Ja et vaig dir que tenia un post preparat.
"De què va?"
"De feina. Feina, feina i feina!"
Però no el puc publicar. Avui no. Un altre dia, vale?
Avui tornant de mercat, per cert caríssim rei, caríssim!, anava tan carregada! A la mà dreta una bossa amb 4 bistecs d'aquells que ens van agradar tant l'últim dia (en congelarem dos) i dos enfilalls de vedella amb pebrot i ceba, si ja ho sé... els de Girona són molt millors, quèhi farem! A l'esquerra mig meló, espàrrecs, 3 tomàquest per amanir, un manat de pastanagues i 2 préssecs, no m'he pogut resistir però feien una oloreta... i ja saps que m'encanten. I, mira no he comprat prunes i cireres perquè he pensat que encara em renyaries, que després no ens ho acabem.
Anava de tort. M'ha fet gràcia perquè m'he recordat a la meva mare carregada amb bosses. Al tombar el cantó hi havia un músic de carrer. Quan no havia ni començat a cantar els acords m'han fet sentir bé, m'ah recordat a tu. I quan he sentit la seva veu he somrigut. Era una cançó del Silvio. He pensat que aquell moment t'agradaria.
He arribat a casa encara somrient.
I, ara em preguntaràs:
"Quina cançó?"
I jo, ja l'hauré mig oblidada, vaja del tot, però te la cantaré, mig inventant-me-la i em diràs que no és de Silvio que és del Milanés, i, ai mira perdona! Però ha estat macu, eh? I, això que no hi eres!
I, he pensat. Definitivament avui canvio el post.
9 comentaris:
:-)
Es pot, no? Es pot comentar només amb un somriure?
Feia temps que tenia pendent visitar-te... vas ser la meva veïna introductòria a les HV amb "El te de les 5" i una mica al mateix temps vaig començar a la blogosfera. Una moixaina especial i la meva felicitació per aquesta vida en parella que et fa tan feliç. Fins aviat!
Els somriures arrencats d'una situació agradable, curiosa i tendra són sempre fantàstics! per acabar-ho de rematar..... hauries d'haver comprat les cireres!!!!
Una abraçada!
per que estic content, que si no, tanta felicitat i complicitat faria ràbia! jajaja
Tot i que no comprar les prunes diu molt a favor de la vostra regularitat! (ups...que escatològic no?)
Boncapdestemana!
Oitant que s'havia de canviar!
Perdó, però quan he llegit prunes he pensat el mateix que en Clint.
És maco veure que tot i emparellats i compartint sostre, manteniu aquesta complicitat i el pensar l'un en l'altre d'aquells primers moments d'enamorament. Que duri, tu, que sempre dic que és de les millors sensacions que hi ha. A que no vaig errat?
Que macu noieta :-)
Tot be veig eh??, seguiu aixi per moooooooooooooooooooooolts anys!!!!
És molt bonic :)
Tarambein, ets un anunci de compreses ambulant!
Un altre dia et fas una foto. És que mai he vist una dona (ni un home) carregat com un burro/burra i amb un somriure d'orella a orella.
No, no, hi penso i realment és una imatge que no he vist mai :P
Publica un comentari a l'entrada