha decidit deleitar-nos amb la Marxa Turca de Mozart. Jo en destacaria les aportacions del seu fill a cops demà. No ho fa malament de tot, el fill vull dir. El piano de Michael Nyman. Ara, resulta que no, que és un "senyor piano", diu elmeurei, que les tecles piquen. I, evidentment, acabo el post amb la Paralisa! No podia ser d'altra manera.

Elefants en cursiva

La meva aportació d'avui al món blocaire és ni més ni menys que aquesta que trobareu a continuació:

Mireu allà dalt,
(amb el dit index de la mà esquerra sota l'ull esquerra)

en els estels què hi ha
(la ma dreta apuntant cap al cel o en absència d'ell sostre)

és un gros animal
(amb els braços fer una circumferència senyalant l'amplada)

que amb bicicleta va
(moure alternativament, les mans en forma de punys, endavant i endarrere)

és un elefant, i doncs què us penseu?
(Les dues mans a la cintura, posant cara estranyada)

té una trompa al darrere
(fer el gest de trompa amb la mà dreta, gest curvilini que va des del cul fins a l'aire)

i una cua al davant...

No... no era així, la trompa la té al davant i la cua al darrere.

Fi de l'aportació.

Us vull fer notar que les parts entre parentesis les he escrit jo, les he posat en cursiva perquè hi pareu especialment esment. Amb això no vull dir que les altres parts no les hagi escrit jo. Tot el post l'he escrit jo si agafem estrictament el significat de la paraula escriure, però si l'agafem des d'un àmbit més d'autoria, diríem que les parts en no-cursova són "populars catalanes".

Amb això tampoc vull dir que el què no estigui en cursiva sigui "popular català" és a dir copiat o, molt pitjor, però igual, plagiat, perquè aquest últim darrer paràgraf, que haureu notat no és en cursiva, l'he escrit plenament jo, una mica a raig, si voleu.

En conclusió, diríem que la cançó no l'he escrit jo, en el sentit d'inventar. Perquè si jo m'hagués d'inventar una cançó segurament no aniria de cap elefant, perquè em sembla una temàtica una mica limitada a nivell emocional, però d'altra banda no negaré que com a cançó de temàtica emocional m'ha permès escriure una aportació blocaire del tot intranscendent, però d'altra banda ben curiosa.

Així doncs i per acabar, només dir-vos el següent:

1. Estic encostipada.
2. Començo a sospitar que només puc escriure amb el meu ordinador vell. Deu ser alguna csoa de rutina literària o així...
   
3. Res, ja sabeu que m'agraden els senars!
   

Tic, tac, tic, tac...

Tic, tac, tic, tac...

I, passen les hores del rellotge i passen els posts i passen els moments i, passa la vida.

21, 22, 23, 24, 25, 26, 27, 28, 29, 30, 31, 1, 2 i 3.

1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13 i 14.

No és pas terrible aquest 1 i aquest 4, no és pas més terrible el número que el fet que durant aquest 1 i aquest 4 hi hagin hagut tants dies on senzillament si havia de triar, triava no escriure. Perquè mai pots triar el què vols. De fet, a la vida, sovint la tria és inexistent. Triar entre el què vols i el què has de fer? Impossible. El què has de fer t'empeny, et crida, ho has de fer, o ara o mai, o serà massa tard. Perquè vivim en un constant "ara" que se'ns menja. I, perquè no se'ns mengi hem de triar i triem.

Després d'un dia sencer de no triar, quan comença la tarda, quan comença la vida, triem el descans, encara que el descans sigui una renuncia a altres coses.

De què hem serveix fer el què m'agrada si quan arribo a casa ja no sóc ni capaç de triar entre si vull dormir al sofà o al llit. De què em serveix fer el què m'agrada si ja no en puc gaudir perquè no tinc temps per parar, per respirar i per viure la tarda, la vida, acompassadament.

Doncs, cruament, no em serveix per res. Així, ras i curt.

I, una cosa que no serveix per res, què es converteix en inútil, en inservible, és una senyal d'alerta. En majúscules i en vermell. En negreta i en cursiva. Ho subratllo i tot.

De tant, en tant em paro i penso que jo no he après res de la vida, del què he viscut fins ara. Que ciclicament caic en el "no parar", per tornar just aquí on sóc ara, en aquest 1 i en aquest 4, on decideixo "parar". I, on agafo altre cop el meu propi ritme, per acabar perdent-lo i tornar on sóc ara, i agafar un compàs que sé que perdré, per tornar a agafar el so de la meva música que s'anirà accelerant i perdré l'alè seguint un ball auto-imposat i al parar a recuperar-me seré just on sóc ara i així anar fent, com uns cavallets de fira.

Si, ja sé que la vida és així. Que tòpic. Però jo ara, vull baixar d'aquests cavallets, ho necessito. Vull asseure'm al banc de fusta i mirar com giren. Si ja sé que el senyor de la guixeta, amablament, em guardarà un espai. Si ja sé que la música i les rialles de la gent em faran tornar a pujar. Però ara jo necessito baixar.

Des del meu banc de fusta, podré fer el mateix que fins ara i més coses i tot...

Tic, tac, tic, tac... des del meu banc de fusta, no em fa res que el temps passi.

Tic, tac, tic, tac...