Esborrar, suprimir, eliminar... oblidar...

Trucar J.C.

Anoto a la meva llista mental.

Anotar "trucar J.C." a la llista, anoto a la meva llista mental

Aquests dies de conte enrere, on amb tots els respectes per la professió, només desitjo que tots els mestres desapareixien, per poder tancar-me al despatx i fer "ticks" a la meva llista mida DINA4, a una cara amb bolígraf Bic blau, m'organitzo en 3 llistes paral·leles:

1. Llista sobre paper, mida DINA4, 1 cara, amb bolígraf Bic blau.
2. Llista mental.
3. Llista mental on anoto que he d'anotar a la llista sobre paper, mida DINA4, 1 cara, amb bolígraf Bic blau, el què he anotat mentalment a la llista mental.

Finalment, crec que avui he començat a ser conscient de la paperera de reciclatge gegant que tinc al fons del cap. Un abocador, més aviat.

"Confirma que desea quitar la carpeta "comentari surrealista de la tutora de 1r al mig del passadís" y mover todos los componentes a la papelera dereciclaje?"

Aceptar.

Aceptar!

Aceptar!!

Aceptar!!!

Perquè aquestes alçades del curs, suprimir, eliminar, esborrar és el millor... I, oblidar... ja ni us ho explico!

El vent

Ser a casa avui és perfecte.

Des d'on sóc, ara mateix, el vent infla la cortina, endins i enfora, rítmicament.

He de pensar en el dinar, però ara mateix, sóc incapaç de renunciar a aquest no fer res, tret de fer el què vull. Encara que el què vulgui, sigui no fer res.

Ahir va ser terrible. Havent acomiadat als 400 alumnes, tot em va sortir. El cansament, les preocupacions, la impotència i els dubtes i pors del curs vinent, amb 400 alumnes més. Un cop més, això últim és el millor. Els nens i nenes. La resta, val ben poca cosa, però sovint és el què més mal de caps et porta. Que queda ara? Quatre dies mal contats, per valorar i planificar. Organitzar 9 mesos en menys d'una setmana i sense saber quants serem el curs vinent. Espero, que quan tothom marxi, i per fi pugui passejar-me per l'escola sola, pels seus passadissos desangelats, i les seves aules sense ànima, pugui trobar el camí per marcar el nou curs i traçar noves línies a seguir.

I, em pregunto... El dia que hagi de tornar a les aules a dedicació completa, en sabré? Sabré viure fora el despatx? Sabré tornar a ser jo?

Sabré ser com la cortina que es modela amb el vent, però mai perd la seva forma?

Alter egos en conflicte

Algú podria dir a la propietària d'aquest bloc, i per extensió alter ego meu...

Perdona?

No, m'interrompis, que estic en un moment de creació i súplica.

Però és que jo no sóc el teu alter ego, tu ets el meu alter ego!

Això és una minúcia sense importància...

Minúcia? Minúcia... cara dura!

Ves a regar!

Descarada!

Ara t'has passat! Ara si... que...

Ui, si quina por... que em pegaràs amb la targeta de crèdit!

Oh!!! A cops de bolso si fa falta! Fora del meu bloc!

El teu bloc! el teu bloc! El meu bloc!

Deixa'm acabar aquest soliloqui tan sentit!

Acaba que necessito l'ordinador per...

La feina! Sempre la feina!

Acaba o et tanco, eh?

Doncs deixa'm, hombre ya! Tanta interrupció:

Algú podria dir a la propietària d'aquest bloc, i per extensió alter ego...

ejem, ejem...

Algú podria dir a la propietària d'aquest bloc, que faci el fotut favor de publicar un post? Gràcies. Si li poguéssiu demanar un parell de sabates del 36, pel vestit de l'altre dia... també em faríeu un favor...

Gràcies, sempre vostra...

Anna Tarambana

Històries veïnals 6

L'escala 3, la meva, ja té penjat la seva història veïnal: La copa de vi.

He compartit escala amb la Carme Fortià, la Núria Aupí i la Viuillegeix. Ha estat un repte seguir la història d'elles 3 i més, quan se'm va posar al cap fer un youtube i gravar veu, enlloc d'escriure text.

No deixeu de visitar el bloc Històries Veïnals!

La línia

Aturdida. Em ve aquesta paraula al cap.

Buida.

Indefensa.

Quan has decidit que no vols fer una cosa, quan te n'has desdit, quan has posat el collons damunt la taula, com m'ha dit avui en Joan, que et vingui algú i pel simple fet que cobri més que tu, pugui assenyalar-te amb el dit i dir-te au, va maca, l'any vinent segueixes perquè... bé, perquè sí. Et deixa aturat.

Jo estic aturada. He de fer aquesta passa a l'altra banda de la línia, la meva banda de la línia, on em dic a mi i a tothom que no és tan terrible, que ens en sortirem, que si les coses passen és per alguna cosa, que és una oportunitat per tirar endavant coses, que el fet que seguim on som ens permet seguir lluitant per una escola en la que creiem i estimem. Pero aquests dies, a aquestes alçades de curs, amb aquestes reunions, acords i desacords, paraules fora de to, comissions de servei, places vacants i cansament, no tinc prou forces per fer la passa frontarera.

Espero que aquest post, sigui el fil que em tivi el genoll, que alhora tivarà el turmell, que alhora tivarà el peu, que al final em tivarà a mi. Encara que sigui a càmara lenta, he de creuar la línia de sortida.

1,2,3... salve per tots!

Vint-i-cinc
Vint-i-siiiis
Vint-i-seeeeeeet
vint-i-vuiiiiiiiiiiiiiiiiiiit
Vint-i-nooooooooouuuuu
TRENTA

I, a nosalres dues se'ns escapa el riure sota l'escala.

Et sentim buscar-nos pel pis de dalt. Et passeges neguitós. On som?

"Juguem a pilota?" em diu fluixet.

"No que farem soroll i ens descobrirà."

"Vale, tinc una idea"

I, s'amaga les manetes darrere l'esquena i jo ja sé a què vol jugar:

"Un, dos tres, pedra, paper, tisores, un, dos, tres, ja!"

Just quan ella em guanya dos a un, sentim com s'obre la porta del pis.

Shhhh... no ens podem aguantar el riure, totes dues ens tapem la boca amb les mans! Quina emoció!

Baixes les escales corrents i et veiem, però tu no ens veus. És el millor amagatall del món! Quan entres al garatge, ens hem d'aguantar el riure taaaaan fort que ens pensem que ens morirem. Però no som al garatge, ni al lavabo, ni fora el carrer!!! On som? On som? Això deu ser una de les coses més divertides que he fet en l'últim any... Tret de quan em vaig amagar a l'armari de casa i tu no em trobaves...o, quan he intentat fer la voltareta sobre el llit, o quan et faig mímica i has d'endevinar on vull anar a sopar, o quan... però tot això no val, perquè no ho puc explicar a ningú, que faig aquestes coses, i ara, en canvi, estic jugant a cuit-i-amagar, i no me n'he d'amagar. Però, shhhh... que tornes a entrar! Et veiem, pujar l'escala i no ens veus, i si tardes més a trobar-nos acabarem amb mal de panxa de tant riure! Ui! Que ens has sentit...

"Veig un peu... i un genoll... i..."

Jajaja! D'acord, d'acord, ens has trobat, ens rendim... però de veritat hem de parar de jugar? De veritat? Només una mica més...

Una mica

Ens quedem totes dues parades al mig del carrer. A pocs metres de l'escola, just davant de la parada d'autobus. Per un moment robem uns segons al món, a la vida i callades i buides paint el què ens acaba de passar.

Desitjaria poder tornar enrere, poder tornar a casa, al llit, a la dutxa, a l'esmorzar, al 3/24... tornar al passat quan encara no havíem entrar al despatx. Tornar enrere quan encara no ens havíem assegut i veiem venir, aturades davant la via, el tren a tota llet.

I, nens, quina òstia que ens ha fotut.

Evidentment, tot plegat suposa un replantajament brutal. Primer de tot, i donades les circumstàncies, tan bestialment absurdes, cal pactar. Com un jugador de primera o un cantant de rock drogata. Jo no vull milions al mes, ni llençols de seda, jo vull una mica més de pau, una mica més de compromís, una mica més de collons, una mica més d'hores, una mica més de suport moral, una mica més de responsabilitat compartida a les 17:00 quan tanquem portes, una mica més d'amor a l'escola, als nens i nenes, a la vocació, al món. Jo vull una mica més de creença que des de l'escola canviem coses, vull una mica més de creença que el què fem aquí dins, en aquest despatxos de merda, és una filigrana d'orfebre que ajuda a créixer a petits tresors.


Molt bé, molt bé. Acato. Accepto. Però deixeu-me queixar-me. Només una mica.