Amb moto

El cervell humà és un misteri, i avui diumenge a les 9:17 del matí, hora que ara marca el PC, decideixo fer una anàlisi dels processos mentals que m'han dut a un fet inexplicable.

1.Un sorollet al pis de dalt ens desperta. Hora: 8:35. Hem dormit més de 10 hores. No pregunteu què vam fer ahir, és massa llarg d'explicar.

2. Pujo la persiana i fa un dia fantàstic. Obro la finestra i deixem airejar l'habitació.

3. Mentre elmeurei prepara l'esmorzar: "Chocolate Cake", torrades, mantega, melmelada, per mi un Volluto, per ell un Roma. Nespresso, What else? Jo desestenc la roba i m'entretenc amb les plantes. Com es deu cuidar el julivert?

4. Esmorzem i jo li pregunto per 50 vegada si ahir s'ho va passar bé. La resposta és si, molt. No pregunteu, és massa llarg d'explicar.

5. Desparem taula i jo em prenc les baies de goji. La baia feliç... o moriré vella, o em tornaré adicta.

6. Elmeurei posa sal al rentaplats i jo decideixo en veu alta què li regalarem a la neboda. M'encanta fer regals. Amb els anys, més fer-ne que rebre'n.

7. Ens rentem les dents i li pregunto almeurei quin pla matutí hi ha, a banda d'anar a pople, a dinar. Cap, em respon. Doncs jo en tinc un, li dic. Si? Em diu, des de l'ordinador quin? Normandia, via ADSL. Li responc. M'agrade, em diu.

I, just quan ens veig planificant les vacances em ve una cosa al cap que no sé d'on ha sortit.

"Rei, ara tinc una cançó al cap... mmm..."

"Quina"

"No, ara no la cantaré, és una onomatopeica..."

"Onomatopeica?"

"Si, que a vegades cantes tu..."

"Jo?"

I, després d'uns segons de silenci, amb el goear a la pantalla sona:

Un si i un no

Posant la mà a la butxaca, camí de la feina noto el si i el no de la mà. Es caragolen entre els meus dits, a vegades pugen braç amunt i semblen voler escanyar-me. El punt de la i se m'atravessa coll avall, estossego i amb l'alè fre del matí se m'escapa un no. No, em diu el cap, mentre els meus dits juguen amb el si, el converteixen en un cercle i me'l posen prop del cor. Si.

Si. No. Camino decidida per davant els llocs de sempre i sento com el si i el no, ara convertits en molles elàstiques salten al meu voltant volent atrapar-me. Avui no, penso. Avui, no. Deixeu-me sola, no em perseguiu.

I, el si i el no, jugant a ser paraules que no són, m'omplen de potser que a cops de racionalisme escombro, fins quedar-me amb una línia que s'estira, fa giragonses i a l'estarrofar-se es torna un no rotund. El poso a la butxaca i me l'enduc a la feina. Un no. I, a les 5 de la tarda, buscant els guants, noto el punt de la i que se'm clava a l'índex. Si.

I, me'n torno a casa.

Si, no, no, si. A les butxaques del meu abric negre. Si, no, no, si. A les meves mans. Si, no, no, si. Dins meu.

I si deixo que es barallin? De nit, mentre una part de mi no hi és... En silenci, dues paraules dient-se coses? Dues paraules decidint per mi.

Però les agafo, les miro i amb el dit en resseguiexo les formes. Les sinuoses del si, les rotundes del no. Al notar el meu dit per sobre seu, s'esgarrifen, tremolen i repleguen sobre elles amteixes, convertint-se en una línia plana. Però no són paraules planes, no són paraules sense significat. No per mi.

Però he de triar. Si, no.

I, agafo el si. Amb el punt i tot, i amb el dit index i polze en faig una boleta petita petita petita. Aclucant un ull, faig punteria. I l'O se'l menja i queda en un no-res. Sento com el punt de la i, em rasca gola avall, em fa mal. Però, ara amb el no rotund, cofoï i inflat de la meva mà, sé cap a on vaig. I, ho veig molts si, amb els seus punts saltant dient "cap aquí, cap aquí", però aquests a diferència d'altres puc agafar-los, posar-me'ls a les butxaques i ser feliç.

Nylinisme

Què em pot dur a escriure després de tants dies? De tantes hores, tants minuts, tants segons, tants de tot? Doncs sens dubte, un post. Un post m'ha dut aquí.

Avui m'he aixecat, i he pensat que us dec una explicació. Mancada de temps i idees, he trobat una altra noble afició que omple el meu esperit. El col·leccionisme.

El neguit d'escriure, la fruïció en la lectura de comentaris, l'avidesa en la lectura de posts d'altri, la fam de comentar blocs aliens queda compensat a cop de targeta de crèdit. Típic de mi, no ens enganyem.

No puc parlar amb termes generals, però en el meu cas el col·leccionisme va començar de manera casual i no semblava que hagués d'anar a més. Va començar amb forma d'esfera temporal. Vaja, vaig comprar un rellotge.

Tic, tac, tic, tac, tic, tac... se sent a la cuina. I, enlloc més. Perquè no col·lecciono rellotges, jo. Ni coses esfèriques, ni coses temporals, ni res d'això.

Al cap d'uns mesos a l'obrir un regal de reis vaig trobar-me amb dues preciositats rectangulars metàl·liques i a partir d'aquí vaig veure'm catapultada cap al col·leccionisme més ferotge. Fins a donar la gran campanada la setmana passada, campanada que va obligar almeurei a fer 4 forats a la paret per penjar un altre objecte preuat més. Va disfrutar i tot, amb la seva caixa d'eines trepant, tacs, visos, martell, anivellador per si un cas... d'on ha sortit tot això?

Que ens estem preparant per fer una obra d'enginyeria domèstica? I, si estem tant preparats perquè encara tenim 2 quadres per penjar a l'estudi? I com disfruta el paio, que si tac amunt, que si vis avall, que si quan mesura del sostre al forat... que si no sé pas com ho farem, ara he tocat viga, passa'm la barrina... Crec que els homes i les dones som la combinació perfecte, perquè sense les nostres idees ikea, penjar quadres i rei, he pensat que... aquesta faceta bricomaniaca quedaria sense explotar i les caixes d'eines tan ben ordenades s'omplirien de pols... I l'equilibri universal trontollaria... I, el món s'acabaria i jo no podria seguir comprant i comprant i comprant i... estic a punt de tenir una crisi d'ansietat! Com les que té elmeurei, quan entra al nostre compte corrent comú online i jo em veig obligada a fer cara de bona nena i dir que no passarà més. Que perdó, però que no es preocupi que aviat començaré a comprar roba de temporada i ja no hauré de compensar aquesta ansietat de shopping addict. Que ja estava avisat d'abans, que no em pot acusar de res... a mes a més, quin tribunal no m'absoldria amb el meu culet respingón?

Per cert, les proves del meu delicte:

(Graphisme Valérie Nylin)