Una blocaire

Avui al matí he vist una blocaire. No sé qui és, no sé quin bloc escriu, potser ni tan sols té bloc però és una blocaire. Per ara i sempre en els meus ulls.

M'he aixecat de bon matí, com si hagués d'anar a treballar, com si realment no tingués angines i estigués enclaustrada a casa, pels segles dels segles, amen. I, tot desestenent la roba, l'he vist: una blocaire de cap a peus.

Segurament no la diferenciaríeu dels altres, no la diferenciaríeu de mi. Una noia normal. Algú amb una vida com tu i com jo. Algú amb alegries i penes, com tots. Algú.

Però un algú que captava el sol, la llum, les fulles i el vent d'un matí de febrer en un parc d'una ciutat, a través d'una càmara fotogràfica. Una blocaire. Potser una blocaire sense bloc, potser una blocaire d'imatges, potser una blocaire que no sap encara que ho és, potser una blocaire amb fotolog, potser una blocaire a l'alça a Technorati, potser una blocaire novella, potser una blocaire en paper i diari com les d'abans, potser una blocaire en crisis, potser una blocaire en excedència, potser una blocaire... Potser una blocaire com tu i com jo i, com tots els que no ens llegeixen.

Avui toca quiche

"Salutacions a mi i a tota la meva família" em diu un tal ciakaru umaru des de l'altra banda del món i directe al meu email, gràcies, molt amable, penso jo i l'envio a la paperera de reciclatge.

És dilluns, l'escola és tancada i pagaria per veure quants pares i mares han fet el viatge a les portes de vidre ignorant les circulars i cartells que vam penjar la setmana passada. Dilluns 23 és festiu. Mai he entés els pares que són incapaços de recordar coses d'aquestes, pero en canvi saben perfectament les hores que deuen o que els deuen i els dies de vacances que podran fer i quan i on. Les dels seus fills? Ah, no axiò és una altra cosa totalment diferent. Gràcies per aguantar-los tota la setmana, quina putada que avui tanqueu.

9:25 am: acabo la feina del curset de formació.

I, ara què? Potser haguessis pogut dormir més...

Tan se val.

Ja tinc el dinar pensat: mongeta tendra i hamburguesa. Que avorrit. Però això no és important. Faré una quiche per sopar i en acabat, asseguda al sopar escoltaré la ràdio. Esperant que dilluns no acabi.

4 mesos

Mentre netejo els raves i el verd i el fúcsia m'inunden la vista i la vida, penso en tots sis diumenge. Al voltant d'una taula en una casa rural amb calefacció elèctrica per sota terra i una televisió de 37 polzades, tot molt modern, tot molt rural. Fins i tot, tot molt francès, oui, beaucoup.

M arriba una mica tard, amb un abric massa gran que no pot amagar la noticia que sabem que ens ve a donar. Està de 4 mesos. Si, M, la de la televisió platejada, el color cigró i les arracades de perles, està de 4 mesos.

Des d'aquell dissabte a la tarda i de la M de la televisió platejada, el color cigró i les arracades de perles ens separen 3 anys. Amb 3 anys hem canviat tant i seguim sent tan iguals que fa por i tot.

M. ha preparat un casament, s'ha casat, s'ha tret unes oposicions, i s'ha quedat embarassada.
N. s'ha reconciliat amb A, s'ha tret unes oposicions i mil cursos més i ara viu amb parella des de fa un mes.
Pel que fa a mi, des d'aquell dissabte, vaig obrir un bloc, vaig fer concurs de trasllat, vaig conèixer almeurei, i ara vivim junts.

Com és que després de tan de temps ens seguim veient, és un misteri. Ho confesso, no és per la meva constància en les trucades, ni emails. Però, sempre n'hi ha una altra que estira el fil i la cadena es tanca i ens trobem al voltant d'una taula. Ara nostra.

Que M, estigués embarassada era una noticia previsible. Ella mai deixa res a l'atzar i com no podia ser d'altra manera la trobada és molt instructiva i jo agreeixo profundament, a la meva altra M embarassada, que s'hagi estalviat tots els detalls del seus ja 7 mesos.

M, la d'aquest post, no pot evitar-ho, ens diu el numero de talles de sostens que ha augmentat, el color dels mugrons, el preu de la crema antiestries, el preu dels mobles de cuina i ens demana consell sobre com combinar les parets de l'habitació amb el cobrellit. Tot cru, o blau i crema?

També ens fa un curset intensiu de lectura d'ecografies. Les porta totes plastificades a la bossa. Evidentment fem parada especial a la del sexe del nen. Tots ens esforcem molt a veure-hi un nen, la girem del dret del revés, M. ens reprodueix en viu i en directe la posició del Pol perquè entenguem mé bé on hem de mirar, però no hi ha manera. Jo no veig res. Elmeurei sembla entendre-ho, deu ser que és de ciències o molt bo en art abstarcte. Jo només sé que respiro profundament quan M diu:

"Oh! Quin greu, hagués pogut portar el vídeo amb les ecografies en moviment"

Ara tots sabem, què pot ser pitjor que un vídeo de vacances: només toco fusta per no haver de veure el del part!

__________

Post amb paraules dedicades en procés... Però el tindreu!

A cap home important

Vaaaaaaaaaale... d'acord, d'acord... Les dones no estem fetes per anar a la guerra i menys amb talons! Que després passa el què passa, acabes entortolligada amb el fil del telèfon i de morros a terra. I, just quan ets de morros a terra, la obnubilació (paraula dedicada a un lector anònim que em va deixar un comentari l'altre dia*) se te'n va i t'adones que coi, si els senyors que porten barba són importants i van vestits com van vestits hi van per alguna cosa. Que en aquesta partida d'escacs fictícia amb salt quàntic i tot, has acabat desapareixent si és que mai hi vas jugar i que com a peó amb aires de grandesa, has donat un dels espactacles més brillants de la gala dels Razzies. Excelsa, diria i tot.

La setmana però ha acabat del tot rodona, com una ensaïmada que m'he menjat avui. I, aquest post tan de veritat com l'ensaïmada i tan de mentida com la partida d'escacs que mai he jugat, és del tot catàrtic.

És divendres, faves tendres, i el senyor de la barba segueix just on ha de ser i jo segueixo just on no havia d'haver marxat mai. M'encanta. Tot quadra. I, com tot a la vida, tothom acaba en el lloc que li toca. I, si la via te da limones, haz limonada. I, punto, hombre ya!

I, mireu que perdre el temps en aquestes bestieses... podent-vos explicar el post que tinc guardat a la recàmara (paraula que ahir va sortir a Pasapalabra i que li dedico al concursant, que no em llegeixo, però bueno*)...Mireu, si n'arribaré de ser de peón(-za). Perdoneu, però el joc de paraules és genial, d'un gust exquisit.

I, aquí acabo. Abans però dir que *si algun altre lector (si encara me'n queden) vol que li dediqui una paraula en un dels meus, últimament escassos posts, per favor, m'ho faci saber. Gràcies i molt agraïda.

Dicotòmic no és nom de fruita, però podria ser-ho

No sé què és més preocupant si el fet de xiular una cançó nadalenca, al mes de febrer o el fet de dur un forat al mitjó. L'esquerra, per més informació.

També em preocupa el fet que alternativament trobi interessants ofertes de rebaixes i alhora que ja faci llista de coses d'estiu que m'agradaria comprar. Tot i que en aquest cas, el més preocupant seria no comprar. No time, too busy...

Em preocupa el fet de no publicar posts i alhora em preocupa el fet de publicar-ne un ahir i un altre avui. Sense temps per pair.

Em preocupa estar enganxadíssima a Pasapalabara i em preocupa trobar cada dia més monòton al Pablo Motos, tot i que això últim potser és senyal de saviesa...

Em preocupa haver utilitzat la paraula "saviesa" quan no recordo el nom de la Nadala però si la tonada: na-na-na-na-nananana-na-na-na-na-na-na-na-na-na i segueix...

Em preocupa que elmeurei també la xiuli des de la cuina, tot i que em preocuparia més si xiulés una cançó del Pep Sala.

Em preocupa el Pep Sala i la seva veu de nas, tot i que em preocupa més el nas de la Barbara Streissand. Que va fer una pel·lí amb en Jeff Bridges, per cert. També hi sortia el Pierce Brosnan. No en recordo el nom. De la pel·li, vull dir. De la Barbara, del Pierce i d'en Jeff si que m'en recordo.

Em preocupa aquest últim paràgraf tot i que em preocupa més estar a punt de clicar el "Publica missatge".

Se m'acut la paraula dicotomia. M'agrada. Però em preocupa el fet que no s'avingui al post. Que dicotòmic és tot. I macedònic.

A un senyor important

Unes quantes fletxes, uns requadres, aquest cap aquí, quatre noms, un parentesis per allà i... molt bé, espereu, aquest el posaré més a la dreta. Ja ho tenim. En un DINA4, un socio-organi-grama de la meva situació laboral. Si el gireu, el veureu millor. M'heu trobat? Una mica més amunt, una mica més... no, no tant! Si, jo estic just aquí. Aquí dalt i alhora aquí baix, tot depen de com es miri. Però no vull que us fixeu en el meu requadre, mireu-ne un de més amunt, just sobre meu.

Aquest senyor que tinc just sobre meu, m'ha dit, amb cert aire paternalista des de darrere la taula del despatx: "M'hi vaig comprometre i quan jo em comprometo amb una cosa la faig". I, ja el tinc vestit d'època, pantalons ridículs ajustats, americana massa llarga de colors vius, brusa blanca amb puntes i uns guants en una mà. "És una qüestió d'honor". Afegeix. "Ja sé que ara no es porta" "Em van educar així".

Estic perplexa, he fet un viatge en el temps i ara des del futur, amb el meu vestit cibernètic GSTAR només puc dir: "Jo, com més gran em faig més he après a que malgrat comprometre'm amb alguna cosa, quan no pot ser, no pot ser". No ho dic tan ben dit, crec que les espirals temporals m'han trastocat el llenguatge, però vindria a ser aquesta la idea.

Per un moment, em passa pel cap, ho confesso, que el meu vestit no és cibernètic, que simplement vaig a la moda, i que realment no és que tingui principis propis, és que m’he vist abocada, per una societat consumista, a la llei del mínim esforç, a la falta de compromís i a la creença de ara vull-ara no vull i tothom balla al meu voltant. Si deu ser això... segur. Ja no sóc ningú.

El senyor de la barba té la veritat absoluta, jo només sóc una expedicionària en territori desconegut. Si ja sé que primer era una viatgera espacial, però ara em sento més com a observadora d’una cultura desconeguda i prenc nota curosament, i tot, tot el que anoto em porta a la mateixa conclusió: podria ser que aferrant-te a un compromís pres, en base a principis honorífics propis, estiguis cometent una gran irresponsabilitat?

Jo no vull veure-ho, senyor important, no vull ni tenir les coordanades del lloc, ni tan sols saber el salt quàntic. Ara, això si, deixaré el meu localitzador obert i fins i tot faré una trucada, perquè si vostè no és capaç de fer enlairar la nau, algú altre ens haurà d’ensenyar a desplegar els braços i volar. Penso que si això fos un joc d’escacs, vostè i jo seríem del mateix bàndol, vostè el rei, jo la reina. Però, senyor important, he enviat tropes a territori enemic. I, des de l’horitzó, percebo un escac mat proper. Permeti’m senyor important, que m’aparti, jo ja no hi faig res aquí. Ja ho diuen, ja... no et fiïs mai d’una dona, però que consti que l’he avisat, he jugat net i que consti que això no és cap joc d’escacs, vostè és qui és, jo sóc qui sóc i, just per sota nostre (tot i que ara me n’adono que haurien de ser per sobre nostre) hi tenim alumnes.