Biologia femenina?

Hora: quarts de set.
Dia: Avui mateix.
Lloc: Ikea... és que necessitàvem unes cosetes...ejem, ejem...

DESCOBRIMENT:

GEN ESPELMA

Al llarg de l'estiu es faran més estudis en aquest camp, en forma de "farolillos para terraza" i altres conceptes lúminics. Els mantindrem informats, gràcies.

Parets

Si les parets de casa nostra parlessin... què dirien?

Nit d'estiu, des del balcó de casa

Balcons lluminosos amb roba estesa.
Soroll de cuberts que repiquen contra plats.
Un Marlboro que ens arriba des de l'altra costat de la plaça, en forma de llumeneta petita a les mans d'algú.
Talons que cantonegen després d'un sopar, carrer avall.
Airet dolç que em mou els cabells i que en porta un xerrar fluix de dues amigues sota un arbre.
Moc el peu al ritme dels insectes del fanal hipnòtic. L'albarca em cau. Ungles de color de xocolata.

Ja som demà

Per fi tot ha parat i estem junts. Definitivament.

Després de la mudança de pis i ordinador (no sé què ha estat més traumàtic, si canviar d'armari o importar l'arxiu opml amb els contactes del RSS)tot comença a agafar olor de cotidianitat.

M'encanta saber que mentre jo m'asseco el cabell tu pares taula i que mentre jo estenc la roba tu fas endreça de papers.

M'agrada el nostre llit, sobre tot perquè tu ets a l'altra costat i quan em giro veig com dorms plàcidament amb els ulls tancats i el nas que et surt de sota el llençols. M'agrada el teu nas.

M'agrada saber que mentre jo escric auqets post,tu a l'altra banda de la pantalla repasses les facturesdel banc. Deixe'm fer de senyoreta i ocupa't tu de l'economia, només avui que estic mandrosa després de l'orxata i la revolcada.

M'agrada que em regalis somriures i acudits dolents mentre te'n vas a mirar la televisió, després de penjar el meu quadre a l'estudi.

M'agrade. M'agrades molt, moltíssim.

I tot va començar així. I, cada dia ha estat com aquell. No puc parar de somriure't.

Demà

Jo creia, sobretot perquè havia oblidat, que si mai arribava el dia en que hipotèticament jo marxava de casa aniria ben carregada de trastos, llibres, quadres, records i mil i una caixes plenes de coses.

Quina absurditat. Com si casa meva la poguessin conformar una pila de llibres, una pila de records, i uns quants quadres. Casa meva és molt més que això. Sóc jo i sobretot és ell.

Casa meva són uns ulls marrons, un truc amb un tros de cinta daurada i un somriure gegant.

Aquest dies de maletes i estovalles, ADSL, i sofà, d'ulls de bou fosos i piles d'estris estic al límit del plor absurd i el riure incontrolat.

I arriba demà. Demà que no sé si farà sol o plourà, si per fi aconseguiré fer parlar a la D. de P3 o seguirà callada mirant-me, demà on potser decidiré finalment endur-me la caixa o pel contrari abandonar-la a l'oblit de la que cada cop és menys la meva habitació. Demà.

Demà que em fa somriure perquè el veuré arribar dalt del seu cotxe, amb els seients abatuts i una cadira de despatx al darrere i ell em veurà a mi amb els meus últims tres paquets, esperant-lo a la porta de casa. Demà on li demanaré de tornar a llegir, si us plau, el poema de Miquel Martí i Pol, demà que quan anem a dormir estrenarem llençols, ens agafarem de la mà a les fosques i ens somriurem d'amagat i, ens adormirem pensant com seran els nostres demà a partir de llavors. Demà. Arriba demà.

Sobreviuré?

Anàlisis global de la situació, a menys d'una setmana del trasllat.

Estat físic: cansada fins a uns extrems insospitats, no cal esmentar el mal d'esquena, lumbar, cervical, parietal, frontal... i "al" en general.

Estat mental 1: esgotament, ganes de plorar, merda tinc la regla, mira quina robeta més mona i petitona duia quan tenia pocs mesos, mira quines tonteries que escrivia quan en tenia 16, 18, 19, 20, 21, 22... havia de tenir un bloc, només per salvar uns quantsa rbres de ser tatuats amb la meva lletra infame d'adolescent.

Estat mental 2: somriure perpetu pensant amb elmeurei.

Estat de la meva habitació: símil a un camp de batalla. Capses, bosses, papers, records, prestatgeries mig buides, prestatgeries mig plenes, pols, fotografies, llibres que es queden, llibres que m'enduc. La rosa de Sant Jordi.

Estat del meu armari: penós. Poca roba i d'hivern. La d'estiu i entretemps és al pis o en caixes. Em posaria a plorar.

Estat del meu bloc: abandó total i incapacitat de poder-hi dedicar temps.

Conclusió: necessito que tot torni a la calma i a la nova normalitat. Necessito tenir altre cop temps per mi. Necessito poder dormir, descansar, asseure'm al sofà, mirar la televisió, poder vestir-me com Déu mana, parar de fer llistes, parar de fer caixes, parar de.

Bffffffffffff! Estic esgotada! Tic-tac-tic-tac... I, encara no he de buidar mig armari!

Conte enrere

Avui al matí, a quarts d'una i dalt d'una escala servidora ha penjat i instal·lat dos llums de paret.

Si, senyor! D'acord que ho feia sota la supervisió d'un adult, però ho he fet jo soleta.

He fet els dos forats per subjectar-los (ben rectes, que ningú és pensi que jo faig les coses de gairell), els he clavat amb un tornavís d'estrella, he connectat els cables on tocava i, sobretot sobretot el de terra ben en conacte amb aquella superfície de color coure. He col·locat la bombeta alògena de 100 sense tocar el marges que sinó es gasten més, que m'ho va dir la senyora de la botiga, he posat el vidre protector. He tornat a donar els llums (i no han saltat els ploms), he premut l'interruptor i els llums (tots dos) s'han encès, i elmeurei i jo ens hem fet un petó, perquè sóc molt espavilada. No tan sols per haver pogut instal·lar els llums sola sinó per poder-lo tenir a ell com a adult supervisor dels meus pinitos domèstics.

Altres proeses realitzades en els últims temps per servidora i l'adult que l'acompanya:

1)Instal·lació d'una aixeta per la cuina nova. (Tots dos)

2)Serrar un sòcul de fusta. (Ell serrava jo subjectava al fusta)

3)Penjar el llum de sostre del menjador. (Vaaaaale... jo vaig donar molt suport moral i alguna bona idea)

4)Penjar el llum de l'habitació (Ell més que jo, però a mi ja se'm començava a veure cert interès i traça)

5)Posar silicona a la vora de la pica de la cuina. (Jo allisava amb el dit)

6)Pintar un moble de color blau. (Tots dos)

7)Muntar mobles de l'ikea, no olvide su llave Alle, ni los herrajes de seguridad (tots dos amb l'ajuda externa)

8)Penjar cortines (la família Tarambana al complert i elmeurei)

9)Penjar un quadre magnífic de 1'50 per 1'20 (Pare Tarambana i elmeurei)

10)Sobreviure a l'estrès dels últims caps de setmana. Conte enrere activat: en menys de 15 dies ens traslladem.

Espai

No sé si com dir-li almeurei que tenim un problema. A veure, ben bé no és que el tinguem, més aviat és que ell el té. No ho sap, és clar. Jo si. Potser per això només té el problema ell, perquè no ho sap, jo al saber-lo, l’he paït i n’he buscat una solució.

Una cosa que em tranquil·litza molt és saber que sabrà mantenir la calma i, això és molt important en moments d’estrès. Davant una situació crítica cal respirar i contenir-se, cal vigilar que la respiració no és contingui massa perquè sinó el que entra en crisi és un mateix, i tampoc seria convenient. Jo sóc més de la banda de contracturar la musculatura, mantenir la compustura i sobretot sobretot en acabat comprar. Tot són maneres de fer i de ser.

El cas és que la problemàtica que tinc entre mans és delicada i cal una resposta ràpida i dràstica. Evidentment he valorat molt els pros i els contres, he fet una llista que sempre queda polit, he tatxat elements de la llista, n’he afegit, he demanat parer a altres ments pensants i no hi ha manera, no sé com enfocar-ho. Així doncs:

“Com li dic almeurei que, sentint-ho molt, la seva roba no ens cabrà a l’armari?”

Una verdadera llàstima, sobretot ara que aviat podrà lluir una jaqueta nova.

Gairebé llest

Primer dia oficial de vacances i ja estic rendida. Això em passa per baixar a Barcelona de botigues com una camperola.

La setmana es presenta moguda i plena de viatges amunt i avall. No dels viatges amb targeta d'embarcament, sinó dels viatges de fer petis encàrrecs i si hi ha sort començar a portar coses al pis.

Gairebé el tenim a punt. Gairebé tot el que no depèn de nosaltres està llest. El pintor (creuem els dits) marxa demà i a part d'una aixeta que bessa només ens queda esperar que ens duguin el mobles.

M'agrada casa meva i els colors que la composen. Em deleixo per triar els petis objectes que l'acabaran de convertir en el nostre niu, piu, piu, piu.

Cada paret és una aventura cromàtica o de decoració. Cada objecte que hem comprat ja forma part de nosaltres i ja tenim ganes de col·locar-lo on toca. Ens esperen dies de neteja, endreça i poc descans. Però m'és ben igual. Ja en tinc ganes. Que sigui demà.

------------------------------------------------------------------------

No t'oblidis de passar per Can Pi Quipugui

El nostre niu

Anna Tarambana 12:59

Lliure de càrregues, propietària del culet respingó més bufó de tot Catalunya i del món sencer. A la bossa: un sobre amb diners.

Anna Tarambana 13:45

Càrrega hipotecària important (compartida), i propietària no tan sols del culet respingó més bufó de Catalunya i del món sencer, sinó d'un pis que em fa enveja a mi i tot! A la bossa: un sobre sense diners però amb moltes claus.

Efectivament, ja tinc hipoteca. Per fi un signe de normalitat a la meva vida!

La conclusió del dia vindria a ser que firmar una hipoteca és fàcil. El difícil és entrar al pis.

Primer de tot, i abans de res, hem agrupat les claus en tres grups:

1) Quatre d'entrada del pis i dues d'entrada a la porta de l'escala.
2) Ascensor i clau que obra la porta que accedeix a l'ascensor.
3) Clau que obra el traster i claus que obren l'armari del traster.

Un cop aquest pas previ, ens hem dirigit al pis i hem pitjat el botó que ens ha obert el garatge. És molt interessant entrar en un garatge que no coneixes. Hi ha hagut un moment que ens hem pensat que ens havíem equivocat, no érem al garatge que tocava, només havíem pogut entrar perquè de fet, hem trobat un cotxe que sortia i, passaríem la nit allà. L'alarma ha estat infundada, doncs aviat ha aparegut el nostre número de pàrking.

Un cop aparcats, hem hagut de buscar la porta que ens dugues on hi havia l'ascensor. Vinga donar voltes... ara cap aquí, ara cap allà... Al final ens hem deixat endur per l'instint i hem aconseguit trobar l'ascensor i pujar al nostre pis.

I, ara arribava el moment romàntic: posar les claus el pany. Aaaaaaaaaaiii... Quins nervis! Aaaaaaiiii... que ja és nostre!!! aaaaaaaaiiii... que no s'obre!!!!

De cop, espavilats com som, ens adonem de dues coses:

1) L'escala no la recordàvem d'aquest color.
2)Al terra hi ha una estoreta molt bufona rebent-nos.

Lligant caps ràpidament hem deduït que ens havíem equivocat d'escala i estàvem a punt de cometre "aplanament d'habitatge" (allanamiento de morada, pels no versats en els temes delictius)

Hem sortit cames ajudeu-me cap al carrer i hem trobat, ara si la porta bona. La nostra. La del nostre niu: piu, piu, piu!