Anna Tarambana

Esporuguida

2012-01-09T17:36:00.000+01:00

Arraulida sota la meva manta de quadres rosa, amb els mitjons per sobre els pantalons del pijama, veig com la pantalla de la televisió es torna negre, després de l'últim episodi de Boardwalk Empire.

De reüll esporuguida em miro almeurei i dic: "Ara no sé si he fet ben fet de tornar a escriure".

"Que has estat tota l'estona pensant això?"

"Era més fàcil escriure quan era un personatge i feia el tonto". Dic.

Ja no sóc la Tarambana. Penso.

He tornat esporuguida, arraulida.

No vull remenar la merda, disseccionar cada moment, pensar mil i una vegada amb les coses que em preocupen i m'espanten. Perquè això ja ho faig jo soleta, no necessito cap bloc per tornar-me més neuroestènica. Per tant, he de pensar molt bé en què vull escriure aquí. Pensar-ho de veritat. Perquè això no acabi sent un evocador sentimental on em recreiï sense mesura.

"I tornaràs a comentar?" em pregunta elmeurei.

Silenci. "D'aquí una mica." Dic

Necessito el meu temps. Potser una setmana, o potser dues.

"Anem a dormir?"

Surto de sota la manta, la plego ben pegada i la penjo al sofà. A punt per quan la torni a necessitar.

6 anys

2012-01-07T21:25:00.000+01:00

Torno després de mesos sense escriure. Torno sense fer cap promesa, sense cap objectiu, ni cap expectativa. No espero res. Tampoc esperava res quan vaig començar fa 6 anys. No puc evitar parar-me en aquest "tants".

No sé ben bé qui era quan vaig començar aquest bloc, però de mica en mica, tot va anar encaixant, cada peça al seu lloc, cada moment, cada persona amb el seu valor, cada sentiment en la mida justa on pertocava. M'agradava tant aquella vida. No puc dir que la d'ara em desagradi, crec que no tinc dret a queixar-me, i puc dir que sóc feliç. Però la mort del meu pare ho va desencaixar tot. Res era on tocava, ni jo, ni ningú.

La imatge acabada del trencaclosques ja no hi era. I suposo, crec, estic conevençuda, que aquets últims 2 anys he estat, i cony, encara estic, ordenant-ho tot, i us puc ben dir que hi ha peces que encara no encaixen, hi ha moments, dies que per més que entefori amb força en el trencaclosques no acaben d'encaixar. I m'enfado, m'entristeixo, m'enrabio amb mi mateixa per ser com sóc, per lluitar contra l'inevitable, per no voler que les coses canviïn, quan ja han canviat inevitablement. M'entesto, em lligo, no em deixo avançar, quan és el que més necessito, quan és el què he de fer. Com sona d'egoista.

Aquí enmig d'aquest espai buit i anirien un seguit de reflexions sobre l'egoïsme, que us estalvio. Només us en dic la veritat personal que n'he tret: els meus sacrificis personals no em porten a la felicitat, i sovint tampoc garenteixen la dels altres. Per tant, com a exerci de creixement personal he decidit treballar en fer-me feliç a mi i al meu marit. I, ser la millor versió de mi mateixa que pugui, perquè crec que si els altres em veuen feliç a ells també se'ls encomanarà una mica.

Si us he de ser sincera, ni jo mateixa acabo d'entendre com m'ho faré, lluito contra 32 anys de caràcter i un trencaclosques sense instruccions, però què carai, si he arribat fins aquí ja he fet el més difícil.

Wi-fi

2011-08-29T21:33:00.000+02:00

Fotografies, onomatopèies, frases acabades amb massa punts d'exclamació, preguntes retòriques... M'atabalo. Si ja ho entenc, el teu estiu ha estat fantàstic, ets una persona activa, imaginativa, sociable, alegre, que no en deixes passar ni una... On has anat, què has menjat, begut, a qui t'has trobat, follat, fotografiat, l'estat de l'aigua, el del teu cabell, el del teu gos, el del teu nen... Si, també ho entenc, el teu estiu ha estat molt millor que el meu. Sóc una avorrida. Realment aquest estiu sense connexió m'ha fet perdre grans coses. No puc esperar a desconnectar-me.

Departament 31

2011-08-28T14:45:00.002+02:00

El departament 31 es debat entre l’elegància i el ruralisme decadent dels dos països que la tenen empresonada. El departament 31 és com la vida mateixa. Com aquesta vida nostra que ens fa caure molt avall descobrint les nostres pitjors mancances per fer-nos aixecar creient que, ara que les coneixem podrem redreçar-nos. El departament 31 és com nosaltres, amb pobles elegants i senyorials envoltats d’altes cingleres i racons empobrits venuts al més elevat postor. El departament 31 és a un cop de cotxe, com és a un cop de mala sort aixecar-te ressacós de tu mateix després d’una mal vespre, sabent que ho oblidaràs tot, i hi tornaràs a caure. Com el senyor que posa plantes de plàstic al balcó de fusta de cara a la carretera D-125.

2011-08-26T13:01:00.000+02:00

Diuen que els escriptors es retiren a llocs tranquils i privilegiats per retrobar la seva inspiració. Què ho fa que jo no pugui estar tancada i prefereixi ser fora, llegint autors que segurament s’han retirat a llocs tranquils i privilegiat?

Gotes de pluja

2011-07-13T09:11:00.000+02:00

Una gota atrapada entre murs m'ha acompanyat rítmicament en el meu insomni. Seguia repicant fins i tot havent-se acabat la pluja.

M'imagino el seu repic canonades avall, ressonant per tots els dormitoris de mà esquerra. Avui com a veïns de gota, al creuar-nos a l'escala, ens saludarem amb cara de son i, no ens enganyem, una mica de mala llet.

7 de juliol

2011-07-07T13:12:00.000+02:00

Acabo el curs i començo vacances amb un gust agre-dolç. Tinc la sensació que l'escola on treballo ja no és la meva escola. Que calladeta estaria més guapa i que si enlloc de fer 6 anys que hi sóc, en fes 1, o millor encara, fos totalment nova, agradaria molt.

Per alguns crear vol dir no tenir memòria, no recordar d'on venim, construir destruint.

2011-07-05T14:16:00.001+02:00

Mentre espero que soni el telèfon i passejo el dit per damunt de l'Ara, penso que qualsevol dia és bo per tornar. Sense donar explicacions, sense dir què has fet, vist, sentit, sense divagar sobre blogs ni vida. Sense donar explicacions, gaudint del fet d'haver tancat per vacances una part de mi que sense contrasenya es deslliura de tots els vincles que l'enllacen.

I què tant hi fa que aquest no sigui el millor post del món, i què tant hi fa l'agonia de la columna sense actualitzar de l'esquerra... Qualsevol dia és un bon dia per actualitzar.

Reflexió del dia (21)

2011-05-12T19:27:00.000+02:00

Només amb la claredat absoluta que et dóna el dejuni previ a una analítica puc veure que no val la pena veure deixar passar la vida sense escriure. Com a blocaire guardo el pensament i la sensació de buidor dins meu, i al arribar a casa l'escupo davant el teclat. Cada lletra és al seu lloc, jo les barrejo aleatòriament per acabar escrivint una realitat absoluta:

preparar un casament i tenir bloc, és pràcticament incompatible

Sant Jordi, la "antesala"

2011-04-21T13:09:00.003+02:00

A veure, aquí s'han de dir les coses pel seu nom. El noi que no vulgui salvar cap princesa de les mans del drac del consumisme/ignorància/dietesexpresdestiu/vulgaritat o el què sigui que us vingui pel cap, és perquè no vol. Perquè de feina, n'hi ha, us ho asseguro.

Preneu-me a mi per exemple:

Tota ben vestideta fent cua, com unes quantes noies més, a la llibreria per tal de triar el llibre - EL LLIBRE - Per ser fidels als fets us he de posar en antecedents:

1. Jo ja tinc el llibre, triat, comprat, embolicat i amagat a la calaixera del llençols. (ai, això no ho havia d'haver escrit, massa tard!)

2. Però penso, calla, potser li podries regalar també un altre llibre X.

Així, que com a princesa del segle XXI malgastadora estic fent cua per comprar el 2n llibre de Sant Jordi. Davant meu unes quantes noies, darrere unes quantes altres. Tot esperant, agafo un diari - ja has comprat el diari? Que demà no n'hi ha, em diu la veu de ma mare en off des de la trucada telefònica de les 9 del matí.

Em toca el torn i al avançar jo, la noia de darrere meu se m'arramba tant que em fa sentir incòmode: que no sap que hi ha una cosa que es diu espai personal o millor dit encara: no sap que hi ha denúncies per sexual harassment?

"Que teniu un llibre de ABCDEFG?" dic jo.

"No saps el títol?"

"No, no el recordo"

"De XYZ, has dit?"

"No de ABCDEFG!" I al final, envio a prendre pel sac la cua i la noia que no em deixa respirar i em poso just al costat de l'ordinador lateral del paio.

" A veure de ABCDEFG em surt aquest llibre de l'any 2007, aquest altre de l'any 1997, aquest del 2005, però no està traduït, i un del 2009"

"Quin tens aquí?"

"Ah... cap"

Bravo, bravo, bravíssimo! Un aplaudiment i ovació general pel dependent. Imagineu a la princesa dient al drac: Em penses menjar? Ah... no.

M'acomiado i me'n vaig. I ja a fora, m'adono que porto el diari sota el braç, que no he pagat.

En una d'aquelles mil·lèssimes de segon en que el bé i el mal es disputen el fer, penso a no pagar-lo, però això no seria propi de mi i menys després que elmeurei m'ha reformat i ha aconseguit que no robi res en els últims 4 anys, per tant, giro cua i el torno a la prestatgeria. Passo de tornar a entrar a fer el numeret: ai, no miri, és que marxava sense pagar, quin cap que tinc, jijijijiji... No gràcies.

Quan em pensava que no podria viure en un poble més patètic que aquest, on la millor llibreria no tenen un llibre de ABCDEFG, em passa una furgoneta pel costat: vidre avall, braç pelut penjant, cigarret a la mà i un "hola" que prenten ser sensual i invitador.

De veritat, per favor, que arribi Sant Jordi, ja i que em faci tornar a sentir princesa.

Despertar

2011-04-20T09:03:00.000+02:00

Començo el dia tan fascinada veient com la llet s'escola colador avall, deixant el tel empresonat, que no me n'adono que la tassa verda està vessant deixant tot el marbre de color cafè amb llet.

M'agrada el despertar lent dels dies de festa, les petites coses que omplen els moments, les rutines allargades i la sensació que si jo no em moc, res no es mourà. En un dimecres feiner, em veuria empesa cap al moviment per criatures, pares i el rellotge de classe marcant les hores. No em desagrada pas, de fet, en aquests moments en que m'he reconciliat amb la professió, despertar-me avui o la setmana que ve tan em fa. La son i la mandra d'avui és menor, però les ganes de viure iguals.

Tuning

2011-04-18T12:06:00.001+02:00

A vegades, t'asseus i t'agradaria evocar sobre el teclat tot el què penses, tot el que sents. És el moment, tu sol, davant la pantalla, el cursor pampallugajant i els dits esperant que les sinapsis màgiques del cervell comencin a enfilar pensaments i paraules.

Però no passa res.

No passa res, perquè tu has canviat. Ja no serveix entrar al bloc i posar-te a la pell del personatge i deixar anar quatre bajanades, tampoc serveix disfressar llocs i persones conegudes per si algú et pogués arribar a identificar, tampoc serveix dir mitges veritats, però dir-les senceres quan hi ha gent que et pot posar nom i cognoms no és una opció, penses: té algun sentit tot això?

I t'adones que hi ha certs ajustos que cal fer, que potser fa mesos o anys que estàs fent en tu mateixa i el bloc. Ajustos cada cop més imperceptibles que només si tires enrere i llegeixes detingudament pots descobrir. Ajustos que van precedits d'espais de buit, ajustos que sovint per manca de temps i esforç no veuen la llum, però que deixen la seva llavor en mi, en el bloc. Ajustos que sovint han començat amb diàlegs titubejants amb altres, perquè mireu que és difícil posar paraules en veu alta a un bloc i definir les bestieses que et passen pel cap. Ajustos que ningú veu.

Però que jo sento.

Reflexió del dia (20)

2011-04-15T19:07:00.000+02:00

La intel·ligència és el bótox del cervell.

És la reflexió de la tarda. Si d'acord, ser intel·ligent és super guai, però ser intel·ligent en plan repel·lent no et deixa viure, ni fer tonteries, i al final acabes fent cara de muermo, com la Nicole Kidman. I acabes llegint grans contes sobre arbres que un senyor va plantar a la Provença, tractant a la teva audiència com si fos imbècil i no hagués sentit parlar del putu conte mai, que llegit per tu sembla no acabar-se i perd tot el sentit.

Però mirem amunt, endavant, que només queda un trimestre.

Season 06 Episode 20 (cony! només he escrit 20 posts aquest any!)

2011-04-12T19:27:00.000+02:00

Seguint amb les energies renovades després del Spring Break, com les millors sèries americanes, en el capítol - post d'avui la protagonista, Anna Tarambana, fa front al nou dia després de no aclucar ull per culpa del mal de queixal. El constant dolor fa d'eix dels grans moments del dia. La protagonista es veu obligada a aixecar-se d'hora - després de no haver dormit - per tornar a picar l'avaluació dels seus alumnes, després de perdre el document. En el capítol també es fa un breu esment a les notícies d'actualitat - cortesia del departament - amb una diàleg brillant amb la directora en el seu habitual paper de torra collons (spoiler):

"Ja heu vist que l'any que ve treballareu més hores?"

"Treballareu? Treballarem, no? Tu també"

Més endavant, es viu un moment de tensió quan a la protagonista se li escapa un nen durant la visita fora l'escola -M en el seu paper de nen amb transtorns que no saps perquè t'acabaries menjant a petons - també es viu un moment tendra on el nen i la mestra es reconcilien.

A les acaballes del capítol es veu la protagonista fent de mestressa de casa, intentant reorganitzar la roba d'hivern - que cada any ocupa un calaix més- mentre espera alseurei. En acabar el capítol s'intueix que la son està a punt de véncer, i inevitablement ens preguntem: se'n recordarà de prendre l'antiinflamatori o haurà de no dormir durant un altre nit?

Un cop més, ens queden molts fronts oberts: Com s'ho ha fet per endreçar més roba en el mateix espai? Elseurei arribarà i s'haurà de fer els entrepans per la setmana? Què soparan? Haurà rebut la cap d'estudis el document que la protagonista, eficientment, ha enviat a les 8 del matí? Resistirà el dolor fins la propera visita al dentista dilluns vinent?

Trepidant.

Quan deixo d'escriure al bloc

2011-04-11T17:57:00.000+02:00

Quan deixo d'escriure al bloc no faig res d'especial, segueixo amb la meva vida, potser més intensament que quan tinc temps per asseure'm i teclejar. O potser a l'inrevés, perquè potser quan deixo d'escriure al bloc em venç la mandra o el cansament.

Quan deixo d'escriure al bloc, m'adono que escriure un bloc és ben poca cosa, almenys escriure el meu bloc. Però sempre hi acabo tornant, potser perquè em fa d'eco, i això sempre va bé a l'ego - va deixeu-me fer un enllaç... i no m'ho tingueu en compte - i això, sempre va bé per l'ego.

Quan deixo d'escriure al bloc, m'adono que tinc moltes coses a dir, però que potser aquest no és el lloc on m'agradaria dir-les o escriure-les. Però no en tinc cap altre.

Quan deixo d'escriure al bloc, i algú em pregunta "que no escrius?" jo li responc: "ara no, no en tinc ganes". Quan aquest algú és la meva germana, que em llegeix cada 15 dies, em preocupo i penso: "potser hauria de tornar".

Quan deixo d'escriure al bloc i m'hi poso, esforçant-me a acabar un post que es tituli "Quan deixo d'escriure al bloc" algú apareix per la porta i em diu: "que estàs fent el què em penso que estàs fent?" I, quan passa això, vol dir que més o menys se m'ha tornat a despertar el cuc però que és hora de deixar el bloc, fins al proper post.

Reflexió del dia (19)

2011-04-09T21:32:00.000+02:00

"Quan tornaràs?"

"Aviat, estic pensant"

Enviat des del meu ipad2

Wally 2.0

2011-03-14T21:04:00.000+01:00

Avui he vist la meva consciència blocaire pel carrer. Portava texans amples, bambes i una bossa gran. Feia cara de preocupada.

La veritat és que com a consciència blocaire no val un duro (de les antigues pessetes).

Es passejava per allà, al mig del carrer, i la única cosa que ha despertat en mi ha estat un "mira en Wally", en versió 2.0.

Curiós, un dilluns curiós.

La resta de la setmana bascularé la pelvis, cantaré cançons dins el meu cap, creuaré els dits perquè M. segueixi malalt uns quants dies més, em faré les ungles, i aniré al banc. Però abans de res, a sopar. I sobretot, sobretot, a esborrar en Wally.

Línies discontínues

2011-03-09T10:01:00.000+01:00

He sentit que un paio per la tele deia la gran frase: "Actualment la policia no sigue a los sospechosos, lo hacen los satélites". I tot seguit s'ha vist una mena de simulació de satèl·lit segurament dibuixat pel fill del narrador, que llençava uns raigs (línies discontinues) cap a un cotxe americà vell i atrotinat. L'avantatge de rodar a Amèrica és que hi ha una tipologia de cotxes que sembla haver existit sempre, per això pot existir un programa de televió com el de la mtv sobre tunning de trastos inservibles i, per això poden fer servir imatges d'arxiu sense que tu et paris a pensar: aquest model no es va deixar de fabricar als anys 50? No senyors, no, estem a Amèrica i aquí sembla ser que tothom condueix cotxes dels seus avis. Patètic.

Les línies discontinues semblen haver perseguit bé als sospitós i han dut a la polícia, que ja no persegueix però si que es desplaça, cap a un terreny pantanós. Van tardar una setmana ha buidar la bassa aquella, diu una paia que deu ser ajudant del sheriff com a mínim, però no hi va haver sort. Després van decidir fer servir mètodes més rudimentaris, i van demanar a un policia (imatge de paio amb barret de policia americà i uns binoculars) que vigilés al sospitós. On no arriben les línies discontinues que arribi l'home. Efectivament, el paio va al mateix lloc que els havia indicat al satèl·lit, però, atenció! Déu meu! Hi ha un tros de terra que sembla diferent! Que curiós! Decideixen enviar un CSI que clava unaes banderetes (grogues) a terra i després d'escoltar un parell de testimonis reals (tot són dones)es veu com, efectivament, el cadàver de la dona del sospitós jau allà. Embolicat amb bosses d'escombraries i cinta aïllant. Aquí decideixen mostrar imatges reals, per donar una mica de veracitat al documental. Un detall, tret que estic esmorzant i em sembla de mal gust. On és la coherècia? Si decideixes fer simulacions fes-ho fins al final. Si has aconseguit colar les línies discontínues segur que ningú hagués notat el coixí i els trossos de fusta entaforats dins un clot i ben recoberts de plàstic negre

Paraules que couen

2011-02-25T15:26:00.000+01:00

Paraules que he sentit avui al claustre que couen:

Estem al mig.

Resposta: ets mestre, has d'estar amb nosaltres.

No penso el mateix que l'any passat, perquè com a direcció tinc informació que em fa canviar.

Resposta: Si no ens dones aquesta informació, nosaltres, tampoc podem estar al teu costat.

Hem de ser flexibles, perquè al final podem fer intensiva i pels pares això és una mala passada.

Resposta: això no ens ho poden retreure, és un dret. No ens poden fer xantatge.

Volíem arribar a un consens.

Resposta: la setmana passada ja vam decidir, no podem anar perdent el temps, reunint-nos perquè un grup de pares no hi estigui d'acord.

Contraresposta: però abans de donar resposta volíem saber el vostre parer.

Contracontraresposta: per veure si canviàvem d'opinió?

Ser mestra ja és prou difícil per la realitat de les aules, però que trist que les raons internes siguin les que ens cremin més.

Complot

2011-02-24T19:11:00.000+01:00

La veritat és que la trobada d'incògnit sembla treta d'una pel·lícula italiana de tercera. Arribo al lloc X, a l'hora Y, assegurant-me que no em vegi ningú i si no fos perquè estic sola al mig del carrer em posaria a riure. És tancat. El bar de la trobada és tancat. Acabem tots reunits davant al carrer adonant-nos que com a grup clandestí ho fem de pena. Més pena fa que acabem sent quatre i el cabo, perquè aquestes coses ja se sap, la gent parla molt però a l'hora de la veritat ningú vol mullar-se.

Ens asseiem al voltant de la taula, per fer complot. Estem emocionats, ens sentim transgressors. El nostre orgull potser s'infla una mica pensant que atrevits que som de fer el què fem. Tramem prudentment, amb paraules mesurades. Ens farem sentir, pensem.

Una hora i escaig després ens aixequem, paguem i dissolem la reunió, cadascú pel seu cantó. Demà comencem. Darrere nostre, deixem les begudes buides. Un suc de préssec, una menta poléo, un tallat descafeïnat, un tallat normal amb llet de soja i una cocacola.

Com a revolucionaris no acabem de donar la talla.

El petó

2011-02-18T20:10:00.002+01:00

Quin relat us suggereix aquesta imatge?

Des que vaig saber que era un muntatge: cap.

Aquesta és la resposta que em ve al cap quan llegeixo la nova proposta de relats conjunts.

Apago l'ordinador i vaig cap a l'habitació, darrere meu el mirall ensenya la meva imatge mentre em despullo. Nua, només amb calcetes, faig que no amb el cap, i abans que em comencin a caure les llàgrimes, aconsegueixo tancar els ulls, i preme'ls amb els dits de les mans. No, no ploraré. Em quedo quieta mirant-me fixament els peus retallats sobre el parquet i la pintura d'ungles mig desgastada. Davant meu, un fanal deixa entrar una llum tènua des de la finestra. Amb una samarreta vella i un pantalons amples em cargolo al llit. De cua d'ull em veig en el reflex del mirall, sobre meu el quadre. El mateix quadre que vam comprar junts a Barcelona, el mateix quadre de Relats Conjunts.

Tanco els ulls i em poso a plorar.

Als peus del llit caixes de cartró tancades, al mòbil trucades sense contestar, i al meu cor la incògnita de per què m'has deixat.

Avui, no puc escriure.

_______________________________________

Una altra iniciativa de Relats Conjunts.

El petó (V-J day a Times Square), Alfred Eisenstaedt, 1945

_______________________________________

(Recordatori: dins la secció Quimeres tot és ficció)

Tecles

2011-02-11T20:08:00.001+01:00

Provo d'entrar al blog i no puc. Provo d'entrar al meu compte de correu electrònic i no puc. Provo el del correu de l'escola i tampoc. Amb el facebook, passa el mateix.

Un desastre.

Un cop he aconseguit entrar al lloc web desitjat, escric i em surt un nyap. Tant hi fa si és post, un email a una amiga o un email a un company de feina.

Si ho provo amb un document word, em passa el mateix. Un text intel·ligible, cert, però amb certes incoherències tipogràfiques.

És per això que demano aquí, que per favort, algú s'estudiï com crear teclats d'ordinador on la col·locació, en quant a distància, de les tecles sigui la mateixa. També seria d'agrair que algú unifiqués les diferents opcions de les tecles alt gr - que en alguns teclats no hi és - ctrl, fn - que el altres teclats no existeix - alt, shift... Això ajudaria molt a les persones que van saltant d'un ordinador a l'altre.

2 portàtils d'èpoques dferents a casa, 3 ordinadors a la sala de mestres de l'edat del paleolític, 1 ordinador a l'aula d'última generació, 1 portàtil d'escola una mica rudimentari... En un dia puc transitar per 7 teclats diferents!

Si us plau, de que et serveix la mecanografia - que tampoc en sé, que escric ràpid a dues mans però només a 7 dits (si he parat a comptar-los) - doncs, de què et serveix si has d'acabar mirant el teclat per saber on poses cada dit? Hombre ya! Tants avenços per re!

6 anys i prou

2011-02-09T13:00:00.002+01:00

Podria fer un post críptic, però què voleu que us digui, ja no sóc així. Podria començar a parlar de decisions, de moments de la vida, d'etapes, de sensacions d'estancament, podria escriure quatre o cinc paràgrafs sense dir ben bé res, deixant a entendre que he dit que prou, però no dir-vos a què. Així, acabaríeu el post, havent fet una lectura molt personal, interpretant cada línia sota la vostra pròpia experiència i acabaríeu deixant comentaris que dirien més de vosaltres que de mi mateixa.

Però no en tinc ganes. No tinc ganes de complicar-me la vida. Potser per això, avui amb una mica de recança, nostalgia, sentiment de culpa però alhora sabent que és el que necessitava, he dit que no segueixo fent tai txi. Després de 6 anys.

No sé si mai en tornaré a fer. A casa hi tinc la casaca i el calçat, a l'escola he deixat el sabre, per què... què faré jo amb un sabre? I sempre hi ha gent que no se'l compra, potser més conscient que jo, de l'efímer de certes coses.

Deixo enrere moltes coses, però ara no les necessito.

Fet i desfet, però ja som dimarts

2011-02-08T20:00:00.001+01:00

És hora de passar comptes:

Aquest cap de setmana farem una tatin. Fet.

També anirem a pople. Fet

Esmorzarem plegats fet, dormirem fins tard fet, mirarem la tele fet, soparem fora no fet!!! i dinarem a casa fet, jugarem amb la neboda fet, parlarem de la música del casament fet, buscarem informació fet, jo no faré feina fet, i tu tampoc fet, dormirem fins tard fet, follarem i també farem l'amor fet - fet , farem una tònica mentre llegim el diari no fet!!!, trucaré a ma mare un cop fet, i dos fet i potser tres no fet!!!, estarem a Internet fet, farem acudits dolents fet, t'afeitaràs fet, jo em faré un peeling fet, t'ensanyaré una llauna de tomàquet especial per pizza que he descobert al mercat fet, menjarem pa alemanyfet, i coca de sucre fet, farem cafès fet, beurem cervesa fet i menjarem una braç de gitano fet, estarem en silenci fet, parlarem molt fet, ens mirarem fet, t'abraçaré fet, no saltaré damunt el llit fet, llegirem poc fet, m'adormiré al cotxe fet, farem infusions fet... i serà dilluns. Fet

I ja som dimarts.

Divendres, dissabte i diumenge

2011-02-04T15:30:00.000+01:00

Divendres per fi! I per fi un moment per seure i escriure. Mentre escalfo el forn, pensant en el dinar - si a aquestes hores - no puc esperar a poder tenir aquesta conversa guionitzada:

"Saps què?"

"Ja es divendres"

I riem.

Aquest cap de setmana farem una tatin. També anirem a pople. Esmorzarem plegats, dormirem fins tard, mirarem la tele, soparem fora i dinarem a casa, jugarem amb la neboda, parlarem de la música del casament, buscarem informació, jo no faré feina, i tu tampoc, dormirem fins tard, follarem i també farem l'amor, farem una tònica mentre llegim el diari, trucaré a ma mare un cop, i dos i potser tres, estarem a Internet, farem acudits dolents, t'afeitaràs, jo em faré un peeling, t'ensanyaré una llauna de tomàquet especial per pizza que he descobert al mercat, menjarem pa alemany, i coca de sucre, farem cafès, beurem cervesa i menjarem una braç de gitano, estarem en silenci, parlarem molt, ens mirarem, t'abraçaré, no saltaré damunt el llit, llegirem poc, m'adormiré al cotxe, farem infusions... i serà dilluns.

I tornarem a esperar un altre cap de setmana.

Junts.

El vestit, la tria més ràpida de la història de les núvies.

2011-01-30T11:48:00.001+01:00

La tria més ràpida de la història va ser a finals del mes d'octubre, vam sortir una tarda amb ma mare, i amb dues hores ja havia recorregut un parell de botigues per acabar a la definitiva, vaig triar vestit, roba interior i tocat pel cabell. Pim, pam!

"I, no t'ho vols pensar?", va dir la dependenta.

"No, m'agrada aquest".

Amb les sabates va passar el mateix, vam voltar per les sabateries i al final en vaig veure unes que m'agradaven.

"Em quedo aquestes."

"Ah, si? Normalment les núvies s'ho pensen, tornen al cap d'uns dies..."

Amb una horeta ja les tenia.

Perquè hi ha coses que quan les veus clares, no cal donar-hi més voltes. I fer el paperet de "bé, ja m'ho pensaré" per acabar tornant al cap d'una setmana i comprar-m'ho em sembla una de les coses més absurdes del món. Jo no sóc d'aquestes. Si m'agrada, m'ho quedo. Si no és fer perdre el temps a la gent.

Quan deia a tothom que ja ho tenia tot, la gent se'n feia creus, tan ràpida? Si, tan ràpida.

Ara no em puc esperar a fer la prova del vestit, per poder tornar-me a veure. La veritat és que veure't vestida de núvia és un moment molt especial. Et veus allà tan diferent a com ets sempre i alhora et mires i et reconeixes d'una manera com no havies fet fins aleshores.

Més bona cara

2011-01-28T19:31:00.000+01:00

Aquesta setmana han passat moltes coses, algunes de petites, fins i tot insignificants i oblidables, d'altres que recordaré sempre, i quan sigui velleta explicaré als meus nets... quan era joveneta... quan tenia la vostra edat... abans...

Si he de triar entre tot el què he viscut aquests dies, tot el que no he explicat, malgrat pensar que era un post, em quedo amb la imatge que componen tots aquests moments escolars. La meva imatge de mestra. La meva imatge de tutora que havia quedat feta a miques després de fer d'especialista i de passar pel càrrec de cap d'estudis. He tardat un trimestre ha recuperar-me, a trobar el ritme, a fer-me la classe i els nens meus, a recuperar-me a mi.

La veritat és que he canviat, els anys, les tribulacions, m'han tornat més calmada i alhora més capaç de fer coses i arriscar davant els nens. Una mena de combinació estranya, que no sé explicar. Una barreja de "va, provem de fer això" i de "si no ho acabem avui, tampoc passa res, parem motors, que ens convé" i també un "això, jo ho faig a la meva manera", i un "això que m'expliqueu és més vell que l'anar a peu, no m'ho empasso com a pedagogia moderna".

Després d'uns anys d'arribar a l'escola amb un nus a l'estómac, obrir el llum del despatx i fer-me creus del dia que m'esperava - i esperava a l'escola - , és fantàstic anar a treballar tranquil·la. Hi ha una cosa que no ha canviat, però, T. i jo seguim arribant les primeres a l'escola, ens trobem amb la conserge i l'administrativa i després de petar la xerrada ens separem, abans cada una anava al seu despatx, ara cada una a la seva classe. No us enganyo si us dic, que les dues fem més bona cara.

Incipere

2011-01-24T18:39:00.000+01:00

Fa fred, i el fred és trist. La llum és freda i els arbres semblen adormits.

Arribo a casa i estirada damunt el llit penso que no m'aixecaria fins al vespre. Que ja s'està be, així, estirada mirant-me la pell posar-se de gallina, perquè a l'habitació sempre fa més fred que a la resta de la casa. Avui, potser perquè fa fred, potser perquè és dilluns, potser perquè toca és un d'aquells dies en que jo no tinc el dia. Però ho dissimulo prou bé, i sovint dissimulant i fent veure que no passa res, acabo tenint un bon dia. I fins i tot acabo escrivint un post, sense massa ganes, més perquè toca que perquè em surti de dins. Però un cop asseguda al sofà, amb l'ordinador davant és més fàcil del que em semblava. Com la majoria de coses, que un cop t'hi poses, no és tan terrible. Perquè començar ja és la meitat, que deia el meu mestre de llatí a l'institut, incipere dimidium, o alguna cosa així.

Per tant, avui enlloc de dilluns devem ser ja dimecres.

Una tarda

2011-01-18T18:46:00.000+01:00

Arribo a casa i descarrego el bolso. Al bol de fusta d'Ikea hi deixo els claus. A la tauleta del menjador el diari, un DVD d'un clàssic del cinema, una capseta de bombons i una pàgina arrugada d'una revista amb una ressenya, que no sé si em serà mai útil. Quan ho veig tot allà junt, penso amb ell i m'omple una sensació molt agradable, d'aquelles que comença al cor i es va estenen per tot el cos, fins, confesso, concentrar-se en un punt molt concret. Penso, ai, si fossis a casa...

Vaig a l'habitació i em desvesteixo del dia. Arracades fora, rellotge fora, cabells recollits, roba plegada i persianes avall. Em rento les mans, i ni així m'acaba de marxar la tinta del retolador, em miro i penso, potser et podries pintar les ungles... Però abans, cal baixar el capítol d'ahir de How I met (S06e14), enviar un parell d'emails i escoltar un podcast.

M'agrada que ja s'hagi acabat el dimarts.

Casar-se a pople

2011-01-14T17:37:00.001+01:00

Casar-te a pople té els seus avantatges, com per exemple, el mossèn ubica perfectament la família del meurei i l'identifica com a persona de fiar, jo sent de fora ho tenia més difícil, no ens enganyem, però no sé perquè al parlar de la meva família i esmentar Girona, una corrent de simpatia es va generar entre nosaltres. Sembla ser que ser d'una ciutat sense encant com la que jo visc, no dóna tants punts.

Sempre que hem anat a fer encàrrecs a pople dic almeurei: "parla tu", perquè sé del cert que al identificar l'accent, ens tractaran més bé que si una noia de ciutat apareix per la porta. De tota manera, confesso que he començat a assimilar expressament alguna part de la fonètica, per sentir-me més integrada al medi rural.

A pople funcionen diferent. D'entrada diuen poble.

"Invitacions? Ui... això ho porta la meva senyora, si que n'hem fet, però ara no sé on guarda les mostres... hauríeu de tornar un altre dia"

"A veure, on tinc el pressupost... és que com que jo no estic aquí en aquesta botiga... espera que ho preguntaré... (cridant) Manel, el pressupost per fotos de boda? (silenci) No sé, a veure on deu ser..."

També estic fascinada d'haver reservat restaurant i habitacions i que no ens hagin demanat paga i senyal. Tot i que tècnicament potser l'hauríem de demanar nosaltres, perquè la proposta de menu va tardar un mes a arribar via email, i només després d'un parell de trucades insistents.

"Voleu que us deixem alguna cosa a compte?"

"Ah, no cal!"

No m'ho puc creure, estem parlant d'un establiment de certa categoria. De nosaltres no tenen res més que un número de mòbil i un correu electrònic! Potser no m'hauria de preocupar tant, sobretot quan la recepcionista comença a parlar del meu futur cunyat i estableix conversa amb qui sens dubte ja no és elmeurei si no el petit de cal...

Agendes

2011-01-11T20:34:00.000+01:00

Segon dia després de vacances, i ja torno a tenir l'agenda mental plena de dates a recordar. Que si el fisio el dijous, divendres una entrevista amb un pare, que si dilluns una cosa, que si dimecres una altra... i tot això, sense tenir en consideració les rutines mensuals: pilates, tai txi, la rehabilitació de l'espatlla... i, les coses de l'escola.

Si, ja sé que em direu que puc fer servir una agenda, i de fet així ho faig. O més ben dit, moltes:

1. Agenda petita negre (per coses personals i reunions de l'escola: pares, coordinacions... A vegades es solapa amb el nº2)

2. Llibreta de programació (on anoto el dia a dia a l'escola. A vegades es solapa amb el nº1)

3. Calendari de cuina (on anoto aniversaris o trobades o fet s arecordar- a vegades es solapa amb el nº1)

4. El mòbil (que puntualment em recorda aniversaris)

5. Altres elements: post-its, notes, papes al moneder (acaben sent eliminats un cop han estat transcrits a l'agenda nº1)

Però tot i així, el meu cap no para, emmagatzema dades i dates i en el moment menys passat -preferiblement a la matinada- l'alarma del memo mental es dispara i a prendre pel sac la fase REM del son i a iniciar el RBM: Rapid Body Movement, és a dir, inici de voltes a dreta i esquerra del llit, pèrdua del control del nòrdic, i seguiment exhaustiu de l'avenç horari, cada hora aproximadament.

M'agrada haver tornat a treballar, m'agrada fer el què faig, el problema és que segueixi sent com sóc. I, a vegades, no sempre és bo.

1r dia de trimestre

2011-01-10T19:24:00.000+01:00

Comencem trimestre, els carrers els omplen peus calçats d'Uggs o el que és pitjor Uggs d'imitació - els Reis han estat generosos - jo em planto a l'escola amb les meves Bikembergs, els meus pantalons G-Star, la meva jaqueta Replay i el meu bolso Clavin Klein Jeans - ja sabeu que l'estètica em perd... i la pijeria també.

M'agrada ser a l'escola, arribo d'hora i amb dos minuts la meva paral·lela i jo ja estem planificant i centrant-nos. I quan arriben els nens el cap ja em vull i tinc ganes de tenir-los asseguts i treballant. Venen esverats, han crescut i tenen mil coses a explicar, la majoria no les entenc però vaig dient que si.

A nosaltres que la sobre nostre hi hagi el Maragall o la Rigau no ens ha trastocat el dia a dia, perquè l'escola és molt més que un despatx, i les idees de quatre il·luminats. Les coses que ens preocupen realment no les soluciona cap nom, de fet no sé què és el que les soluciona, però segurament està en mans de tots.

Un cop més em pregunto com a mestra, hi ha alguna alternativa a la redacció típica de "Què m'han portat ala Reis?". La meva proposta aquest any ha estat "Una nit i un matí especial". El problema, els nens i nenes de segon, després de tota l'explicació (alguns m'ha escrit 3 línies!) m'han acabat preguntat:

"Però puc escriure què m'ha portat als Reis?"

"I dibuixar-ho?"

M'ha agradat tornar a estar a la classe, també m'adono com n'és de fàcil caure en els vells i mals hàbits de sobrecarregar-te de coses absurdes.

Petites grans coses

2011-01-09T13:25:00.000+01:00

Sovint, perquè un diumenge sigui rodó, només es necessiten petites grans coses...

I, tot just és migdia...

5 anys

2011-01-07T09:30:00.013+01:00

Gener 2006 - gener 2007 - gener 2008- gener 2009 - gener 2010...

397 posts enrere i 263 actuals, 660 posts escrits.

Si fa 5 anys, algú, enmig del dinar familiar a casa la meva tieta m'hagués dit que l'any 2010 encara estaria davant l'ordinador, hauria deixat enrere tanta tonteria, hauria enterrat el personatge i hauria sobreviscut com a persona segurament no m'ho hagués cregut. A mi no m'expliquis la vida, que ja me la sé, hagués pensat.

Recordo haver-me assegut a taula amb aquells nervis d'haver deixat una cosa a mitges, d'haver penjat un post (que ara no triaria com a primer, però que què coi, només per provar com va, ja faig...), de preguntar-me com es deixaven comentaris, de pensar i si canvio de plantilla, i com ho puc fer per canviar la capçalera... Aquells nervis, de va, acabem ràpid que tinc l'ordinador encès i vull acabar de descobrir com funciona. Nervis ansiosos que després he sentit altres vegades, esperant a acabar un post, a deixar un comentari, a esperar que algú me'n deixi un, a contestar un email, a merda que l'html se'm desconfigura, a resisteixo a blocat com una campiona i finalment em passo a blogspot malgrat el xantatge emocional. Nervis. Els nervis d'escriure, que se m'oblidarà la frase, el moment, la sensació, el post.

I, després de 5 anys torno a ser davant la pantalla de l'ordinador, explicant cosetes que em passen pel caparró... Amb els meus i comes, la meva Trebuchet, la meva sidebar sempre a l'esquerra i amb una capçalera sempre a punt per canviar.

1 any per escriure

2010-12-31T11:38:00.005+01:00

Altre cop estrenem any. Un any nou, net i ple del què vulguem, perquè res està escrit, però nosaltres tenim molt a escriure.

Molt bon any a tots i totes.

- Si hagués tingut més temps, potser hagués fet els mesos en català, però la idea del calendari ha anat creixent a mesura que buscava altres imatges i al final, el que havia de ser una petita felicitació se me n'ha anat de les mans!
Si cliqueu a sobre podreu obtenir la imatge a una mida més gran -

Llibres!

2010-12-30T09:57:00.010+01:00

Com una bona nena, he pres nota dels llibres que he llegit aquest 2010, com una bona nena despistada me n'he mig oblidat i he perdut la llibreta, com una bona nena lectora he llegit blocs on altres han llegit més que jo, com una nena encuriosida i una mica envejosa, he recuperat la llibreta groga - al fons del calaix, sota sobres, un paquet de post-its començats i la meva última Moleskine - i m'he adonat que no he tant com m'hagués agradat i com una bona nena aplicada he copiat els títols:

El tiempo entre costuras de la María Dueñas

El joc de l'àngel del Zafon (puagggggggggg)

Si menges una llimona sense fer ganyotes del Sergi Pàmies

Sense sang del Baricco (no acabat, no em motivava)

Jane Eyre de la Charlotte Bronte

El parany de John Grisham

El cor és un caçador solitari de Carson McCullers (no acabat, estava massa dispersa)

Truita Bizantina de Saki

El corazon alberga muchas sombras de José María Gironell

La mecànica del cor de Mathias Malzieu

Watching the English de Kate Fox

La venedora d'ous de Linda D. Cirino

Madame Bovary de Flaubert

L'home del pijama de seda de Màrius Carol (no em puc creure que guanyés el Planeta, era el Planeta? Bé, el premi que fos que va guanyar per aquest llibre)

La llegenda del sant bevedor de Joseph Roth

L'enamorat de l'ossa major de Sergiusz Piasecki

Firmin de Sam Savage

Les bruixes de Roald Dahl

Si, ministre (cosa que m'ha portat a recuperar la sèrie original)

Las aventuras de un libro vagabundo de Paul Desalmand

I, aquí s'acaba la llista, el 25 del 9 del 2010, se'm va acabar la constància però de memòria us puc dir altres que recordo haver llegit aquests últims mesos:

Harry Potter and the Deathly Hallows (després de veure la pel·lícula tenia mono i el vaig rellegir!)

El lápiz del carpintero de Manuel Rivas

A sang freda de Truman Capote

Les veus del Pamano de Jaume Cabré (recoi, com enganxa!)

I ara estic llegint:

La pesca del salmó al iemen de Paul Torday.

Crònica d'un ajornament via sms

2010-12-29T17:06:00.002+01:00

"Perdoneu, pro havíem quedat el 29, oi? Es q ara no ho tinc clar, i parlant d dinars i coses varies ma vingut al cap. Fins daqi re!"

Escric a mig dinar fa un parell de dies, per poder quedar per un altre dinar.

"No en tinc ni idea, no sabia q haviem concretat data"

"Jo se q era a NOMDEPOBLE a les 12, horari infantil, dinar encarregat a botiga. Creia q era el 29, pro confirmava"

"Doncs a mi na mha dit res, No crec q mu pugui combinar x venir. Petons"

"A nos tmb ens va just, ara som fora, dm ho tinc ple, el 29 he de ser a NOMDEPOBLE a les 5:30 i dij tinc dinar a bcn. La truco i ho ajurnem?"

"Per mi si, ja em diràs"

Intento trucar dues vegades.

"Nena estàs ilcalitzable, a la X i a mi no ens va massa b qdar, deiem de deixaru x + endavant, q ara nem de bolit. Jo ara soc fora, quan pugui et truco. un pt"

"Stava canviant bolquers i no he sentit tel. Be doncs ja em direu quan us va be, petons"

"No si posa, li he enviat un sms dientli el q, i de qdar + endavant. Records"

Em penso, que no diria cap mentida si digués que de les tres, dues de nosaltres, no quedar ja ens anava bé, que de fet, quan s'envia un email proposant una trobada a certa distància, imposant hora i menu, el fet de no haver triar cap de les dues dates possibles i al menys de 48 hores de passar plana al calendari, és senyal que quedar, potser no era tan bona idea.

Tampoc mentiria si dic, que a mi si s'havia de quedar m'anava molt millor el 29 i sabent que no hi havia res concretat, vaig enviar un sms premeditat. El que no m'esperava és que la cosa s'ajornés i acabés tan arrodonida, ni tampoc que jo acabés saltant a l'antiga habitació delmeurei, a casa els sogres, mentre cantava una mena de nadala, en versió cant indi davant la mirada estupefacte delmeurei, davant la qual cosa només podia respondre: Si, ja ho sé, les dones podem ser terribles.

The in-laws, number 4 - Taronges

2010-12-27T18:59:00.002+01:00

Una taronja és una d'aquelles fruites desagraïdes de menjar. Sempre acabes amb els dits ben molls i sense saber ben bé com menjar-te-la. És una d'aquelles fruites, per tant, que evites de menjar quan no hi ha confiança a taula, la típica fruita que no menges davant del novio, ni davant dels sogres, ni en general davant ningú que no sigui de casa.

Per tant, és molt normal que després de 4 anys de relació i 2 de convivència, ahir, ben fluixet al lavabo dels sogres, li digués almeurei:

"Avui, he fet una cosa davant teu que encara no havia fet mai!"

A veure, no em mal interpreteu, no és que hagi deixat de menjar taronges aquests últims quatre anys, però senzillament, a casa ma mare, quan arribo amb mitja hora per dinar, ella ja em té el bol de fruita ben neta, pelada i tallada i a casa, sovint hi ha aquesta conversa:

"Em penso que només faré taronja, hem dinat tant..."

"Ah, potser jo també..." contesto com desganada.

"Vols que te la prepari?"

Jo faig el sorneguer, però com negar-me a una oferta tan cavallerosa?

Ahir, però, havent arribat a una maduresa insòlita en mi (i crec que totalment passatgera), quan la meva sogra va posar el bol de fruita a taula, no em vaig poder resistir a agafar-ne una i menjar-me-la. La veritat, és que vaig pelar-la amb gran destresa, els dos talls escapçant els laterals, els talls transversals i finalment desgrillar-la. No problem, baby. Ara, bé, el problema va venir quan la meva sogra també en va agafar una i se la va menjar tota amb forquilla i ganivet. Però, ja era massa tard, jo ja duia els dits ben pringats i engolia grills deliciosos de taronja. Com es menja, això? Metafòricament parlant, vull dir!

Tornant a la conversa del lavabo, elmeurei no se n'havia adonat que durant quatre anys jo havia sobreviscut sense pelar cap taronja, davant seu. (Perquè en alguna altra ocasió si que m'he vist obligada a fer front a aquesta fruita).

"Doncs ho has fet molt bé, eh?"

"Oi, que sóc mona?"

"Moníssima..."

"Però, potser he quedat una mica malament, la teva mare ha fet servir forquilla i ganivet tota l'estona."

"No, si... normalment ho fa amb els dits, de fet, avui m'ha estranyat que ho fes amb forquilla i ganivet."

Buff! És un consol saber que no sóc la única que avui ha fet un esforç!

_________________________

The in-laws: en anglès el conjunt de membres de la família de la teva parella, la família política. (Mother-in-law, father-in-law, brother-in-law...)

Post escrit amb el vist i plau delmeurei.

Bon Nadal

2010-12-24T14:16:00.000+01:00

La loteria de la vida

2010-12-19T11:37:00.001+01:00

La vida ja ho té això. Ets a la cuina, fregant la safata del forn i pensant que no hauries de deixar que s'endarrerís tant quan sona el telèfon. La pantalleta del telèfon s'il·lumina i reconeixes el mòbil de la mare i penses: que no sap aquesta dona, que és més barat trucar a mòbils? Contestes amb un hola i penses li diràs que vingui a dinar a casa. I, al cop de mitja hora et trobes a urgències, amb ta mare amb una cara com un mapa dient-te: Badava, mirava un número de loteria i no he vist el bordo. I, a tu no se t'acut res més que dir-li: haurem d'anar a comprar aquest número, a veure si ens fem milionaris.

Ets asseguda a una sala d'hospital plena d'infermers i metges massa joves, i amb el temps passant massa a poc a poc. Allà asseguda, una mica marejada per la gana, penses amb el pare i que si ell fos allà seria diferent. Però ben mirat, tothom qui està allà està amb fills i filles.

De tota la gent que estem allà asseguts, ningú va acompanyat pel marit o la dona, són coses amb les que m'he començat a fixar aquest últims anys. Els joves, van sols, perquè fa més valent. La dona que ha caigut a les escales del tren ha fet plegar al fill, y recógeme el carrito que me lo guardan allí, la senyora que li falta un tros de cama viu amb el fill, i el senyor elegant ve amb la filla que pretén fer-lo entrar sol, fins que el metge es quadra una mica i li diu que no deixi son pare sol. També hi ha una senyora que està sola i que va cridant, nenaaaaa ja has dit que sóc diabètica.

Ma mare i jo ens mirem i ens ho agafem amb humor, no ens imaginem gens a la meva germana vestida de blanc, potser ens quedaríem parades, ens diem.

Quan la deixem a casa, ma mare ja torna a ser la de sempre, no para quieta, no li agrada com escalfo el puré i s'enfada quan li rentem els plats, li faig una til·la i l'obligo a seure i penso que no canviarà mai. Ets molt mala malalta, eh, mare?

Quan a la tarda arribem altre cop a casa, mirem la cuina, tan sola, tan a mitja neteja, em torno a posar a fregar la safata i a netejar-la. Com si no hagués passat res.

La vida ja ho té això.

Life guaranteed

2010-12-17T17:40:00.000+01:00

Quan passo per sota el campanar veig el sol il·luminant fredament les seves pedres, passen pocs minuts de les vuit i el termòmetre marca uns gelats 2 graus. Una senyora entra al forner de la plaça i un cop de vent em gela la pell. Fa fred, duc guants posats i barret, i al meu ipod sona aquesta cançó.

Trobo que l'atzar de l'electrònica, a vegades, dóna molt sentit a petits moments.

Nadal si, però...

2010-12-13T18:01:00.000+01:00

Ja sabeu que Nadal i jo som inseparables, però tot i així hi ha una cosa que no suporto, bé més d'una... començo:

Rebre emails de gent que fa segles que no veig en plan bon rotllo, hem de quedar. Què els ha passat? Què després del primer àpat nadalenc, han anat a dormir i a banda d'una úlcera els ha crescut una consciència? A la merda! Si durant l'any no penses amb mi, no em truques pel meu aniversari, ni tan sols has trobat temps durant el mes d'estiu per veure'm, no em vinguis ara amb càrrecs de consciència nadalencs... què passa, que tens por que no et portin res els reis?
La gent imbècil que al contrari a la de l'anterior punt, no contesta emails, malgrat tu els envies de bona fe i sense haver perdut el contacte. Ni per Nadal, una mica de bonhomia?
La gent hipòcrita, que va en plan estalvi, ui, jo no puc col·laborar posant 1 euro per pagar un regal... Perdona, no ets tu la que no tens hipoteca perquè els papes t'han regalat la casa? No tanta roba de marca i somriures de façana i una mica més de solidaritat. Que bé tens diners per fer el cafè cada dia al bar del costat.
Els imbècils anti-Nadal, que després de dir pestes de les festes i la comercialització, acaben demanant a ta mare de venir a cagar el tió amb la seva neta a casa teva - casa on tot som adults però seguim cagant el tió i seient a taula mentre sonen nadales. Molt cinisme però en el fons no tenen nassos per seguir els seus principis, ni són prou bons per comprar un tros de fusta als xinos per fer una mica de festa amb els de casa.

I de moment res més, però ja m'aniran venint al cap...

Un clic

2010-12-08T13:44:00.000+01:00

Acabo de fer clic a l'Envia del Concurs de Trasllats. El meu futur es passeja encriptat per la xarxa fins a arribar al departament on un sistema d'oferta i demana numèric, de creuament de dades i d'al·legacions vàries farà saltar una bola amb un llarg número on hi haurà la meva destinació definitiva. Així de fàcil, amb un clic es decideix el meu futur i al seu torn el de centenars d'altres mestres, i en definitiva de milers d'alumnes.

Aquestes coses sempre s'han de fer una mica a rampells, perquè l'ordre lògic de les escoles, quan només en són 7 i es situen a 15 minuts de casa és molt molt relatiu. Com de relatiu és el fet d'haver al·legat 30 miserables hores, el comput de les quals és del tot insubstancial en la suma global.

I, així amb aquesta incertesa encarem més de la meitat del curs, nosaltres i els e esforçats equips directius, que un any més veuen com la plantilla del centre se'ls pot esvair amb un sol clic.

Només junts

2010-12-03T18:13:00.002+01:00

Quan elmeurei i jo vam decidir casar-nos, ho vam fer fluixet, sense fer massa soroll, sense cap parafernàlia de pel·lícula ensucrada, ni romanticisme barat. No canviaria res d'aquell moment, perquè va ser molt nostre, un d'aquells moments que no compartiré mai amb ningú perquè, com trobar les paraules que puguin dir el què realment sentíem?

Tampoc puc parlar de com trobo a faltar el meu pare, com penso amb ell a cada moment i com m'entristeix que ell no hi sigui en aquests moments de felicitat absoluta i rotunda.

El què sí que us puc explicar són les coses gracioses, que tots dos pensem i de les que tots dos riem, curiositats tontes que ens sorprenen d'aquest món fins ara desconegut.

Per exemple:

Com pot ser que les mares en el temps d'un minut passin de plorar emocionades a metrallar-te amb preguntes que tu ni tan sols t'has platejat? (I on ho fareu?, Com serà?, - volent dir ben fet per l'església o d'aquesta manera moderna- I el vestit?, i ja teniu pensat...)

També hem rigut molt perquè a la vida no és com a les pel·lícules, l'anell no et va bé a l'instant i enmig de l'emoció i la plorera l'anell et queda balder i tots dos acabeu dient: s'ha d'estrènyer. I el pitjor de tot, has d'anar a la joieria dues vegades perquè amb aquest fred i calor que fa ja no saps si l'anell et queda gran o petit o t'estàs tornant boja.

També és molt curiós com la llista de convidats es va dilatant i el què havia de ser una cerimònia petita acaba sent un bodorrío... nosaltres ens hem plantat amb 73 persones. Però tinc la sospita que no serà la xifra definitiva.

Hi ha tantes coses a explicar que he decidit avorrir-vos amb diferents capítols. Us n'avanço alguns títols.

- El vestit, la tria més ràpida de la història de les núvies.
- A pople van a un altre ritme.
- Em nego a casar-me amb la marxa nupcial.
- El fotògraf.
- La màgia materna en el menú.
- Qui dissenya les invitacions té sobredosis d'amor Antena3 televisión.

S'esperen altres grans entregues, la festa només ha fet que començar! Prometo ser breu, si em faig pesada, castigueu-me llegint aquest post.

Nadal

2010-12-01T13:43:00.001+01:00

És fascinant com una cosa com Nadal pot cabre dins una bossa i dues caixes guardades a l'armari del traster, junt amb una escala plegable, dos pots de vernís i un pinzell, la caixa amb el trepant Bosch, un pot de massilla, les cadenes del cotxe i dos prestatges de fusta d'Ikea, que segurament no penjarem mai.

Suposo que així és Nadal, que hi cap a tot arreu i que treu el nas fins i tot encara que se sàpiga no ben rebut per bona part de la societat. Com cada any, em sento estranya enmig de tota aquesta gent que clama que Nadal només és una festa comercial, que hi ha molta gent sola en aquest món, que hi ha pobresa, que tot és una farsa... i què? No celebrem i acceptem regals per aniversaris, no ens agrada rebre una rosa i un llibre per Sant Jordi, no hi ha gent pobre o sola cada dia d'aquest món i no per això deixem de viatjar, comprar, riure i viure?

A mi m'agrada Nadal. M'agrada tot i haver-me hagut d'aguantar les llàgrimes ajudant a ma mare posar els pare noels per casa i pensar que el meu pare, sigui in sigui, segur que no està d'acord en la disposició del pessebre (em sap greu, papa, no hi ha manera que el focus enfoqui on sé que hauria d'enfocar!), m'agrada malgrat les tapes d'àlbum a l'escola, els dinars llargs, l'anar amunt i avall sense no tenir ni un respir...

M'agrada poder asseure'm a taula per intentar salvar el món amb reflexions etíliques, poder criticar a la tieta pesada que tots tenim, poder sortir al carrer sota els llums de colors, cagar el tió com si tingués 10 anys, esperar els reis, esperar que a tothom li agradin els regals, decidir el menú amb ma mare, pensar què farem per Cap d'Any, escoltar Bing Crosby, recordar poemes de Nadal, i cantar nadales acompanyats d'un acordió.

Com cada any, m'agrada Nadal.

Plou

2010-11-30T13:43:00.002+01:00

Plou fora.

I quan sento aquesta cançó, llençada a l'atzar per Spotify, penso que s'avé molt amb el dia.

La lletra escarlata

2010-11-29T19:43:00.001+01:00

Quan s'està malalt el timbre de casa no hauria de sonar i menys si qui truca és un xicot que parla castellà (em toca molt els nassos, coi, no representa que fan un servei públic, doncs que sàpiqguen a quin públic es dirigeixen), que et demana que li ensenyis la factura del gas per veure si pagues no sé quina quota que ells et poden treure - Entenen ells com la companyia que molt amablement li ha facilitat un carnet identificatiu que ell t'ensenya ràpidament, no fos cas que es veiés que és de mentida.

Bé, el cas, el timbre sona, tu fas un esforç colossal per aixercar-te del sofa, et cau la manta de quadres per terra, se t'arruga el diari (ara) i et dóna la sensació que la casa s'ha ampliat en metres quadrats perquè el camí cap a la porta és etern i, a l'arribar et trobes aquest pajaro que et preten vendre duros a quatre pessetes i al contestar-li, amb veu febril, que no li ensenyaràs cap factura, et contesta de males maneres, gira cua i se'n va. A la merda, tu, tiu!

Només espero que el virus s'hagi colat per les seves fosses nassals i demà no pugui aixecar-se de la tassa del wàter. A banda d'això, he demanat almeurei que vagi a comprar pintura escarlata, demà al matí si no puc anar a l'escola pintaré una lletra C a la porta, a veure si em deixen covar el virus amb dignitat.

Les 8 del matí d'unes eleccions

2010-11-28T12:26:00.000+01:00

Un diumenge d'eleccions a les 8 del matí és tranquil i buit. M'entre m'arribo adormida i encara amb l'escalfor dels llençols al cos, a l'escola pública penso que bé que estaria treballar tan a prop de casa.

Els diumenges al matí a les 8 no hi ha ningú al carrer i les finestres que altres matins acompanyen el teu pas estan fosques i soles.

I enmig de les primeres clarors, el llum de l'escola il·lumina el carrer i l'escalfor del vestíbul et dóna la benvinguda. Els bons dies circumstancials i adormits donen pas a una organització una mica caòtica de les diferents meses. Suplents i titulars s'identifiquen i les actes es comencen a escriure, deslliurant als més afortunats de quedar-se davant una urna tot un diumenge que encara no sabem que serà tan asolellat.

A l'arribar a casa, tota fosca i aliena al moviment que ja hi comença a haver al carrer, em desvesteixo al passadís i deixo la roba despullada de forma sobre el parquet, entro a l'habitació i em torno a posar al llit, esperant poder recuperar una mica del son perdut i aixecar-me a un diumenge per estrenar.

Reflexió del dia (18)

2010-11-26T13:49:00.000+01:00

Que et vingui la regla i et trobis fatal poc després d'enviar un sms suggerent i prometent sexe, és una gran putada del destí.

Política i educació

2010-11-24T08:37:00.004+01:00

A un pas de la convocatòria de concurs de trasllats he de començar a pensar què faré l'any vinent.

Ara farà ja 5 anys que sóc a l'escola, els dos últims com a cap d'estudis, m'han donat una visió molt clara i alhora molt crítica del què està passant amb l'equip directiu actual. Quedar-me en aquesta escola no em faria res, però no a qualsevol preu. En aquests moments sóc una persona relativament ben valorada pel claustre, el càrrec anterior m'ha donat una visió àmplia i he perdut la por a parlar i a opinar, i alhora m'ha donat coneixement del funcionament de l'escola pública, cosa que fa que alguns arguments de la directiva actual no em convencin en absolut perquè el sé falsos o plens d'interessos. Estic bé a l'escola, però si em quedo, quin preu hauré de pagar? Em condemnaran a ser l'especialista d'anglès o em deixaran seguir sent tutora que és la meva passió?

L'escola pública està en un moment molt fràgil, a tots els nivells i les noves polítiques educatives, el fantàstic Decret d'Autonomia dels Centres, no ajuden a crear la confiança que els mestres necessitem. Tots els polítics, ara que venen les eleccions, parlen de les 3 M, Mestres, Metges i Mossos. Us puc assegurar que alhora de la veritat s'obliden de les problemàtiques reals de les aules i dels hospitals tan bon punt s'han fet la fotografia. I nosaltres eduquem i guarim la societat actual i la del futur. Però estem sols, diguin el què diguin estem sols.

Només amb tu

2010-11-22T19:39:00.001+01:00

Vestit, restaurant, emoció, invitacions, fotògraf, data, alegria, blanc, anells, flors, església, amor, menú, sabates, padrí, corbata... i només ho faria amb tu.

Olors

2010-11-20T12:43:00.000+01:00

Si us hagués d'explicar quina olor faig podria dir que faig una barreja dolça de l'olor de la crema hidratant que em poso cada matí i de perfum (quan me'n poso) i delxampú. Però aquesta no és la meva olor autèntica, aquestes olors només són les que he triat per acompanyar-me durant el dia. La meva olor personal la ignoro. Sé quina olor fa la meva mare, jo li dic que fa olor de mama, perquè l'olor que fa ella, que la distingeixo per entre les cremes, el perfum i el sofregit és única. Elmeurei fa olor i gust de préssec dolç, cosa que és fantàstica perquè el préssec és la meva fruita favorita.

Les olors ens omplen cada dia i sovint les ignorem, però de tant en tant apareixen i connecten amb una part molt íntima. Recordar olors és estrany perquè si tanques els ulls pots recordar el moment en imatges però ets incapaç de reproduir cap aroma.

Recordo l'olor delmeurei quan vaig arribar aquest estiu després de 15 dies fora, la seva olor a l'abraçar-lo a l'aeroport em va omplir tota d'emocions de casa, de llar. Recordo l'olor del meu pare quan arribava d'excursió, aquella barreja de natura i esforç... Recordo l'olor de les rajoles mullades de casa la meva àvia Mercè i em ve nostàgia. La meva germana fa olor d'almívar, l'olor de 1916 sempre em recorda als mocadors de la meva àvia Maria, que em va ensenyar a sonar-me, no pugis muntanya amunt, em deia, i em feia acostar i em posava el mocador al nas i deia sona't. Recordo també l'olor de camagrocs assecant-se, damunt d'un mocador de fer farcells, al pis de dalt.

També hi ha l'olor d'hospital, de malaltia, de pèrdua... que se't posa al nas i no et deixa, que queda a casa i sembla no marxar encara que netegis i airegis, i que encara que no recordis massa, aprens a identificar.

I acabo el post, sense massa solta no volta, perquè jo volia explicar-vos una altra cosa molt diferent, relacionada amb les olors, una cosa trivial, d'acudit fàcil, si voleu, però no m'ha sortit. Per tant, us quedeu sense saber que a l'escola hi ha una companya que fa una olor molt peculiar, que no és de brut, ni de suor, ni de mal alè, és la seva olor, però que a mi em provoca un sentiment que m'obliga a mantenir-me a distància per parlar amb ella, malgrat per la resta ens avenim a la perfecció. És molt estrany.

No puc escriure el post, és que tinc unes agulletes...

2010-11-16T18:15:00.000+01:00

La raó per la qual els humans anem al gimnàs són les tiretes, altrament dites "agulletes". No us enganyeu, la gent diu que hi va per estar en forma, per perdre alguns quilets, per lluir abdominals (els famosos six pack), per enfortir la musculatura, per ser més actius... alguns poden arribar a confessar que hi van per lligar-se a algú, o per, com a mínim, donar un cop d'ull ràpid a la secció "mireu que bo que estic, quin moreno llueixo i quin bícep més guai".

Però, tot això són històries, invencions del subconscient (vaja, that's bullshit, i punt, hombre ya!). Els humans anem al gimnàs perquè la nostra màxima aspiració és poder dir l'endemà al matí, a la feina: "ui, tinc unes agulletes, és que ahir vaig anar al gimnàs". Ho esperem dir i sentir a cada múscul del nostre cos, perquè les agulletes són la constatació que les hores absurdes sobre la cinta no han estat del tot perdudes, les agulletes són la demostració que l'estona assegut en aquelles ridícules màquines fent cara d'anar restret tindrà tard o d'hora la seva recompensa. Perquè anar al gimnàs vol dir tenir agulletes.

Ara bé, quan un ésser humà és raro com jo, ha de buscar alguna altre motivació. Quan un ésser humà va al gimnàs, fa tai txi, fa pilates i no té rastre en absolut d'adoloriment muscular ha de buscar un altre manera de constatar l'esforç físic aeròbic i anaeròbic. De moment, només se m'ha acudit mesurar la quantitat de roba bruta que genero amb l'activitat física... que alhora em genera més activitat física, perquè he de rentar, estendre i plegar... En confiança, prefereixo constatar-ho amb les agulletes, així podria dir: "rei, no puc estendre la roba, és que he anat al gimnpas i tinc unes agulletes!

Estació espacial internacional (ISS)

2010-11-14T13:08:00.001+01:00

Fantàstic! Una altra gran idea dels humans, omplir-me com un arbre de Nadal. M'han convertit en la galàxia més freak de l'univers. És patètic, pensar que controlant el què passa al seu voltant podran arribar a un coneixement real de l'univers. El seu pensament és d'una simplicitat extrema. Espero que la perdurabilitat d'aquestes andròmines sigui igual d'insignificant que ells mateixos, no podria suportar ser la riota de l'espai durant la resta de l'eternitat.

________________________________

Una altra iniciativa de Relats Conjunts.

Estació espacial internacional ISS

Setmana adobada

2010-11-12T20:20:00.000+01:00

Aquesta setmana horribilis, ha acabat de la millor manera (i de la més surrealista) que podia acabar. He sabut que no podia tenir millor final quan m'he vist, en aquella mena de plans exteriors que fa la teva consciència, a l'hort de l'escola amb quatre nens, agafant compost amb una pala i omplint una galleda per cobrir l'adob verd, que ajudarà a fixar nitrogen a la terra.

Si a principi de setmana m'arriben a dir que acabaria així no m'ho hagués cregut, és clar que quan vaig acabar la carrera tampoc m'hagués cregut que se'm demanaria ser una pagesa urbanita capaç de fer un clic i encendre una pissarra digital davant de 25 nens i nenes, alguns d'ells amb moltes (masses) necessitats educatives especials.

Quatre dies

2010-11-11T19:40:00.001+01:00

El dijous ha arribat misericordiós i m'ha perdonat la vida, que el dilluns havia condemnat. Deixant enrere el meu Gólgota personal, que sempre és allà i que m'hi catapulta la impotència de la tutoria o la tristesa de l'abscència o les hormones o el cansament, m'adono que, com aquell qui diu, ja és divendres.

Avui que encara no és divendres, m'alegro d'haver sobreviscut a la setmana, i em sento tonta per haver-me deixat véncer per tres miserables dies. Davant meu en tinc quatre, i només penso en somriure.

Els dies de la setmana

2010-11-09T17:53:00.000+01:00

Quan una setmana comença malament és molt difícil redreçar-la. Cada dia intenta ser millor que l'anterior, però quan el punt departida del dilluns és tan pèssim, l'única cosa que pot fer el dimarts és deixar-te arribar a casa com una mena d'esbós de la persona que ha sortit el matí.

Avui que el dimarts ha començat a deixar veure la v baixa del divendres a l'horitzó, espero poder sobreviure a les hores que em queden fins a dimecres on només demano una mica de baixada per poder agafar embranzida i deixar el dijous aviat.

D'escriure

2010-11-05T20:20:00.000+01:00

Sovint es creu, que per escriure un post ple de sentiment, ple d'humor, d'aquells que traspassen les ànimes dels lectors (i d'aquest posts n'hi ha ben pocs) ho has de fer en un estat d'eufòria, de ràbia, d'amor, d'odi, de tot i de res. Sembla que si no estàs vivint el sentiment en plenitud en el mateix instant que escrius no siguis capaç de transmetre tot el què vols dir, com si deixant refredar aquella passió deixessis que les paraules s'escapessin i les perdessis per sempre en la memòria.

Ben mirat no sempre és així. A vegades els sentiments d'amor, de ràbia, d'odi, de tristesa m'omplen tant que no puc trobar les paraules. Començo els posts, els faig i els desfaig, però estic ofuscada i cap frase sembla bona per començar, cap categorització sembla prou contundent per transmetre la ràbia, ni cap subjuntiva prou bona per dir com estimo. I deixo el blogger en blanc i aquell dia no publico, o publico un post poc compromés, perquè necessito reposar els sentiments, o tancar-los amb pany i clau i ofegar-los perquè no tornin a sortir, o guardar-los tot acaronant-los com un tresor únic, o arxivar-los amb l'etiqueta a recuperar per un futur post, necessito repensar la idea i reescriure-la dins meu, necessito que el post faci un pòsit o fins i tot necessito que el sentiment es capgiri i acabi sortint una cosa de dins meu totalment diferent.

No sóc conscient d'aquesta necessitat, o almenys no n'he estat fins avui. Quan una enrabiada m'ha portat a escriure tot això i adonar-me que per escriure a vegades cal tenir les idees clares, i els sentiments en quarentena.

Eleccions

2010-11-04T19:06:00.000+01:00

Algú em pot explicar, per quin motiu atzarós, dels milions de persones que hi ha en aquest petit país nostre, m'ha tocat a mi rebre una carta tota seriosa que diu així:

"Sra Anna Tarambana, d'acord amb la vigent llei orgànica del règim electoral i per donar compliment al que disposen els seus articles 26 i 27, heu estat designat per formar part de com a PRESIDENT SEGON SUPLENT de la mesa electoral del districte censal... a les 8 del matí del dia 28 de novembre de 2010 per presidir la votació en les eleccions al Parlament de Catalunya."

Amb l'esmentada carta també he rebut un llibret tItulat Manual d'instruccions per als membres de les meses electorals. Supervisat per la Junta Electoral Central, sessió 09-09-2010.

Jo sóc una bona ciutadana, tinc la bandera catalana i la penjo al balcó sempre que s'escau, no caic en la submissió lingüística, faig totes les eles ben geminades i dins el meu vocabulari encara hi ha un raguitzell de paraules i expressions d'aquelles de l'època en que Déu va perdre l'espardenya, i que quan les faig servir els meus alumnes em miren raro. No havent fet cap mal, no entenc com és que m'ha tocat a mi. Precisament a mi!

Espero que el president/a no falli (ni el primer suplent).

Etiquetes

2010-11-02T17:58:00.001+01:00

Quan fa menys d'un mes finalment va aparèixer la psiquiatre de M amb un diagnòstic (el definitiu!) vaig respirar més tranquil·la, com si el fet de posar una etiqueta m'hagués de solucionar els problemes, però de fet, així és com m'ho van vendre. A partir de llavors tot seria més fàcil, em donarien pautes, em donarien més suport a l'aula i tot aniria molt millor.

Si, molt bé, ara quan em pregunten puc dir que a l'aula tinc un nen TEA d'altes capacitats amb tot un seguit de característiques associades. I què? No ha canviat res. No tinc prou recursos per atendre'l. M i jo ens avenim força, però la principal problemàtica és que tinc nens i nenes a l'aula.

M necessita suport constant, per increïble que sembli malgrat ser un nen amb altes capacitats els seus problemes de conducta i la seva rigidesa han fet que s'hagi quedat tan enrere amb els aprenentatges que necessiti un Pla Individualitzat amb continguts d'un curs anterior al seu, només estem a segon i cada dia que passa el decalaix entre ell i els seus companys es fa més gran.

M i jo ens avenim força, tret de quan té crisis on sembla que s'hagi d'acabar el món, em respecte i diria fins i tot que ha establert cert vincle amb mi, però tot i així, hi ha moments en que no sé per on tirar.

Em demanen que sigui ferma, però alhora amorosa i flexible. També em diuen que he d'entendre que els seves estructures mentals, molt rígides, fan que no entengui la realitat de la mateixa manera que la resta de nosaltres, però alhora em diuen que he de mirar que s'integri a les dinàmiques de l'aula.

A vegades dubto que algú realment sàpiga ben bé què és el què he de fer.

Fires

2010-10-31T10:29:00.001+01:00

La nit d'ahir era ben negra, i a través del vidre que feia de mirall, tot es confonia. Les noies que bevien te darrere nostre podien ser fora o a dins, i semblava no separar-nos res de la catedral, ni els murs de pedra, era com si flotèssim damunt l'Onyar. Mentre tastàvem ceba caramel·litzada.

Avui ens hem aixecat i el cel ens enganyava amb trossos blaus i grisos, hem corregut sobre el pont de pedra per no mullar-nos amb el diari sota el braç, fins arribar al portal, on l'olor de croissants i cafè ja ens esperava. No sé si anirem a fires, em fa mandra el soroll i les llums, de moment a casa ja s'hi està prou bé.

he vist

2010-10-29T20:13:00.000+02:00

Avui he vist un senyor amb bigoti, una fulla que queia flotant fins arribar majestuosa al terra, he vist una companya amb la bragueta oberta, les gavines (gavines!) al pati de l'escola menjant restes d'entrepà, he vist un nen plorar, he vist 5 dependetes atribulades al forner de la plaça, he vist magdalenes de pinyons, també he vist pantalons texans satinats, i l'interior d'una casa amb les finestres obertes, també he vist una parella massa jove per fer-se els petons que es feia, i una senyora que li queia la sabata.

Recordo tot això des de casa i no sé quin fil estirar per escriure. Deixaré la troca ben embolicada.

Perpetuar l'espècie

2010-10-27T20:34:00.005+02:00

Mentre ens canviem m'expliques no sé quina història (si que la sé però no l'explicaré aquí) de la teva família... saps aquell arbre genealògic de casa els meus pares... i continues que si fills, que si cognoms, que si històries... i jo et dic en broma:

"Així que un dia tu perpetuaràs el teu cognom?"

"Si"

Em dius rotund.

"Oh! Com que si? Enlloc de dir... si tu vols... no, no ja veig que aquí, jo un zero a l'esquerra:"

I, et sento riure mentre jo estic d'esquena fent veure que faig escarafalls.

"Què?" dic.

"Res, que ara diria una cosa, però no la dic que t'enfadaràs."

"No, no.. digue-la... Vaaaaa... digue-la, no m'enfadaré!"

I mentre segueixes rient dius amb to una mica fatxenda:

"I d'on has tret que la perpetuaré amb tu?"

I em poso a riure.

"Aquesta reacció no és la que esperava"

"Per què? Si estàs moníssim quan dius que no perpetuaràs el teu cognom amb mi!"

"No ho entenc."

____________________

Mentre escric el post no puc evitar que se m'escapi el riure i dir-li un "ets tan mono"...

"Per què?"

"Què he fet? Que em faràs sortir?"

Les 7 de la tarda

2010-10-25T19:00:00.003+02:00

Em deixo véncer per la son. Miro les agulles del rellotge. 3 quarts de 7, a les 7 m'aixeco. Noto el pes de Middlesex el pit i intueixo com es mou a cada respiració meva. A fora els nens juguen i jo lluito per no dormir profundament. A les 7 m'aixeco. Els ulls em pesen cada vegada que obro els ulls i l'agulla avança. A les 7 m'aixeco. Seguiré llegint llavors, vull acabar-lo. Si dormo ara, no dormiré a la nit. Impossible, tinc tanta son que m'adormiré de seguida a la nit. A les 7 m'aixeco.

Movistar dóna corda al català

2010-10-23T12:14:00.001+02:00

Tots ens hi hem trobat: et truquen, contestes i a l'altra banda de la línia un "amigo" nascut a l'altra banda del món et vol vendre la moto. A tu, o almenys a mi, no m'interessa mai per definició. No m'interessa, i a més a més no m'interessa en català, cosa que encara els deixa més desconcertats, perquè sembla ser que ningú els ha explicat que en aquest món hi ha altres idiomes que no siguin el castellà.

Normalment la conversa va així:

"Gràcies no m'interessa"

"Perdon?"

"No m'interessa"

I, un dels dos, penja, normalment jo. Tret de l'altre dia, que sense explicació la conversa va canviar.

"No m'interessa"

"No habla español?"

"No."

"Do you speak English?"

A qui se li acut fer aquesta pregunta? O, encara millor, a qui se li acut donar aquesta resposta?

"I do."

Després de molts silencis i esperes (cosa que em va permetre prémer el REC del portàtil) va sonar una bonica melodia d'interculturalitat surrealista. - Perdoneu per la propaganda del goear -

La història va durar 5 minuts... Evindentment el resultat va ser el mateix: I'm not interested, però aquesta vegada era mentida... si que n'estava d'interessada, no tant en el producte com en la conversa.

Reflexió 1: si marquen un prefix de Catalunya, l'encarregat del departament no hauria de ser capaç de parlar en català?

Reflexió 2: Creieu que a partir d'ara, hauríem de fer com a moltes companyies i informar que com a client "gravem" les converses per assegurar-nos que ens estan oferint el millor servei?

Els nens informen 6

2010-10-22T19:06:00.000+02:00

"Les abelles i les avispes no són iguals."

Em diu M, M també sustenta la teoria que les avispes i les avelles són tontes, perquè et piquen i es moren, mirat fredament té raó, l'evolució pròpia de l'espècie ja els hagués hagut de fer aprendre que picar a les persones els portaria a la mort.

M m'explica que les punxes de les abelles es queden clavades a la pell, si li preguntes on més concretament la resposta és evident, al braç. I t'ho senyala amb el dit. Diu també que les punxes s'han de treure, i que ell una vegada li va passar.

"Ah, si?"

És clar, i va agafar la punxa i li va tornar a enganxar a l'abella.

"Si home! Amb cola? No em prenguis el pèl"

"No amb cola, no, amb celo" I fa el gesto d'enrotllar celo al voltant d'una cosa imaginaria.

I després l'abella va viure.

De tota manera, també us he de dir que les abelles mortes no cal que les llencis a les escombraries. Les pots enterrar.

La ciència infantil és fascinant.

Mentides

2010-10-19T17:55:00.001+02:00

Ahir vaig mentir, per pura mandra. Vaig sorprendre'm de ser capaç de seguir amb la mentida enlloc de rectificar i aclarir la confusió.

La situació no té massa transcendència. De fet, és una trivialitat com una altra.

"Demà no podré venir"

"Com és?"

"Vaig d'excursió."

Mentida, mentida podrida. Vaig el dentista, però estava tan preocupada per l'excursió amb l'escola que em va sortir com a resposta automàtica.

"I tant tard arribareu?"

"Si, perquè anem fora i arribem més tard"

I, tan tranquil·la. Com si fos creïble aquest canvi d'horari en una escola.

Al vespre vaig pensar: i si em veuen? I, després vaig dir-me: és impossible, si em veuen és que ells tampoc han pogut anar-hi i per tant també han mentit. Com si això em deslliurés de tota culpa.

En aquell moment, no tenia gens de ganes de donar explicacions, de fer la comèdia: Ai, què dic, excursió! Vull dir dentista, és que com que l'endemà marxem amb l'escola i blablablabla... Estava massa cansada per fer tot aquest discurs. Per mi el missatge important era que no podia ser-hi, el motiu era irrellevant. Però tot i així, no deixa de ser curiós el comportament humà.

Home sweet home

2010-10-17T17:25:00.000+02:00

Anar a Barcelona em cansa. Primer de tot pensar si he dir "Baixem a Barcelona" o "Pujem a Barcelona", sempre m'ha costat molt i a vegades ho desaprenc i ubico Barcelona a una distància geogràfica que no li pertoca. Sempre que vaig a Barcelona, penso que no sé si com a turista m'agradaria. Té gràcia, perquè estrictament jo sóc una turista a Barcelona. Encara recordo la brillant conversa amb una barcelonina xavà:

"I, tu d'on ets amb aquest accent tant tancat? De Mallorca?"

Si les mirades haguessin matat, aquesta noia estaria morta, no tan sols per servidora, sinó per les mil mirades que des de Mallorca li haguessin clavat. És cert que prop d'on visc hi ha aigua, però el cabal i la topografia indiquen clarament que és un riu, i no un mar.

Aquest cop no hem vist el mar, tot i que ens hem acostat prou a Colom. Puc intuir una ciutat bonica, però no sé què em passa, potser és que en el fons sóc d'una petita ciutat, però sempre que m'hi passejo crec que tothom del meu voltant és un terrorista potencial, o un traficant... No sé si m'agrada Barcelona. Si d'acord, recordo algun lloc memorable, petits tresors, bars amb encant, places tranquil·les i gent com jo passejant, però la massa de gent, turistes, estàtues, top mantes, idiomes estrangers, pobres remenant escombraries, olor de pixats en carrers que podrien ser bonics i botigues, moltes botigues, massa botigues em fan venir ganes de tornar a casa.

A casa on fa una mica més de fred, hi ha poca gent els carrers i els diumenges només pots passejar, anar al cinema o fer un bon beure en algun racó tranquil... S'hi està tan bé a casa.

Encara ho sóc?

2010-10-16T11:24:00.000+02:00

- Toc, toc...

- Qui hi ha?

- Que no em coneixes?

- Ah... mmm... d'això, ets tu...

- És clar. Escolta...

- Ara no puc, estic intentat escriure un post.

- Només serà un momentet de res, de veritat!

- D'acord, digues.

-S'encenen els focus i des de dalt la tarima de fusta fosca, amb un pijameta de la Hello Kitty ben arrapadet una veu profunda ressona a tota l'estança-

Bikkembergs, o Hunter, aquesta és la qüestió.

Si pensa amb més glamour qui porta

Bikkembergs o Hunters d'imitació

o aquell que firmament entrega la visa,

i pagant, acaba amb les penuries.

/Per favor, no m'ho puc creure. Has caigut molt baix/

Bikkembergs o Hunter, res més.

i així acabem amb les tristors i les sabates barates,

de les quals em sortirà una al·lèrgia,

una fi que desitjar no voldria, a ningú.

Bikkembergs, Hunter...

Quin somni.

/Ves somniat, ves somniat/

Oh! Si alguna cosa no temés, de les grans superfícies

(regió desconeguda de la qual ningú surt ben vestit),
que pertorba el bon gust i ens fa mediocres,

i així va fent-nos vestir barato,

desviant-nos del nom Tarambana,

i perden fins i tot l'estil.

-Un únic aplaudiment, que ve des de dalt de l'escenari-

- Molt bé, puc seguir escrivint?

- Que, què? Però tu què t'has pensat? Em penses deixar així?

- S'apaguen els llums i d'un bot baixa de l'escenari-

- Si, Tarambana, si.

- A mi, guapeta, no em vinguis amb aquests aires de suficiència, eh? Si, i a sobre tindràs la barra de posar aquest link! Això, que la gent sàpiga que des del setembre del 2007 em tens maniatada!

- Maniatada? Però, tia... si resultarà que si que t'he de treure més de casa... qui parla així?

- Exigeixo unes Bikkembergs! Unes Hunter! Un algu de marca, que sigui indecentment car, un algu per mi, per nosaltres, pels vells temps... Déu meu! No em pots deixar morir vestida del Massimo Dutti!

- Estàs exagerant una mica, no?

- Si exagerant! Tu no saps, el que pateixo jo! Contenint-me... Vestida amb texans de fa tres anys! 3 anys! Que estàs boja, o què? Estic parlant de 3 anys!

- Tarambana, assossega't, que se t'està corrent el rímmel!

- Si, ara fes veure que et preocupes per mi... Sempre tancada a l'armari, amb l'antipolillas... què diria la gent si sabés amb les condicions que em tens!

- La gent, no diria res, perquè... no deuen recordar ni que existeixes!

- Oh! Oh! Mare de Déu, que començaré a hiperventilar! Vas a... a...

- A qui?

- A la Super heroïna de pa sucat amb oli...

- Ja tremolo...

- Porta que es tanca de cop-

- En tot cas, mentre us revolucioneu des del meu antic bloc, miraré d'escriure un post.

- Una merda és el que escriuràs! - diu un cor des del fons del subconcsient!

- I després diuen que cualquier tiempo pasado fue mejor...

Noia llegint una carta davant una finestra

2010-10-14T18:11:00.000+02:00

Era estrany que el món seguís. A cada paraula que llegia era més conscient de la seva soledat. La cridòria del mercat semblava llunyana i l'aire del fora semblava embolcallar-la en un moment únic. Sempre recordaria aquell moment, ho sabia, sabia que mai podria oblidar les seves mans obrint el sobre, mai se li esborraria de la ment la curosa cal·ligrafia de Catharina, ni el color del paper.

Els seus ulls resseguien cada lletra mentre les seves dents es serraven amb força.

31 d'octubre de 1672, començava la carta. Feia tres mesos. L'havia estat esperant tot aquell temps, tant que ni la seva mare l'havia pogut aturar mentre pujava escales amunt i es tancava a la saleta.

Ara després de tanta espera, de tanta ànsia, un nou sentiment de venciment i ràbia l'envaïa. Els francesos havien trobat Reynier, deia la ploma de la seva cosina. Les altres paraules de consol cap a ella no les entenia. Era al paller. Van disparar. Els francesos avançaven.

Va deixar caure la carta, amb les seves delicades mans es va alçar el vellut del vestit fins al genoll i es posà d'empeus sobre la cadira. Va mirar els seus petits peus sobre el vermell del tapís i va pensar que sempre li havien agradat aquelles sabates. Mecànicament mirà el carrer, sentia la gent, l'aire i notava el ressol escalfant-li la pell. Mirar avall, era una magnífica tarda, la millor tarda per reunir-se amb Reynier.

__________________________

Una altra iniciativa de Relats Conjunts.

NOIA LLEGINT UNA CARTA DAVANT UNA FINESTRA, Johannes Vermeer 1657-1659

Eufemismes psicològics

2010-10-13T20:09:00.003+02:00

Psi... còlegs, psi...quiatres... ens han de solucionar al vida, són dels pocs que tenen la barra de dir-te que no hi ha solucions màgiques i tot seguit fer-te un llistat de coses a provar, que segur que t'aniran bé, ja ho veuràs, s'ha de ser sistemàtic.

Mai he visitat cap psicòleg, ni psiquiatre... però n'he rebut molts a l'escola. Ells (normalment en l'àmbit escolar són més elles), apareixen ben empolainats, perfumats i tots porten sota el braç una bossa/bolsa/maleta petita o gran, de pell o plàstic, però sempre molt cara, on porten tota la paperassa. Tu apareixes mig despentinada malgrat has passat pel lavabo abans a posar-te presentable, però, mala sort, t'has trobat un parell de nens a l'escala que t'han fet parar i... bé, és igual..., portes una llibreta amb mil coses apuntades i les mans tacades de pintura/tinta/ceres...

Us asseieu i tu has de contenir un uf de descans que cada múscul del teu cos clama, al notar el teu pes reposar sobre la cadira. De què parleu? Parles de la criatura, fas servir paraules com conducta disruptiva, crisis, possible negativisme desafiant, poca tolerància a la frustració, les seves però, altes capacitats. Vaja tot plegat un eufemisme per típic nen o nena, que t'està donant pel sac des de principi de curs... rabietes, patades, negativa a fer res, crits, insults... comences a sospitar que tens taquicàrdies i insomni per culpa seva, per no parlar de l'esquena (la nostra estimada esquena), i doctor, jo no sé què més fer ja! Que si reforç positiu, que si flexibilitat, que si amor i carinyo i comprensió, que si.... a la merda, hombre ja!

La reunió acaba de manera plaent perquè tots dos sou éssers educats, madurs i heu après les normes bàsiques de socialització de la conducta humana. A la sortida, i al cap d'una setmana, d'aquella reunió,paradigma de la coordinació del diferents àmbits d'intervenció et queden unes frases gravades:

"Agafa-t'ho com un repte" (La mare que la parit, la cabrona aquesta!)

I el millor, el que em fa serrar les dents i fer esforços per contenir el cop de puny que li estamparia a la cara (us ho juro):

"No et preocupis, ocupa't"

A la merda, hombre ja!

No fa falta dir res més

2010-10-07T18:25:00.001+02:00

Avui la direcció de l'escola ha actualitzat la cartellera de la sala de mestres, i ha tingut a bé fer-nos saber que llegeixen els diaris penjant aquest titular:

Els directors d'escola podran posar sancions als professors aquest any

És obvi (o ovni) que a les sessions de coaching que ha assistit la direcció, encara no han arribat al punt: crear un bon clima de treball.

T.O.C.

2010-10-04T18:19:00.000+02:00

Acabar el dilluns amb les piles a zero no és cap ganga. Tenir un alumne amb un transtorn de conducta tampoc. Per més que sàpigues, perquè és veritat, que no és culpa teva, acabes destrossat de "barallar-te" contra la genètica. Què voleu que us digui? 25 alumnes en un aula, i un d'ells capaç de distorsionar la dinàmica, un d'ells capaç de fer trontollar tot el sistema.

Amb els anys, he après a separar una mica les coses, i miro de no fer pagar als altres infants el que no és culpa seva, però els nens no són en absolut tontos i perceben que estàs feta una figa i que el somriure i la tranquilitat només és aparent. I és que m'agradaria que tota aquesta colla d'intel·lectuals i pedagogs saberuts, intentessin aquestes tècniques tan modernes (tipus extinció del comportament) amb un nen donant-se cops contra un armari, plorant en un racó de la classe de manera desconsolada o donant patades a tort i a dret. Només estem a octubre, el curs serà molt dur. Començo a pensar que, si no m'ho agafo amb més filosofia (i em donen algun mestre de suport) possiblement acabaré el curs desenvolupant un transtorn.

Els dies de la v baixa

2010-09-30T19:30:00.000+02:00

Porto tota la setmana esperant a divendres. Si tardés una hora més a arribar no sé si resistiria.

Necessito l'olor dels llençols nets de dissabte, la migdiada amb gust a cafè i xocolata, i el fred de llana. Tot i que, segurament, arribaran molts divendres abans que els jerseis m'escalfin...

Divendres. Serà un gran dia, sempre ho és.

Trick or treat?

2010-09-25T11:25:00.002+02:00

La temàtica lleial (de llei, no de lleialtat), sona molt més forta en castellà. Nocturnidad y alevosía, homicidio en tercer grado... i tantes altres, que malgrat Perry Mason o la mateixa Jessica Fletcher van intentar normalitzar lingüísticament s'han quedat en no res a les ments dels que vam créixer amb el Bruce Willis, amb cabells, a Luz de Luna. Els termes són molt amplis i ambivalents i sovint creus que els entens però, no. Mireu atentament aquestes definicions:

Hurto: Consiste el delito de hurto en el apoderamiento ilegítimo de una cosa mueble, ajena en todo o en parte, realizado sin fuerza en las cosas, ni violencia o intimidación en las personas.

Vandalismo: Comportamiento que se caracteriza por la destrucción de bienes ajenos, bienes públicos y obras de arte.

Aparentment, podria semblar que teniu clar el significat, ara bé, sent bona persona com sóc, i sabent que us puc treure d'un apuro davant els mossos en aquests dies confusos políticament, socialment, laboralment... us poso un examen, a veure si sabeu la resposta correcte.

Situació examen: Això què és? Hurto o Vandalismo?

Moment surrealista del post 1: Servidora de vostès arribant a casa esbufegant i dient: Necessito tornar a llençar escombraries amb la màquina de fer fotos, ja!

Moment surrealista del post 2: Servidora entrant al lavabo mentre elmeurei es renta les dents i dient: rei, la sèrie Luz de Luna, amb el Bruce Willis era de policies, oi? Resposta: cara d'estupefacció.

Post dedicat a la Laura. ;)

Encara que sembli

2010-09-21T18:49:00.000+02:00

I encara que sembli que la tardor ja és aquí, encara que el paraigua reposi mig xop a la barana, encara que el blau del cel sigui més gris, encara que l'escola ja s'hagi omplert d'olor de punxa de llapís i plastilina, jo no en tinc prou.

Penso en els abrics penjant, balencejant-se cada matí al tocar-los amb la bossa passant de pressa, la foscor de la nit, els mitjons gruixuts, el nòrdic bressolant-me al ritme de cada alé i el fred del matí.

I no és cap somni, com cada any arribarà.

El negoci del senyor G

2010-09-19T13:07:00.003+02:00

El senyor G puja la persiana puntualment a les 5 de la tarda. Té el cabell grisos, mig ondulat i vesteix una d'aquestes americanes clàssiques, de tota la vida, no du corbata. El negoci del senyor G també ven productes clàssics, de tota la vida. I la seva clientela també és clàssica, de tota la vida... senyores de mitjana edat, que ja acompanyaven a la seva mare a la botiga del senyor G i que segurament tindran filles igual de clàssiques que també hi acabaran comprant.

Si el senyor G vengués el negoci es faria d'or, no tant pel valor del producte sinó pel local. Però ell això no li treu la son, ja en té de diners.

La filla del senyor G i jo no ens saludem, tenim una d'aquelles coneixences incòmodes, basades en una pseudo-amistat adolescent seguida per un "aquesta setmana no em va bé quedar, ja et trucaré". La filla del senyor G, compartia en la seva adolescència el mateix tarannà que son pare... la dependenta més jove és la que ha de netejar els vidres i treure la pols, la dependenta amb més experiència té prioritat a l'hora d'atendre les clientes i, endur-se comissió, però en ella sonava més despòtic... Aquestes noies joves que no tenen estudis i no saben atendre el públic... Ella molts estudis tampoc va fer, va treure notes pèssimes al col·legi de pago i va acabar fent un curs, donant-se-les de més, perquè tenia negoci familiar i ella sabia com fer els números ben fets, no com els altres.

La filla del senyor G, rodoneta com era, s'ha aprimat i ara té un tipàs que no sembla seu... Les últimes notícies que me'n van arribar va ser el tracte que havia fet amb son pare. Papa, si em poses un pis, jo m'ocupo de la botiga. La filla del senyor G té pis nou, amb mobles, i cotxe, crec que tambe té novio i dirigeix el negoci familar.

Ara bé, el senyor G és qui puja cada dia la persiana per obrir la botiga, puntualment.

Tindré bloc!

2010-09-17T15:09:00.000+02:00

Els primers dies de curs, quan encara no anava atabalada amb les mil coses que suposen tenir tutoria i alhora ser especialista d'anglès, tenia el cap bullint de projectes i vaig tenir la idea de comentar això a la meva paral·lela:

"He pensat que podríem obrir un bloc de les dues classes."

Ja sabeu que sovint se'm para el cap... Crec que els blocs escolars són una molt bona eina per acostar família i escola, i alhora permeten apropar als alumnes a un mitjà engrescador. Confesso que malgrat no deixi de pensar-hi, en aquests moments no ho veig factible: tenir un bloc escolar és una gran responsabilitat i més si els pares són (com els de l'escola) crítics. A banda de l'allau de feina que tenim... gràcies senyor conceller per pensar amb els peus.

Ahir, parlant de les TIC i les TAC, QUE tants canvis de nom no sé a que treuen cap, la meva paral·lela em diu:

"Hem de parlar d'allò del bloc"

"Buff", vaig dir jo "ho veig impossible!"

"Tranquil·la" em diu "m'he apuntat a un curset per fer blocs"

Estic tranquil·líiiiiiiiissima, només espero que no vulgui obrir-lo a xtec. Per favor, jo a blogger o no jugo! Hombre ya! (Aquesta doble vida, on sóc limitada a nivell internàutic em matarà, us ho juro!)

Tornar a casa

2010-09-14T21:52:00.000+02:00

Camino mirant els fanals que semblen seguir fins l'infinit, carrer enllà. La lluna m'espia darrere els edificis i les finestres de les cases, obertes, exposen secrets que jo no hauria de mirar. La plaça és tranquil·la i Montserrat rogenc al mirall, sembla lluny, però només han passat 36 moviments. M'agrada tornar de nit a casa i veure les cortines blanques il·luminades, sabent que darrere m'espera un somriure i l'abraçada que des del matí desitjo. M'agrada tornar a casa, m'agrada tornar a tu.

Petons a tort i a dret

2010-09-11T19:32:00.001+02:00

Tal com ja sabeu, una de les carecterístiques de les faccions humanes és la possessió d'un apèndix anomenat nas. N'estic convençuda que d'altres ja han versat sobre el tema, però ara em fa mandra buscar els links, si tingués un bon olfacte internàutic, els trobaria ràpidament ensumant només les capçaleres dels blocs, però com que la metàfora és fluixa, n'estic convençuda que no funcionaria.

No entraré a valorar l'estètica d'aquest element, personalment no em diu ni fu ni fa, (ni do, re, mi), si us he de ser sincera però, trobo que les meves orelletes són infinitament més mones que el meu nas. I, això que tampoc el tinc malament.

Elmeurei, sent humà i mamífer com és, comparteix amb mi tal carecterística. Però la natura, sent capriciosa com és, la dotat (i com! ai no! que ara parlàvem d'una altra cosa) donant-li un nas que no podríem titllar de nassarró.

Ell té un nas, jo en tinc un altre i fins aquí cap problema. No diferim pas per això d'altres parelles, amb altres coses si que diferiríem, però amb aquesta no. Tampoc diferiríem en el fet que usualment ens fem petons, havent d'inclinar el cap graciosament cap a una banda. - Hem intentat fer la tècnica del revés (tipus spiderman, però el fet que elmeurei és negués a penjar-se del sostre, li va treure molta gràcia...) - Quan ens fem petons, o petonets o petoníssims sempre seguim la mateixa acurada tècnica: jo cap a l'esquerra i ell cap a la dreta meva, que és la seva esquerra. Excepte l'altre dia, que no sé per quins set sous, la cosa va anar a l'inrevés... i, no va ser el mateix, no sé si jo no en sé tant, o ell no en sap tant, però va ser tot estrany. Només ens passa a nosaltres? I, per què així? Som rarus? És més raru encara que hagi hagut d'anar a fer un petó almeurei per comprovar precisament tot això?

Doctor, és greu?

Lent desenfocada

2010-09-09T17:41:00.000+02:00

Ara, no sé com enfocar el post, mira que porto tota la setmana pensant en escriure, pensant: dijous ho faràs que és una tarda tranquil·la, pensant, just abans d'anar a la perruqueria, escriuràs. Tota la setmana, pensat i arriba dijous, arribo a casa, encenc el PC i mentre sona La competència en diferit, començo a escriure, i a esborrar, i a reescriure i a esborrar, i començo el post, l'acabo, l'esborro, i no hi ha manera. No sé com enfocar el post.

El tinc ben desenfocat, i mira que duc les ulleres que mai penso a portar quan estic a l'ordinador. Però no hi ha manera. Potser és que el què vull dir és molt senzill, però és que m'agrada tant poder-ho escriure, que no trobo les paraules que puguin dir ben dit com de contenta estic de tornar a estar a la classe amb els meus nens i nenes. Que encara no són ben bé meus, però ja me'ls hi sento.

Mira que fàcil que és, i com a vegades, em complico la vida.

I, mireu que un post titulat com La lent desenfocada, podia prometre un d'aquells post densos-densos, d'aquells que quan la gent els llegeix el fa pensar coses... Per això li he tret l'article (femení singular), que sembla menys ostentós... Creieu que hauria de treure tots els articles de l'entrada? O, quasi que ho deixo així.

Nostalgia d'estiu

2010-09-06T18:46:00.001+02:00

El blanc de la dutxa, encara em fa la pell morena, però ja no duc les ungles dels peus pintades. El vestit blanc d'estiu balla, penjat al balcó, amb el vent, que li roba els perfums dels vespres, ja no el duré fins l'any vinent.

L'estiu s'acaba, es dilueix amb la feina i ens tornem un record, per convertir-nos en les persones responsables i serioses que la gent creu que som. No m'agrada, i com cada em proposaré guanyar la rutina amb petites coses plenes de sense sentits, que m'omplin. En aquesta batalla contra mi mateixa, tan ordenada, centrada, i lògica, no he tingut mai massa èxits... tot i que l'èxit potser, és seguir guardant un trosset d'estiu dins meu, i deixar que s'escoli en forma de rialles enmig d'hiverns freds. Així potser seran més càlids.

1 de setembre, comencem

2010-09-01T15:38:00.000+02:00

Tinc taaaaaaaantes ganes que arribin els nens i ens omplin de riures les aules. Sense nens i nenes l'escola només és un edifici ple de persones grans i avorrides discutint els mateixos problemes de sempre i intentant imposar opinions, defensant-les com a pedagògiques i, creieu-me, avui en dia podeu trobar corrents pedagògiques que encaixin amb gairebé totes les maneres de fer.

El primer dia ha estat just com l'esperava, és a dir que no m'he endut cap sorpresa amb les idees de la nova direcció, m'ha semblat que tornava a anar a l'escola de monges. Aprovar oposicions per acabar treballant al mateix lloc d'on vas fugir. Quina ironia. Hi ha coses que et saben greu, coses que tu has construit amb il·lusió, maneres de fer, d'organitzar que s'han perdut per sempre i, que potser em fan més mal perquè eren molt meves... potser és un pensament molt egoïsta.

Només espero poder trobar la calma necessària per fer front al nou curs. Com a mínim, avui com a tutora després d'aquets anys, puc dir que prefereixo més aquesta pell que la de cap d'estudis. Els meus problemes són tan petits avui.

Curs vinent...

2010-08-31T13:17:00.001+02:00

Marxo amb el carretó ple de capses, pots de vidre i les instruccions del nou curs ben enquadernades. La fresqueta del carrer em sorpren i m'agafo el camí de l'escola tranquil·lament, gaudint de cada pas, com si fos nou. He quedat amb l'equip directiu a les 11, arribaré d'hora.

Abans d'arribar a l'escola tinc temps de parar a comprar un porta bombetes i de passada miro de reüll una bata de mestra a la botiga que fa cantonada al carrer que va cap al mercat. M'agrada aquesta bata, no es veu passada de moda, es veu neta, fresca.

La xerrada amb l'equip directiu s'allarga més del què em pensava, sóc conscient que comparteixen informació amb mi per un doble joc estrany: com a antiga cap d'estudis hi ha cert deute moral, i alhora aquest curs que comença, necessitaran gent que els faci costat i per tant, millor començar amb bon peu. També saben que m'han fet una putadeta en quant a horari i responsabilitats, per tant tot són bones paraules, que si em necessiten de puntal, que si blablablablabla... no em crec la meitat, sobretot perquè la "història" d'alguns dels canvis que m'expliquen i em perjudiquen és molt diferent a la realitat que jo vaig viure, i penso: no saben que jo quan es va decidir això, hi era i no va anar així. Però callo. Amb la gent que s'explica la vida a la seva mida, no hi sé lluitar.

M'acomiado, com si fossim tots amics de tota la vida i l'any que ve (que comença demà) haguéssim de ser una pinya. Agafo el carreto buit dels pots de vidre i les capses per la classe, i mentre el tivo amb una mà, amb l'altra truco a la T. i li explico les últimes novetats.

Després de les parades obligatòries, marxo amb el carretó ple d'un enciam llarg, tomàquets per sucar, tomàquets de color rosa, quatre préssecs, dues peres, una amanida de mongeta tendra ja preparada, 2 bistecs, 1 botifarra, 6 salsitxes, espàrrecs, patates i cebes, i dos llibrest farcits de formatge i bolets.

M'agrada portar el carretó ple.

POTSER UN ALTRE INFINIT, Màrius Torres

2010-08-30T15:03:00.003+02:00

"Tremolosa mesura de dolor, vida obscura
dels homes, ¿què ets, doncs, als ulls de l'infinit?
–Potser una flama pàl.lida que s'acreix i perdura
d'oblidar la misèria que li fa d'esperit.

–Potser un altre infinit d'ambició més pura,
que guarda tantes llàgrimes com estrelles la nit.–
Si només el miracle de ser una criatura,
Senyor, no em duu als teus peus, joiós i enfervorit,
l'invencible infinit que al meu ésser s'atansa
acoloreixi en el meu cor de confiança
l'amarga meravella de viure i de sofrir.

–Si cap, en una gota d'aigua límpida i blava,
el vertigen de llum dels espais sense fi
on Tu comences, on la meva ànima acaba!"

17 d'octubre del 1938

Iniciativa de Carme Rosanas

L'atzar de les pel·lícules

2010-08-29T11:59:00.001+02:00

Agafo tres mini post-its grocs i hi escric, a cada un d'ells, el nom de les 3 pel·lícules que han passat la nostra estricte selecció vespertina. Elmeurei i jo hem de posar-nos d'acord i triar què veure: Salt, A letter to three wives i Big Fish. La veritat és que el nostre criteri per triar pel·lícules és bastant... ampli? Discutible? Sovint posar-nos d'acord és difícil, tret de les vegades que ens és moooolt fàcil.

- per cert, us n'heu adonat que al carregar-me el flikr-pro, m'he carregat les imatges de plantilla de blocat? Amb el què m'hi havia barallat, que abans no era tan fàcil com ara amb el blogger, que ara és juego de niños, això de tenir una plantilla decent... tants codis html apresos per res... -

Per evitar mals entesos, i combatre la mandra de decidir, sovint fem servir l'atzar. Així doncs, agafo els tres posts i me'ls amago. 1 a cada lloc. Perquè cada cosa té un lloc i hi ha un lloc per cada cosa. Sense fer trampa em poso un post-it al pit dret, un al pit esquerra i un altre... bé... no cal que us ho digui. És un mètode atzarós que no se li ha tret prou profit al llarg de la història de la humanitat. Donat l'exit, nosaltres repetirem... Si voleu saber el resultat de la tria, podeu clicar aquí.

Blocaire 24/7

2010-08-26T14:43:00.002+02:00

Resulta que el Xexu llegeix blocs, en llegeix molts i un d'ells és el d'una tal Tarambana, mira, cadascú té els gustos que té, qui sóc jo per dir res? A veure, que aquesta noia... altre cosa no puc dir, és bona noia, a vegades una mica com... estranya, no? No em mal interpreteu, eh? Però té les seves coses, que jo tampoc sóc ningú per posar-m'hi, a veure, però jo a vegades no l'entenc... que jo no tinc res contra ella, però quan comença amb les seves tonteries, les seves paranoies, que tan aviat és una compradora compulsiva, com una mestra entregada, com que té el culet respingó més bufó del món, o quan es posa en plan transcendet... no sé... jo tot aixo no ho veig clar, de veritat... el jovent, ja no és el què era...

Bé, el cas és que en Xexu convida als blocaires a escriure un post perquè sembla ser que aquesta Tarambana en va escriure un altre i blablablablabla... doncs, bé, jo faig la meva aportació, perquè sóc una blocaire 24/7.

Un post de la meva Moleskine:

"Aquest estiu m'han parlat d'un senyor que aparta llimacs quan camina perquè la gent no els aixafi, avisa als excursionistes de no trepitjar un formiguer i aparta els troncs dels rierols perquè el poc cabdal no es desviï cap als camins del costat. De senyors com aquest ja no en queden masses.

Aquest estiu també m'han parlat d'una noia que després que el seu nòvio d'un mes, li quedés el condó dins, va decidir que total què? A partir de llavors ho faria sense condó. Espero que de noies com aquestes cada vegada en quedin menys.

Com pot ser que la natura, amb tota la seva saviesa, hagi pogut crear dos éssers tant diferents?"

The in-laws, number 3

2010-08-25T13:47:00.001+02:00

"I, si troba novio?"

Va ser la pregunta que va evocar la meva neboda a la meva sogra, així de cop i volta, un dia mentre jo era fora sola.

Mai vaig tenir en compte aquest punt de vista, sabia que potser algú (les respectives mares) pensaria que això de marxar i deixar l'altre sol durant 15 dies no ho fan les parelles sèries, però no vaig ni pensar en que la neboda del meurei pogués viure-ho d'aquesta manera.

Quan hi penso, ho trobo molt tendra.

Em fa pensar en moltes coses, el sentiment de pèrdua, la necessitat urgent de buscar una figura femenina com déu mana quan és amb el seu pare, la por d'un món que es podria trencar... els infants són tan fràgils i ens expliquen els seus sentiments i preocupacinons de maneres molts curioses, potser els hauríem d'escoltar més.

_____

The in-laws: en anglès el conjunt de membres de la família de la teva parella, la família política. (Mother-in-law, father-in-law, brother-in-law...)

Post escrit sense el vist i plau delmeurei.(Uups... a veure si tindré problemes!)

En sabré?

2010-08-23T16:43:00.000+02:00

Quan sona el telèfon i veig que és T., em fa gràcia, perquè precisament avui pensava en ella. Estem una hora al telèfon, sempre que la truco em fa pujar la factura, però és igual, a les dues ens és igual. Ens expliquem quatre coses de les vacances i sense saber com acabem parlant de l'escola. De què, si no? La temuda escola.

T i jo hem deixat l'equip directiu i tornem a les trinxeres, hi tornem amb il·lusió, ànsia somniadora i molta por. Perquè, aquest any vinent moltes coses seran diferents, no puc evitar fer valoracions, totes dues sabem que potser la nostra direcció va ser fluixa però els quatre anys que ens esperen seran molt putes.

No volem pensar en l'escola, no volem pensar en tot el què sabem que ha passat aquest mes de juliol al marxar nosaltres, no volem fer especulacions, però alhora és inevitable. Hem fet un pacte amb nosaltres mateixes en el que ens prometem viure sense complicar-nos la vida, fer la nostra feina ben feta i quedar en segon pla. El pacte de fet, és sobreviure. Sobreviure mentre potser maten l'escola, però nosaltres ja vam intentar salvar-la i no ens n'hem sortit, i fins i tot ens n'han fet passar les ganes.

Només tinc ganes d'una cosa, de que arribin els nens i nenes. De tancar la porta de la classe i fer de mestra. En sabré?

blau verd

2010-08-22T17:08:00.009+02:00

res pesa

blau eteri

verd vellut

tu jo

nosaltres

res pesa

Papallona movement

2010-08-20T12:44:00.000+02:00

Avui em sento fantàstica, una mica voluptuosa i tot, diria... però això últim em penso que és degut als talons (quasi) vertiginosos que m'he calçat per anar a revel·lar unes fotografies - que no revel·lar de fet, imprimir a mida gegant. Passejava doncs per la meva ciutat, mirant-me de reüll en els vidres de les botigues i pensava que no estic malament del tot... si d'acord, potser avui no m'he pintat - però a l'estiu no em pinto mai - i reconec que encara hauria de perdre un quilet que he acumulat a base de plaers gastronòmics estiuencs, però avui em sento bé.

Tot aquest benestar físic i mental és provocat pel Pilates; a falta d'un lloc com déu mana on practicar-lo, notant el meu cos encarcarat i sabent que fins d'aquí 15 dies no obrirà el meu centre i podré tornar a fer el papallona amb roba esportiva per fer Pilates i uniforme blanc/negre per fer Tai Txi, m'he vist obligada a convertir elnostreniu (piupiupiu) en un temple de relaxació. La bona dona que m'hi ajuda és la pobra Laura Hudson, via youtube, que em diu "This video will open you up and stretch you out", cosa que em fa preguntar si no hauria de fer les sessions amb elmeurei, ho dic pel open up and stretch out...

La veritat és que és molt reconfortat, em va dient des de la pantalla "Well done", "Hang it there", "Really nice" "Very very good", és evident que no m'ha vist fer la sessió de força de braços amb dos paquets de farina com a peses. Però podria haver estat pitjor... una mica més i em faig una rinoplàstia gratis, al relliscar-me la manta mentre feia... si crec que feia el papallona.

Qui sóc

2010-08-19T11:18:00.001+02:00

Em dic Anna Tarambana i tinc un bloc. Tinc un bloc en el què no escric - Obviem, si us plau, el fet que ara hi estic escrivint, perquè sinó se'n va tota la reflexió a prendre pel sac. Malgrat no hi escric el què em defineix és aquesta frase: tinc un bloc, bé dos blocs. Perquè, posats a no escriure millor deixar d'escriure moltíssim.

Segurament, fins i tot si en lloc de posar Anna Tarambana, escrivíssim el meu nom real, el sentit de la frase seria el mateix: tinc un bloc. Per què? Doncs perquè trobo que el fum del cafè amb llet desdibuixant el paisatge té un post, que les olives apilades sobre l'amanida tenen un post, que la veïna que esmorza sola té un post, que m'he carregat el compte pro de flickr té un post, que l'hora en que amos desganats de gossos surten a passejar a la plaça de davant té un post, que la blancor de les cortines de casa té un post, que el 10 i el 17 tenien un post que no vaig escriure perquè només trobo llàgrimes i no paraules, que Estany de Mar i el seu blau turquesa tenien mil posts pixelats en imatges i que la vida, en general és un post, o mil post que jo no he tingut temps, o ganes d'escriure.

Com pot definir-me un fet que no aplico? Que algú m'ho expliqui?

Deixo la pregunta a l'aire, agafo un pilot verd, i apunto a la Moleskine un post que no sé si mai serà escrit.

Moment de silenci mental 3

2010-08-18T10:48:00.000+02:00

Res

2010-07-30T17:16:00.005+02:00

Quin dolç passar de les hores, amb la capriciosa Emma Bovary a les meves mans i als meus peus la gespa.

Al meu costat, mig tombat, elmeurei quadra un Sudoku difícil mentre un nen lletget d'una parella es passeja i se'l mira.

Més tard, discutirem si el nen era realment lletget o graciós (era lletget, creieu-me... d'aquells pocs nens que són lletgets fins i tot de petits), i prendrem una orxata caminant carrer, avall camí de mar.

No pensem en res, som de vacances.

Però hi penso, eh?

2010-07-24T11:47:00.002+02:00

A veure, fem un anàlisis global, però no per això poc precís, de tot plegat: la mitjana d'entrades del bloc per mes, és inversament proporcional a la calor.

Estem a 24 de juliol, 24 dies de vacances: he fet i desfet la maleta dues vegades, he dormit amb pijama de màniga llarga i duvet, he dormit mig despullada i suada, he agafat dos avions, he anat amb cotxe una mica lluny, he anat amb cotxe una mica a prop, m'he pintat les ungles dels peus, me les he despintat, he enviat postals, n'he rebut, he llegit La venedora d'ous (excel·lent), tinc a mitjes Watching the English (excel·lent, però d'una altra manera) i ara començo Madame Bovary, m'he engreixat un quilet, però avui tinc sopar familiar i demà dinar... Entro a mirar el correu 1 cop per setmana, potser em pintaré les ungles de les mans, demà he de tornar a fer la maleta, i aquesta vegada agafar dos raspalls, un de blau - un de taronja...

Si us pregunteu si tinc temps per escriure al bloc, la resposta és si, però alhora no. Però hi penso, eh?

No m'enrecordo

2010-07-19T11:23:00.003+02:00

Com es feia això d'escriure? Primer són els pensaments i després els moviments rítmics dels dits o bé els repiqueig del teclat és el que dicta a la ment el què ha de dir? O tot passa alhora?

No m'enrecordo. I la Molekskine plena de gargots i anotacions no m'ajuda.

Puc escriure un post de 3 línies? De 4? Puc deixar-ho aquí?

Acabaments

2010-07-02T08:14:00.004+02:00

No puc evitar pensar, què deu passar ara en el despatx que ja no és meu. No sé quan tardaré a deixar de ser cap d'estudis, no sé quan tardaré a sentir-me lliure... Que abstracte que és la paraula liure.

Aquestes últimes setmanes han estat una bogeria, una bogeria de feina i de maldecaps... el càrrec
semblava no acabar-se mai i el tancament del curs i la direcció semblava no poguer-se fer mai efectiu. Tenia moltes ganes de deixar les claus i entrar en una classe amb taules baixes i 2 suros, una classe amb pinzells mig bruts i llibres masssa llegits.

Tinc una treva de 48 hores, una maleta per fer i 15 dies fora de casa. Sola, que sola em sentiré després que el brogit del meu cap hagi parat.

Només espero la tornada. La meva tornada.

Carrers de pedra

2010-06-27T19:10:00.006+02:00

Gats que fan ziga -zagues per carrers de pedra,
passejades amb la lluna sobre el pont i la teva mà entre les meves-

Balcons que ens espien des de les alçades,
i nosaltres espiant finestres de poetes-
mentre guardem secrets, només nostres
i en desvetllem d'infantesa.

Et miro tancant els ulls,
enmig de les bombolles d'extasi.

posts no escrits

2010-06-24T10:45:00.004+02:00

les pel·lícules que he vist, els llibres que he llegit, els plors dels alumnes de 6è, els petards, les bombolles de sabó al pati de l'escola, el vals de leonard cohen, el cansament físic, el trencaclosques mental entre aquest curs i el vinent, les sabates que encara no m'he comprat, els pantalons de l'aladdin, elmeurei jugant al spider 4 pals, el remijio, cambridge, un fax, masses caixes al despatx, el llit sense fer, 3 gots trencats, how i met your mother, la llista de la maleta de la tarda, roc promesas cumplidas, xocolata, comissions de servei, vacances merescudes, un cetrill i un saler, jovi per nens, els plats que (no) posaríem per menjar fruita, esmorzars a la terrassa, melmelada de tomàquet, alls tendres a l'amanida, un bikini negre,

us podria explicar tantes coses, però alhora no puc, almenys fins que tot torni a la calma

2010-06-13T00:45:00.002+02:00

"I, això és tan veritat, amiga meva, com que sempre se'ns mor la bona gent".

El meu pare i ell s'haguessin entès bé. Tenien la mateixa mirada sorna i tots dos eren únicament autèntics. És més, n'estic convençuda que des d'on siguin que són, tots dos es miren mutuament de reüll amb respecte i em miren a mi.

No em puc creure que hi hagi gent que aprofiti els sentiments íntims per convertir-los en lluiment propi. Potser de manera inconscient l'egoïsme ens venç.

No sé què va fer més freda la nit, si el vespre de juny ennuvolat o paraules encadanades de records impropis de qui realment volíem recordar.

Amb el permís de tots els esforçats per fer un acte políticament correcte, llenço a la paperera tota la parafernàlia i em quedo amb el que per mi va ser ell.