Llibres

Des del gener els meus dits han passat moltes pàgines:

- El roig i el negre, Stendhal. (Acabat el 3 de gener 2009)

- Cena con Ana Karenina, Gloria Goldreich. (3 de gener - 6 de gener 2009)

- L'holocaust de la terra, Nathaniel Hawthorne. (7 de gener - 10 de gener 2009)

- El consol, Anna Gavalda. (11 de gener - 24 de gener 2009)

- Love, etc., Julian Barnes (25 de gener - 5 de febrer 2009)

- The autograph man, Zadie Smith (6 de febrer 2009 - inacabat)

- La clau Gaudí, Martin i Carranza (inacabat per infumable)

- L'home que no estimava les dones, Stieg Larsson (28 d'abril - 3 de maig 2009)

- L'any del pensament màgic, Joan Didion (4 de maig - 10 de maig 2009)

- L'el·legància de l'eriçó, Muriel Barbery (8 de juliol - 13 de juliol 2009)

- The accidental tourist, Anne Tyler (24 de juliol - 28 de juliol 2009)

- Kafka on the shore, Haruki Murakami (29 de juliol - )


Ara, amb l'estiu per davant tinc apilats a l'estanteria:


- Selected Tales by Edgar Allan Poe

- La muntanya màgica, de Thomas Mann

- La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina de Stieg Larsson

- La reina al palau dels corrents d'aire de Stieg Larsson

Quan vaig començar a fer aquest exercici d'anotar llibres i dates, no li vaig trobar massa el què. Ara després de més de mig any, m'ha agradat i m'ha ajudat a reconciliar-me amb la meva part de lectora. Últimament havia tingut la percepció que llegia poc, o no tan com hauria de. Que des de l'adolescència havia perdut el ritme devorador de lectura, que ja no llegia tan com abans i que el què llegia no era gran cosa. Ara amb la llista al davant, amb alguns llibres oblidables, trobo que considerant el ritme frenètic d'aquests últims mesos, he llegit prou, i el què és millor potser m'he reconciliat amb el meu jo lector adolescent, quan ho llegia tot, malgrat potser no llegir res.

28

T'estimo.

Avui dia 28, t'estimo i sé que t'estimaré sempre. Ho sé, perquè ho sento. Perquè fas les coses fàcils, i perquè ets tan tendre com el mató i els teus petons fan gust a préssec.

A vegades t'espio, ho confesso, i penso: si et veiés per primera vegada ara, encara em faria un salt l'estòmac i pensaria que tu ets el meu ELL? I, somric i sé que si. Que si, sempre. Que si per què on més trobaria algú que m'obris els pots nous de melmelada i me'ls deixes preparats a la nevera, així jo no m'hagués d'escarrassar a obrir-los? I, on més trobaria algú que es volgués quedar amb algú tan petit com jo? I, on més trobaria algú que m'entengués a mi i a les meves excentricitats?

Em sap greu, però seguiré tocant-te la nou del coll, et faré pessigolles, et faré anar a Ikea, t'obligaré a llegir llibres que a mi m'han agradat, et robaré el PC, et deixaré notes per casa, t'endreçaré la roba d'hivern, la d'estiu i et compraré roba d'entre-temps, seguiré intentant amagar-me per casa perquè em trobis, saltaré sobre el llit, faré jijiji per un acudit absurd, posaré l'idioma original a les pel·lícules, em resistiré a tastar la pinya, faré beeeeecs de broma quan no m'agradi alguna cosa, et molestaré quan cuinis, t'espiaré mentre t'afaitis, escoltaré els teus passos pel pis mentre jo escrigui, t'explicaré coses de l'escola, et preguntaré coses de la feina, no entendré les coses que m'expliquis, posaré flaixback i faré llistes de coses a fer junts, llocs on anar, ciutats a visitar, menjars a tastar, música a escoltar i temps per viure. Junts. Sempre junts.

La teva cucharilla.

25 de juliol

Moment de silenci mental

Ingredients per 8 persones:

- 300 grams de farina
- 200 grams de mantega
- 100 grams de sucre glacé
- 2 ous (1 per la massa, 1 per pintar)
- una mica de sal
- vaïnilla (si es vol, jo no n'hi poso)
- melmelada (si es vol)

Primer posar la farina formant un cercle, al centre posar-hi la mantega tallada a trossets, el sucre, l'ou, la mica de sal i la vaïnilla (si es vol). Incorporar la farina del voltant i anar amassant. Un cop es té ben amassat, embolicar-ho amb un film transparent posar-ho a la nevera o congelador uns minuts. (15 minuts a la nevera - 5 al congelador, aprox)

És important que la massa quedi freda, perquè al tenir molta mantega de seguida es comença a desfer i és molt difícil treballar-hi.

Un cop la massa està freda estendre-la sobre el marbre, prèviament cal haver posat farina al marbre i al rodet, per evitar que s'enganxi. Un cop la massa ha quedat ben estesa, es poden fer les galetes amb els motlles. Cal anar ràpid perquè si la massa s'escalfa és molt difícil retirar les galetes sense fer-les malbé. Un cop has retirat les galetes es posa uns 5 minuts al congelador, un cop fredes es pinten amb el rovell de l'ou i després es posen al forn a coure durant 10-15 minuts, a 180º.

Un cop tretes, es posa sucre glacé per sobre, i si es vol es poden agafar dues galetes i posar-hi melmelada al mig.

(Truc ràpid: si no tens motlles ni massa temps, pots fer el mateix però quan emboliquis la massa amb film, fer-ho amb forma ben cilíndrica, un cop freda del congelador la treus i la talles con si tallessis talls de fuet ben prims, poses els talls a la plata del forn i llestos!)

El sisè invitat

Tots cinc asseguts al voltant de la taula. Malgrat tot, cafè, cava i galetes. Però, per primer cop sento la seva presència. Quina tonteria, ja hi era l’últim cop que ens vam veure plegats. Però encara no ho sabíem.

Aquests últims anys, no l’hem oblidat mai. Sempre hi ha estat, silenciós, adormit. Acompanyant-nos a cada visita al metge i deixant-nos lliures a la sortida.

Fins aquest divendres.

I, quina puta merda. Altre cop. Què voleu que us digui. Devem tenir tots els números.

Així de cru, així de clar.

I ja està.

Un espai

No puc escriure'n. I, no sé quan podre.

Deixeu però que aquest sigui el meu refugi, que aquí res dolent passi, que aquí pugui oblidar el meu cor encongit i el nus a la gola.

Tot plegat

Em vaig adonar com de malament estava un dia, al Llongueras de Rambla Catalunya. Així de fred, així de clar.

Jo no havia de ser allà, però hi era. M'havia aixecat, dutxat, vestit, fet un cafè amb llet i tres torradetes amb margarina i melmelada, i havia anat a l'escola.

La meva ment, ja des de casa s'havia construït com seria el matí, com aniria tot, perquè un dia de l'altre tampoc acostuma a diferir massa, i al final fins i tot preveus els possibles sobresalts. Però el sobresalt que no podia preveure és que acabés a Barcelona, a una trobada-reunió massa política, massa poc educativa i massa poc profitosa.

Després d'acomodar-me a aquest canvi: bitllet de tren, no esmorzar, no papers on prendre apunts, no idea d'on anava, no interès...vaig trobar interessant aquesta escapada, en plan business woman, aquesta descoberta que al món hi ha gent que esmorza en bars "minis de fuet amb coca-colas" i després pren tallats. La visió del món en marxa, em va fer adonar de com de tancada és la vida a l'escola. La reunió trobada em va constatar la necessitat de fer més reunions - trobades per sortir de l'escola que creiem el mèlic del món. I, tot això em va dur al Llongueras. Perquè era allà, era l'últim dia de curs i tot plegat m'havia fet sortit un egoisme bastant impropi de mi en un dia laboral. Després de mig any sense veure cap tisora, el meu cabell bé es mereixia una tallada, i el meu bitlleter podia permetre's una clatellada.

I, allà asseguda, després de rebre la benvinguda més calorosa a una clienta gens habitual em vaig asseure i vaig gaudir dels protocols establerts: bata, tovallola al voltant del coll, passada de pinta, preguntes cordials i un passi a la pica, si és tan amable.

I, allà asseguda, amb el cap mig reclinat em van entrar unes ganes de plorar terribles que vaig haver de fer esforços per controlar. Perquè per primer cop en mesos, per primer cop en un curs escolar havia pogut deixar de ser jo, per poder ser JO. Perquè per fi el món començava a parar-se i jo podia despullar-me de totes aquestes cuirasses laborals que m'he anat construint per sobreviure. Sentir-te tan nu de tot en un lloc tan desconegut és... fred i sobretot molt trist.

I, no ho vaig dir a ningú. Tret d'ara. Que ho dic. Que he estat malament. Que possiblement encara ho estic. I, que sé que el curs que ve serà igual. O pitjor. I, això m'aterreix.

I, si no tingués QUI m'abraça cada dia, segurament tot plegat encara seria més difícil.

I, què he aprés de tot això? D'aquest curs escolar infernal? Que sempre quan les coses van malament el primer que fem és oblidar-nos del més important: nosaltres mateixos.

I, aquí estic, escrivint aquest post catàrtic, amb un nus a la gola i el convenciment que el mal de panxa que tinc és una mena de "crisis sanadora" que el meu cos m'imposa per buidar-me de tota la merda acumulada al llarg del curs. També sé, perquè ho sé, que l'any que ve seguiré aixecant-me cada mati intentant canviar el món i convencent-me que tot anirà millor, perquè quan una és tonta ho és fins al final. Només espero que tot plegat hagi servit per alguna cosa. Encara que sigui, anar més sovint a la perruqueria.

Welcome Mister...

Heus ací, una bonica localitat del territori català que es desperta amb un llunyà xiulet i al moment, mestresses de casa surten a esmolar ganivets.

Heus ací, una bonica localitat que es desperta de la migdiada al so d'un dringar i al moment, s'omplen els balcons de famílies a escoltar les noves: "Devots cristians se us fa saber...", i al cap de pocs segons una cadena de rings rings recorren els telèfons del pople.

Heus ací, una localitat que a les nits es desperta amb els crits del gallfer "quiquiriquí...", perquè el gallfer, parla idiomes i fa quiquiriquí... i quacquacquac, si cal...

Heus ací...un pople, que es desperta un 9 de juliol del 2009 i veu uns homenots vestits de taronges i grocs flourescents. I, veu automòbils grocs i taronges flourescents i sirenes grocs i taronges flourescents.

Són potser aliens?

Potser Fanta fa una campanya d'estiu a l'estil de...

I kissed you good bye at the airport.
I held you so close to me.
I said So here we are now and I can’t stop from crying Lilly.

Però en versió catalana i barata...

Et vaig besar al paller...
T'abraçava molt a prop
I vaig dir... aquí estem, cony quin fart de plorar, bua-bua-bua...

Potser el PlanE, del Zapatero, per fi arribava a pople, després que les neus es fonguessin i les grues poguessin travessar els ports...

Tots els vilatans estaven preocupats i miraven amb desconfiança aquella gent taronja i groga amb estris a les mans, que penjaven cartells grocs dient que l'endemà no podrien treure els tractors al camp en gairebé tot el matí i tarda... què passava... s'acabava el món? Per què unes tanques grogues aixafaven les petúnies de la senyora Palmira havia plantat?

Aquella mateixa tarda, tots reunits al bart del pople vam entendre-ho tot, a través de la TDT: que no havien hagut de fer ni obres a l'antena ni res. I, en saber-ho, vam córrer a les cases i vam llogar els balcons que donaven al carrer gran (bueno jo no vaig llogar res perquè jo no visc allà,) i vam lloar les pantorrilles dels ciclistes depilades i tots vam exclamar: "Benvingut Monsieur Champions!" "Benvenieu Rabobank", "Welcome Armstrong, com ha anat per la lluna?"

I, ens n'hem adonat que realment abans fem coses pels forasters de fora, que pels de casa pròpia. Així va el país.

Feng shui literari

Com relacionar: contes populars i novel·la històrica, novel·la psicològica, feng shui, un sofà hagalund, i més caixes de la Valerie Nylin i IKEA!

La veritat és que el repte és d'alçada però us el resumiré amb breus línies:

Hem anat a Ikea, a comprar un sofa - llit Hagalund, perquè quan tinguem invitats que s'hagin de quedar a dormir no ho hagin de fer al terra. (Podria allargar-me amb la visita i fer un llistat d'altres menudències que van acabar a casa... ja sabeu què passa a: IKEA 3+3+3...= 300 euros, però m'ho guardo per mi).

L'entrada a casa del sofa-llit i aquestes altres menudències ha provocat una reestructuració radial de l'estudi (perquè nosaltres tenim estudi, que som pijos i no volem tenir despatx) aconseguint una habitació gairebé perfecta, crec que per primer cop en més d'un any sento l'habitació "nostra". Per fi la col·lecció "Bureau Chic" i "Boite a Papier", de la Valerie Nylin llueixen sobre l'escriptori.


Amb la remodelació ens hem adonat que hem col·locat els mobles segons la distribució posició inspiratòria del feng shui. (El escritorio está de espaldas a la puerta y frente a una ventana con una vista agradable.) Però hi ha un tema que em preocupa: es consideraria aquesta vista agradable?


De tota manera, convindreu que tot plegat és superficial en comparació amb el fet d'haver descobert, que per atzar del destí aquests llibres són un al costat de l'altre, i en aquest ordre, a la prestatgeria:

Los renglones torcidos de dios - Incerta Glòria - La Castanyera