Esporuguida

Arraulida sota la meva manta de quadres rosa, amb els mitjons per sobre els pantalons del pijama, veig com la pantalla de la televisió es torna negre, després de l'últim episodi de Boardwalk Empire. 

De reüll esporuguida em miro almeurei i dic: "Ara no sé si he fet ben fet de tornar a escriure".

"Que has estat tota l'estona pensant això?"  

"Era més fàcil escriure quan era un personatge i feia el tonto". Dic.

Ja no sóc la Tarambana. Penso. 

He tornat esporuguida, arraulida. 

No vull remenar la merda, disseccionar cada moment, pensar mil i una vegada amb les coses que em preocupen i m'espanten. Perquè això ja ho faig jo soleta, no necessito cap bloc per tornar-me més neuroestènica. Per tant, he de pensar molt bé en què vull escriure aquí. Pensar-ho de veritat. Perquè això no acabi sent un evocador sentimental on em recreiï sense mesura. 

"I tornaràs a comentar?" em pregunta elmeurei. 

Silenci. "D'aquí una mica."  Dic

Necessito el meu temps. Potser una setmana, o potser dues. 

"Anem a dormir?"

Surto de sota la manta, la plego ben pegada i la penjo al sofà.  A punt per quan la torni a necessitar.

6 anys

Torno després de mesos sense escriure. Torno sense fer cap promesa, sense cap objectiu, ni cap expectativa. No espero res. Tampoc esperava res quan vaig començar fa 6 anys. No puc evitar parar-me en aquest "tants".
 
No sé ben bé qui era quan vaig començar aquest bloc, però de mica en mica, tot va anar encaixant, cada peça al seu lloc, cada moment, cada persona amb el seu valor, cada sentiment en la mida justa on pertocava. M'agradava tant aquella vida. No puc dir que la d'ara em desagradi, crec que no tinc dret a queixar-me, i puc dir que sóc feliç. Però la mort del meu pare ho va desencaixar tot. Res era on tocava, ni jo, ni ningú.
 
La imatge acabada del trencaclosques ja no hi era. I suposo, crec, estic conevençuda, que aquets últims 2 anys he estat, i cony, encara estic, ordenant-ho tot, i us puc ben dir que hi ha peces que encara no encaixen, hi ha moments, dies que per més que entefori amb força en el trencaclosques no acaben d'encaixar. I m'enfado, m'entristeixo, m'enrabio amb mi mateixa per ser com sóc, per lluitar contra l'inevitable, per no voler que les coses canviïn, quan ja han canviat inevitablement. M'entesto, em lligo, no em deixo avançar, quan és el que més necessito, quan és el què he de fer. Com sona d'egoista.
 
Aquí enmig d'aquest espai buit i anirien un seguit de reflexions sobre l'egoïsme, que us estalvio. Només us en dic la veritat personal que n'he tret: els meus sacrificis personals no em porten a la felicitat, i sovint tampoc garenteixen la dels altres. Per tant, com a exerci de creixement personal he decidit treballar en fer-me feliç a mi i al meu marit. I, ser la millor versió de mi mateixa que pugui, perquè crec que si els altres em veuen feliç a ells també se'ls encomanarà una mica.
 
Si us he de ser sincera, ni jo mateixa acabo d'entendre com m'ho faré, lluito contra 32 anys de caràcter i un trencaclosques sense instruccions, però què carai, si he arribat fins aquí ja he fet el més difícil.

Wi-fi

Fotografies, onomatopèies, frases acabades amb massa punts d'exclamació, preguntes retòriques... M'atabalo. Si ja ho entenc, el teu estiu ha estat fantàstic, ets una persona activa, imaginativa, sociable, alegre, que no en deixes passar ni una... On has anat, què has menjat, begut, a qui t'has trobat, follat, fotografiat, l'estat de l'aigua, el del teu cabell, el del teu gos, el del teu nen...  Si, també ho entenc, el teu estiu ha estat molt millor que el meu. Sóc una avorrida. Realment aquest estiu sense connexió m'ha fet perdre grans coses. No puc esperar a desconnectar-me.

Departament 31

El departament 31 es debat entre l’elegància i el ruralisme decadent dels dos països que la tenen  empresonada.  El departament 31 és com la vida mateixa.  Com aquesta vida nostra que ens fa caure molt avall descobrint les nostres pitjors mancances per fer-nos aixecar creient que, ara que les coneixem podrem redreçar-nos. El departament 31 és com nosaltres, amb pobles elegants i senyorials envoltats d’altes cingleres i racons empobrits venuts al més elevat postor.  El departament 31 és a un cop de cotxe, com és a un cop de mala sort aixecar-te ressacós de tu mateix després d’una mal vespre, sabent que ho oblidaràs tot, i hi tornaràs a caure. Com el senyor que posa plantes de plàstic al balcó de fusta de cara a la carretera D-125.

Diuen que els escriptors es retiren a llocs tranquils i privilegiats per retrobar la seva inspiració. Què  ho fa que jo no pugui estar tancada i prefereixi ser fora, llegint autors que segurament s’han retirat a llocs tranquils i privilegiat?

Gotes de pluja

Una gota atrapada entre murs m'ha acompanyat rítmicament en el meu insomni. Seguia repicant fins i tot havent-se acabat la pluja.

M'imagino el seu repic canonades avall, ressonant per tots els dormitoris de mà esquerra. Avui com a veïns de gota, al creuar-nos a l'escala, ens saludarem amb cara de son i, no ens enganyem, una mica de mala llet.

7 de juliol

Acabo el curs i començo vacances amb un gust agre-dolç. Tinc la sensació que l'escola on treballo ja no és la meva escola.  Que calladeta estaria més guapa i que si enlloc de fer 6 anys que hi sóc, en fes 1, o millor encara, fos totalment nova, agradaria molt. 

Per alguns crear vol dir no tenir memòria, no recordar d'on venim, construir destruint. 

Mentre espero que soni el telèfon i passejo el dit per damunt de l'Ara, penso que qualsevol dia és bo per tornar. Sense donar explicacions, sense dir què has fet, vist, sentit, sense divagar sobre blogs ni vida. Sense donar explicacions, gaudint del fet d'haver tancat per vacances una part de mi que sense contrasenya es deslliura de tots els vincles que l'enllacen. 

I què tant hi fa que aquest no sigui el millor post del món, i què tant hi fa l'agonia de la columna sense actualitzar de l'esquerra... Qualsevol dia és un bon dia per actualitzar.

Reflexió del dia (21)

Només amb la claredat absoluta que et dóna el dejuni previ a una analítica puc veure que no val la pena veure deixar passar la vida sense escriure. Com a blocaire guardo el pensament i la  sensació de buidor dins meu, i al arribar a casa l'escupo davant el teclat. Cada lletra és al seu lloc, jo les barrejo aleatòriament per acabar escrivint una realitat absoluta:

preparar un casament i tenir bloc, és pràcticament incompatible

Sant Jordi, la "antesala"

A veure, aquí s'han de dir les coses pel seu nom. El noi que no vulgui salvar cap princesa de les mans del drac del consumisme/ignorància/dietesexpresdestiu/vulgaritat o el què sigui que us vingui pel cap, és perquè no vol. Perquè de feina, n'hi ha, us ho asseguro.

Preneu-me a mi per exemple:

Tota ben vestideta fent cua, com unes quantes noies més, a la llibreria per tal de triar el llibre - EL LLIBRE - Per ser fidels als fets us he de posar en antecedents:

1. Jo ja tinc el llibre, triat, comprat, embolicat i amagat a la calaixera del llençols. (ai, això no ho havia d'haver escrit, massa tard!)

2. Però penso, calla, potser li podries regalar també un altre llibre X. 

Així, que com a princesa del segle XXI malgastadora estic fent cua per comprar el 2n llibre de Sant Jordi. Davant meu unes quantes noies, darrere unes quantes altres. Tot esperant, agafo un diari - ja has comprat el diari? Que demà no n'hi ha, em diu la veu de ma mare en off des de la trucada telefònica de les 9 del matí.

Em toca el torn i al avançar jo, la noia de darrere meu se m'arramba tant que em fa sentir incòmode: que no sap que hi ha una cosa que es diu espai personal o millor dit encara: no sap que hi ha denúncies per sexual harassment?

"Que teniu un llibre de ABCDEFG?" dic jo.

"No saps el títol?"

"No, no el recordo"

"De XYZ, has dit?"

"No de ABCDEFG!" I al final, envio a prendre pel sac la cua i la noia que no em deixa respirar i em poso just al costat de l'ordinador lateral del paio. 

" A veure de ABCDEFG em surt aquest llibre de l'any 2007, aquest altre de l'any 1997, aquest del 2005, però no està traduït, i un del 2009"

"Quin tens aquí?"

"Ah... cap"

Bravo, bravo, bravíssimo! Un aplaudiment i ovació general pel dependent. Imagineu a la princesa dient al drac: Em penses menjar? Ah... no.

M'acomiado i me'n vaig. I ja a fora, m'adono que porto el diari sota el braç, que no he pagat. 

En una d'aquelles mil·lèssimes de segon en que el bé i el mal es disputen el fer, penso a no pagar-lo, però això no seria propi de mi i menys després que elmeurei m'ha reformat i ha aconseguit que no robi res en els últims 4 anys, per tant, giro cua i el torno a la prestatgeria. Passo de tornar a entrar a fer el numeret: ai, no miri, és que marxava sense pagar, quin cap que tinc, jijijijiji... No gràcies.

Quan em pensava que no podria viure en un poble més patètic que aquest, on la millor llibreria no tenen un llibre de ABCDEFG, em passa una furgoneta pel costat: vidre avall, braç pelut penjant, cigarret  a la mà i un "hola" que prenten ser sensual i invitador.

De veritat, per favor, que arribi Sant Jordi, ja i que em faci tornar a sentir princesa.

Despertar

Començo el dia tan fascinada veient com la llet s'escola colador avall, deixant el tel empresonat, que no me n'adono que la tassa verda està vessant deixant tot el marbre de color cafè amb llet.

M'agrada el despertar lent dels dies de festa, les petites coses que omplen els moments, les rutines allargades i la sensació que si jo no em moc, res no es mourà. En un dimecres feiner, em veuria empesa cap al moviment per criatures, pares i el rellotge de classe marcant les hores. No em desagrada pas, de fet, en aquests moments en que m'he reconciliat amb la professió, despertar-me avui o la setmana que ve tan em fa. La son i la mandra d'avui és menor, però les ganes de viure iguals.

Tuning

A vegades, t'asseus i  t'agradaria evocar sobre el teclat tot el què penses, tot el que sents. És el moment, tu sol, davant la pantalla, el cursor pampallugajant i els dits esperant que les sinapsis màgiques del cervell comencin a enfilar pensaments i paraules. 

Però no passa res.

No passa res, perquè tu has canviat. Ja no serveix entrar al bloc i posar-te a la pell del personatge i deixar anar quatre bajanades, tampoc serveix disfressar llocs i persones conegudes per si algú et pogués arribar a identificar, tampoc serveix dir mitges veritats, però dir-les senceres quan hi ha gent que et pot posar nom i cognoms no és una opció, penses: té algun sentit tot això?

I t'adones que hi ha certs ajustos que cal fer, que potser fa mesos o anys que estàs fent en tu mateixa i el bloc. Ajustos cada cop més imperceptibles que només si tires enrere i llegeixes detingudament pots descobrir. Ajustos que van precedits d'espais de buit, ajustos que sovint per manca de temps i esforç no veuen la llum, però que deixen la seva llavor en mi, en el bloc. Ajustos que sovint han començat amb diàlegs titubejants amb altres, perquè mireu que és difícil posar paraules en veu alta a un bloc i definir les bestieses que et passen pel cap. Ajustos que ningú veu. 

Però que jo sento.

Reflexió del dia (20)

La intel·ligència és el bótox del cervell.

És la reflexió de la tarda. Si d'acord, ser intel·ligent és super guai, però ser intel·ligent en plan repel·lent no et deixa viure, ni fer tonteries, i al final acabes fent cara de muermo, com la Nicole Kidman. I acabes llegint grans contes sobre arbres que un senyor va plantar a la Provença, tractant a la teva audiència com si fos imbècil i no hagués sentit parlar del putu conte mai, que llegit per tu sembla no acabar-se i perd tot el sentit. 

Però mirem amunt, endavant, que només queda un trimestre.

Season 06 Episode 20 (cony! només he escrit 20 posts aquest any!)

Seguint amb les energies renovades després del Spring Break, com les millors sèries americanes, en el capítol - post d'avui la protagonista, Anna Tarambana, fa front al nou dia després de no aclucar ull per culpa del mal de queixal. El constant dolor fa d'eix dels grans moments del dia. La protagonista es veu obligada a aixecar-se d'hora - després de no haver dormit - per tornar a picar l'avaluació dels seus alumnes, després de perdre el document. En el capítol també es fa un breu esment a les notícies d'actualitat - cortesia del departament - amb una diàleg brillant amb la directora en el seu habitual paper de torra collons (spoiler):

"Ja heu vist que l'any que ve treballareu més hores?"

"Treballareu? Treballarem, no? Tu també"

Més endavant, es viu un moment de tensió quan a la protagonista se li escapa un nen durant la visita fora l'escola -M en el seu paper de nen amb transtorns que no saps perquè t'acabaries menjant a petons - també es viu un moment tendra on el nen i la mestra es reconcilien. 

A les acaballes del capítol es veu la protagonista fent de mestressa de casa, intentant reorganitzar la roba d'hivern - que cada any ocupa un calaix més- mentre espera alseurei. En acabar el capítol s'intueix que la son està a punt de véncer, i inevitablement ens preguntem: se'n recordarà de prendre l'antiinflamatori o haurà de no dormir durant un altre nit?

Un cop més, ens queden molts fronts oberts: Com s'ho ha fet per endreçar més roba en el mateix espai?  Elseurei arribarà i s'haurà de fer els entrepans per la setmana? Què soparan? Haurà rebut la cap d'estudis el document que la protagonista, eficientment, ha enviat a les 8 del matí? Resistirà el dolor fins la propera visita al dentista dilluns vinent?

Trepidant.

Quan deixo d'escriure al bloc

Quan deixo d'escriure al bloc no faig res d'especial, segueixo amb la meva vida, potser més intensament que quan tinc temps per asseure'm i teclejar. O potser a l'inrevés, perquè potser quan deixo d'escriure al bloc em venç la mandra o el cansament. 

Quan deixo d'escriure al bloc, m'adono que escriure un bloc és ben poca cosa, almenys escriure el meu bloc.  Però sempre hi acabo tornant, potser perquè em fa d'eco, i això sempre va bé a l'ego - va deixeu-me fer un enllaç... i no m'ho tingueu en compte - i això, sempre va bé per l'ego.

Quan deixo d'escriure al bloc, m'adono que tinc moltes coses a dir, però que potser aquest no és el lloc on m'agradaria dir-les o escriure-les. Però no en tinc cap altre.

Quan deixo d'escriure al bloc, i algú em pregunta "que no escrius?" jo li responc: "ara no,  no en tinc ganes". Quan aquest algú és la meva germana, que em llegeix cada 15 dies, em preocupo i penso: "potser hauria de tornar".

Quan deixo d'escriure al bloc i m'hi poso, esforçant-me a acabar un post que es tituli "Quan deixo d'escriure al bloc" algú apareix per la porta i em diu: "que estàs fent el què em penso que estàs fent?" I, quan passa això, vol dir que més o menys se m'ha tornat a despertar el cuc però que és hora de deixar el bloc, fins al proper post.