dilluns, de gener 9

Esporuguida

Arraulida sota la meva manta de quadres rosa, amb els mitjons per sobre els pantalons del pijama, veig com la pantalla de la televisió es torna negre, després de l'últim episodi de Boardwalk Empire. 

De reüll esporuguida em miro almeurei i dic: "Ara no sé si he fet ben fet de tornar a escriure".

"Que has estat tota l'estona pensant això?"  

"Era més fàcil escriure quan era un personatge i feia el tonto". Dic.

Ja no sóc la Tarambana. Penso. 

He tornat esporuguida, arraulida. 

No vull remenar la merda, disseccionar cada moment, pensar mil i una vegada amb les coses que em preocupen i m'espanten. Perquè això ja ho faig jo soleta, no necessito cap bloc per tornar-me més neuroestènica. Per tant, he de pensar molt bé en què vull escriure aquí. Pensar-ho de veritat. Perquè això no acabi sent un evocador sentimental on em recreiï sense mesura. 

"I tornaràs a comentar?" em pregunta elmeurei

Silenci. "D'aquí una mica.Dic

Necessito el meu temps. Potser una setmana, o potser dues. 

"Anem a dormir?"

Surto de sota la manta, la plego ben pegada i la penjo al sofà.  A punt per quan la torni a necessitar.


16 comentaris:

XeXu ha dit...

Sense por. I sense presses. I sobretot, sense pressió. No ser la Tarambana no vol dir que aquest blog no tingui sentit. No et repetiré el que sempre t'he dit. Jo només vull llegir-te.

Alyebard ha dit...

A poc a poc i bona lletra. I si es torna un abocador o un calaix de sastre com el meu, doncs seran dos blogs abocador/calaix de sastre. I no passa res.

Violette ha dit...

Ets maca, Tarambana. M'agrades així, tan tu, tan nature.. :)

El porquet ha dit...

Doncs em repeteixo en els comentaris que ja t'han fet. Xino-xano, poc a poc, sense presses.

Les persones anem modelant-nos amb el temps, i el blog, que no deixen de ser una prolongació nostra, es poden anar modelant seguint el mateix pas d'aquest ritme vital.

jaladel ha dit...

La Tarambana siempre ha estado ahí... antes del blog... durante... y en los paréntesis... que vuelva a tener más o menos protagonismo, el tiempo lo dirá, pero el "personaje" también forma parte de tí...
Un besazo

Sr. Tinc ha dit...

Cada lletra té el seu temps :-) Content de legir-te!

Elfreelang ha dit...

El bloc és teu, tarambana també et pertany, el temps és teu, les decisions també, fes el que et sembli millor...pren el temps que vulguis i escriu el que et vingui de gust....aquí estarem....amb manteta o sense

Txell ha dit...

Boniqueta, tots necessitem respirar, ja saps que jo ho vaig fer amb l'altre bloc i no em va anar malament.

Simplement respira fons i fins on et calgui.

Un petonet ben gran per tú i pelteurei :-D

Núr ha dit...

Costa tornar, encara que en tinguem moltes ganes. A poc a poc. Trobar un nou ritme que s'adeqüi al nou jo (o tu... o nosaltres... ;)).

zel ha dit...

Jo ho subscric tot, i tot i més. M'alegra quan sé que tornes, t'enyoro quan no hi ets. petons!

El tacte de les paraules ha dit...

Acabo de descobrir el teu blog, i si em deixes, hi aniré passant de tant en tant.

DooMMasteR ha dit...

Bon dia senyoreta!

Alepsi ha dit...

Ostres! És el segon bloc amic que visito des de la meva recent tornada... i tots tres hem coincidit en el moment de tornar, si fa no fa... què curiós!

Vaig a seguir investigant, a veure si a tothom li ha donat per tornar... :)

Anònim ha dit...

Aquest vídeo m'ha fet pensar en tu!

http://www.youtube.com/watch?v=70iSEMNVE_M

Per aquí se't troba a faltar. Bones vacances Tarambana!

La teva lectora obnuvilada

zel ha dit...

Vaaaaaaaaaaaaaaa! Que ja tardes!

Anònim ha dit...

Estic d'acord amb la Zel! El compte enrere fins a Nadal seria una bona excusa per tornar una micona ^_^