No tinc ganes d'escriure, però m'hi obligo.
Un exercici més de normalitat.
Aquests dies són estranys: matins estranys, vespres estranys. Buits estranys.
La falta de companyia m'ofega. Mai abans m'havia passat. Només a la feina puc estar sola, sense que un nus m'estranguli la gola.
Et trobo a faltar, papa.
Què faria aquest dies sense mestres a qui perseguir, sense inspectores a qui respondre i nens de qui preocupar-me? Què faria sense rentadores a posar, llençols a canviar, sopars a escalfar i sèries per mirar? Què faria sense fer res? Què faria sense aquestes rutines que en el fons protegeixen el nostre jo d'enfonsar-se. No sé si les rutines ens construeixen, però ara per ara a mi em fan d'envans.
Un exercici més de normalitat.
Aquests dies són estranys: matins estranys, vespres estranys. Buits estranys.
La falta de companyia m'ofega. Mai abans m'havia passat. Només a la feina puc estar sola, sense que un nus m'estranguli la gola.
Et trobo a faltar, papa.
Què faria aquest dies sense mestres a qui perseguir, sense inspectores a qui respondre i nens de qui preocupar-me? Què faria sense rentadores a posar, llençols a canviar, sopars a escalfar i sèries per mirar? Què faria sense fer res? Què faria sense aquestes rutines que en el fons protegeixen el nostre jo d'enfonsar-se. No sé si les rutines ens construeixen, però ara per ara a mi em fan d'envans.
