El nostre niu

Anna Tarambana 12:59

Lliure de càrregues, propietària del culet respingó més bufó de tot Catalunya i del món sencer. A la bossa: un sobre amb diners.

Anna Tarambana 13:45

Càrrega hipotecària important (compartida), i propietària no tan sols del culet respingó més bufó de Catalunya i del món sencer, sinó d'un pis que em fa enveja a mi i tot! A la bossa: un sobre sense diners però amb moltes claus.

Efectivament, ja tinc hipoteca. Per fi un signe de normalitat a la meva vida!

La conclusió del dia vindria a ser que firmar una hipoteca és fàcil. El difícil és entrar al pis.

Primer de tot, i abans de res, hem agrupat les claus en tres grups:

1) Quatre d'entrada del pis i dues d'entrada a la porta de l'escala.
2) Ascensor i clau que obra la porta que accedeix a l'ascensor.
3) Clau que obra el traster i claus que obren l'armari del traster.

Un cop aquest pas previ, ens hem dirigit al pis i hem pitjat el botó que ens ha obert el garatge. És molt interessant entrar en un garatge que no coneixes. Hi ha hagut un moment que ens hem pensat que ens havíem equivocat, no érem al garatge que tocava, només havíem pogut entrar perquè de fet, hem trobat un cotxe que sortia i, passaríem la nit allà. L'alarma ha estat infundada, doncs aviat ha aparegut el nostre número de pàrking.

Un cop aparcats, hem hagut de buscar la porta que ens dugues on hi havia l'ascensor. Vinga donar voltes... ara cap aquí, ara cap allà... Al final ens hem deixat endur per l'instint i hem aconseguit trobar l'ascensor i pujar al nostre pis.

I, ara arribava el moment romàntic: posar les claus el pany. Aaaaaaaaaaiii... Quins nervis! Aaaaaaiiii... que ja és nostre!!! aaaaaaaaiiii... que no s'obre!!!!

De cop, espavilats com som, ens adonem de dues coses:

1) L'escala no la recordàvem d'aquest color.
2)Al terra hi ha una estoreta molt bufona rebent-nos.

Lligant caps ràpidament hem deduït que ens havíem equivocat d'escala i estàvem a punt de cometre "aplanament d'habitatge" (allanamiento de morada, pels no versats en els temes delictius)

Hem sortit cames ajudeu-me cap al carrer i hem trobat, ara si la porta bona. La nostra. La del nostre niu: piu, piu, piu!

Una trucada

La vida és ben curiosa. A quarts de 6 érem comprant un pebrer per quatre euros i mig i, a quarts de 10 a la carretera seguint llumetes vermelles d'altres cotxes. Després d'una trucada.

I, tu volent conduir més depressa. Ho sé, se't notava. Crec que mai t'havia vist conduir així.
I, jo pensant: Com puc seguir tenint gana en una situació així?
I, d'acord, ho confesso, també pensava, merda, aquest cap de setmana ja no hi haurà sexe.

Ho sé, a vegades puc arribar a ser terriblement primària.

Quin ensurt.

Si ens ho mirem per la part positiva (always look at the bright side of life, nana... nana... nanananana) com a bona versió catalana de Monica Geller, vaig disfrutar moltíssim endreçant un pis.

I, a més quanta gent pot dir que ha endreçat un pis després d'un escorcoll policial?

Els nens informen 1

"No se sap, eh, si hi ha extraterrestres, eh" diu l'Edu a mitja classe perquè si. Perquè ell pensa coses, sap coses i, guardar-s'ho tot a dins no és bo, que després et tornes raro i acabes tenint un bloc.

"No, eh, no sé sap, encara" Salta algun crític, que no comparteix aquest criteri.

Podeu entendre que davant d'aquestes informacions tan contundents no pugui evitar posar-hi cullerada per tal d'obtenir una informació molt més rigurosa. A vegades la Tarambana pot més que la mestra.

"Vols dir que algun dia es sabrà si hi ha extraterrestres?" Us faig notarcom d¡incisiva és la pregunta. A la iugular!

"Si, al futur" em mira amb els ulls oberts de bat a bat, com dient, "tu ets tonta, no?"

"No, no es sabrà, eh" Insisteix un pesadet al fons de la classe.

"Si, eh, que l'agrupació astron..aut..òmica diu que viatjaran a no sé quin planeta. Ara no me'n recordo." Afegeix mirant-me a mi buscant aprovació. Jo no puc fer altre cosa que riure.

"Tu que creus" em diu " que els extraterrestres són bons o dolents?"

Cony! I, jo què sé. Jo sóc mestra! I, a sobre de les que no va fer vaga, que es pot esperar de mi?

"Jo crec... que si n'hi ha, seran com nosaltres, alguns bons i d'altres dolents."

Em mira fixament com assimilant la informació.

"Jo crec que seran bons" Acaba dient.

"L'Edu a vegades diu mentides" sento algú al final de la classe. Llàstima que els periodistes més agosarats acabin sent desautoritats. Una pena.

A l'abordaje

Si aneu al Vinçon a Barcelona, no us perdeu la secció plats, olles, vasos, cetrilleres. Si us manca alçada podeu fer servir escales que es desplacen d’una punta a l’altra del passadís a través d’unes guies.

Van molt bé per arribar les estanteries altes.

Però jo prefereixo enfilar-me, alçar un braç cridar “A l’abordaje” i demanar almeurei que m’empenyi de punta a punta del passadís.

______________________

No us perdeu:

En Roi Marphile arriba a Can Pi Quipugui.

L'Anna Tarambana arriba a Can Pi Quipugui.

Email

L’altre dia vaig escriure un email. Tots n’escrivim, n’esborrem, n’enviem, en contestem, movem a no desitjat, guardem a esborrany... tots tenim un email. Aquest email que vaig escriure i enviar era important. I, merda com de culpable em sentia al fer-ho. Per què? Perquè era jugar brut. No pas pel fet de demanar el què demanava, sinó pel fet de fer servir el medi escrit.

Un email es cola a la teva vida, lluny de la feina. S’obre mentre l’aigua de la mongeta tendra bull i el fill t’explica que li va al darrere la primera noia. Es llegeix malgrat no voler ser llegit i, es rellegeix una vegada i una altra. Perquè és allà, a la pantalla i saps què seguirà sent-hi sempre, encara que apaguis l'ordinador.

Un email com el que jo vaig enviar no s’envia. Perquè em feia guanyar la partida. Aquell email el vaig escriure com quan escric un post., un bon post. Sí, d’acord, el meu estil és discutible: els meus signes de puntuació, els meus i coma, i coma i, coma. Però no ho faig pas malament del tot i me’n vaig aprofitar. Després de fer servir la veu vaig donar el cop de gràcia amb un escrit. I, no sé si vaig fer bé, perquè jugo amb avantatge. I, això no és jugar net.

Can Pi Quipugui

Història

Fer història, ser història, passar a la història.

Història.

Història, una paraula ben senzilla i tan complicada. D'entrada, diria que és de les que no s'apostrofa, que la hi no és tònica, per tant no li toca. La història és una paraula que pesa, és un entremat de situacions, persones, vivències.

Jo sóc bona perquè no tinc història. Bé, almenys això sembla. Deu ser la floreta més estranya que mai m'han tirat.

No tinc història i això és bo. No tinc passat, mals rotllos, tensions... No tinc història.

No entenc perquè no han pogut dir-me que la meva història és bona. No entenc perquè la història s'ha de percebre plena de batalles cruentes, baralles, cacics afrontats, guerres de territori, fam i elefants creuant muntanyes.

Jo no tinc res d'això, en aparença. Tan hi fa que el meu passat existeixi, ells no el coneixen, per tant no hi és.

D'acord, el meu passat és ínfim si es vol, però és meu i per estrany que els sembli, per impossible ha format dreceres en la meva persona, boscos espessos en el meu caràcter, tarteres en les meves emocions i rastres de batalles perdudes en el meu orgull.
Però ells no ho saben. I si no se sap no existeix. Per tant sóc bona. Per ells sóc bona perquè no tinc passat.

Col·laboració en el 42è joc literari en homenatge a Mercè Rodoreda

En motiu del centenari de Mercè Rodoreda col·laboro en el 42º joc literari proposat a Tens un racó dalt del món.

Seixantena blocs col·laboradors hem omplert la bloc-esfera de petits fragments literaris. Alguns són inventats, d'altres pertanyen a l'obra de Rodoreda La plaça del diamant, publicada per Joan Sales, l'any 1962.

Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions al bloc Tens un racó dalt del món, el dia 6 de febrer, buscant la referència al 42è joc literari. Hi ha premi!

Aquest és el fragment que em correspon publicar:

36. I si parlo tant de la casa és perquè encara la veig com un trencaclosques, amb les veus d’ells que, quan em cridaven, no sabia mai d’on venien.

(Si us plau, no deixeu cap comentari amb la que creieu que és la resposta)

Por i ambició

Que et diguin el que m'han dit avui, poc abans de les 9, et desperta de cop i inevitablement et dibuixa un somriure d'autosatisfacció jilipolles que, sinó fos perquè era jo qui el duia, el titllaria de vomitiu.
Merda de por.
Merda d'ambició.
Si i no.
Sobretot no, perquè sé que no sóc prou forta.
Però sobretot si, perquè és la tercera vegada que em trobo en una situació semblant. I, tres persones tan diferents, en tres ambients tan diferents, no es poden haver equivocat tant amb mi.
Res és segur, és clar. Però han pensat en mi i només per això ja puc estar contenta. Espantada però contenta.

Continuo

No hi ha res com tornar a cabdellar-me a mi mateixa amb els meus fils emocionals per poder estirar suament d'un extrem i tornar a començar.

Ahir el vespre molts es posaven màscares. Nosaltres ens les trèiem.

Escoltar veus desconegudes que narren blocs coneguts, llegir blocs nous, llegir en silenci blocs vells, descobrir secrets i amagar-ne i, sobretot recordar què se sent quan tens un bloc llegint-ne d'altres de millors que tu.

Començo de nou. O ben mirat, a qui vull enganyar? Continuo.

Continuo amb un post discutiblement caòtic. Amb una plantilla discutiblement modificada. I, ho confesso continuo, de la mateixa manera que vaig començar ja fa 2 anys: sense tenir ni idea de cap a on anirà aquest bloc.