dilluns, d’abril 18

Tuning

A vegades, t'asseus i  t'agradaria evocar sobre el teclat tot el què penses, tot el que sents. És el moment, tu sol, davant la pantalla, el cursor pampallugajant i els dits esperant que les sinapsis màgiques del cervell comencin a enfilar pensaments i paraules. 

Però no passa res.

No passa res, perquè tu has canviat. Ja no serveix entrar al bloc i posar-te a la pell del personatge i deixar anar quatre bajanades, tampoc serveix disfressar llocs i persones conegudes per si algú et pogués arribar a identificar, tampoc serveix dir mitges veritats, però dir-les senceres quan hi ha gent que et pot posar nom i cognoms no és una opció, penses: té algun sentit tot això?

I t'adones que hi ha certs ajustos que cal fer, que potser fa mesos o anys que estàs fent en tu mateixa i el bloc. Ajustos cada cop més imperceptibles que només si tires enrere i llegeixes detingudament pots descobrir. Ajustos que van precedits d'espais de buit, ajustos que sovint per manca de temps i esforç no veuen la llum, però que deixen la seva llavor en mi, en el bloc. Ajustos que sovint han començat amb diàlegs titubejants amb altres, perquè mireu que és difícil posar paraules en veu alta a un bloc i definir les bestieses que et passen pel cap. Ajustos que ningú veu. 

Però que jo sento.

3 comentaris:

XeXu ha dit...

Anar-se reinventant no és mala cosa. A cada moment de la nostra vida tenim unes necesitats i no altres, i aquestes van canviant. He tingut la sort de poder seguir alguns canvis en aquest blog, no és la primera vegada que ho dic, i si bé ja m'hi vaig enganxar quan escrivia el personatge, quan et posaves davant el teclat i tot sortia sol, trobo més autèntica la persona i la seva manera de dir les coses. Sigui com sigui, rere aquestes lletres sempre hi ha la mateixa persona, i faci el que faci, la seva essència es deixa veure. Encara que siguin veritats a mitges, o les coses ben dites pel seu nom. Encara que recordis 'aquella' Tarambana. Pensa quin és el teu moment actual i la manera com vols que funcioni això. Segur que als que et seguim ens seguirà semblant una meravella tot el que escrius. Agafa exemple dels Antònia Font, ja saps, el Lamparetes no s'assembla als altres discs, però quin disc d'ells s'assembla als altres?? Cap. Però ells segueixen sent 100% AF. Doncs això. Muta, però sigues 100% Tarambana.

Elfreelang ha dit...

Ostres en XeXu t'ho ha dit tant be...que només puc copiar-me i fer-me meu el que ell ja ha escrit...

El porquet ha dit...

Com l'Elfree, en Xexu ja t'ha deixat unes bellíssimes i encertades paraules.

Tots canviem, encara que no ens ho sembli, i ens n'adonem quan fem una aturada al camí i mirem enrere i veiem aquells canvis subtils, aquella manera diferent de prendre't les coses. Això és el sarró de la nostra vida, que va agafant experiències d'aquí i d'allà i ens van modelant.

Jo fa temps vaig escriure un post referit a que em sentia com a una esponja taronja que tinc a casa. I és que sempre tinc la sensació que la gent que va passant per la meva vida, encara hi sigui o no, van deixant un pòsit en la meva memòria, en els meus gustos, en la meva manera de fer... i en el fons sento que potser perdo una mica de personalitat o em deixo influir massa per la gent o per les coses exteriors, però també penso que tot això forma part del nostre camí i ens nodrim de tot el que "impacta" en aquest.

Bellíssim post, crec que ja t'ho he dit uns quants cops ja!