dijous, de setembre 4

El dia

Una de les coses que més m'agrada d'aquest nou ritme que la vida laboral ens obliga a prendre és que cada dia tot just llevar-me el veig. Si, a ell, amb qui encara no em puc creure que el destí m'hagi aperallat.

Quan el soroll intermitent del meu despertador m'estira per l'orella cap a la consciència ell gairebé acaba d'esmorzar. Entro a la cuina i penso que un dia hauríem de no anar a treballar, trucar dient que estem malalts i quedar-nos a casa fent l'amor i veient pel·lícules bones del Woody, de les d'abans on la Diane Keaton donava rèpliques genials a un Woody en estat pur.

Però a diferència de les pel·lícules nosaltres ens acomiadem amb un petó: jo amb pijama i ell ben vestit. I, ens desitgem bon dia: jo adormida i ell amb en Wilde en una mà. I, diem que ens veurem després: jo badallant i ell baixant escales avall.

Camí de la feina, ho confesso, vaig mig somrient pensant amb nosaltres fins que el meu cervell inconscient es desperta a la realitat i només penso en llistes de coses per fer, a casa i a l'escola. Llistes de documents a redactar, de coses a recordar i d'alumnes amb qui pensar. Llistes d'on sembla que no pugui eliminar mai cap línia. Després a escola, sobre la taula i havent arribat d'hora com he fet jo m'adono que no és tanta la feina a fer. I, que de fet,ni això, ni allò, ni allo altra suposen cap problema.

Al llarg del matí desapareixen línies escrites del paper i n'apareixen de noves. M'assec a la cadira i agafo llapis i paper i anoto tot el què he de fer per demà. Deixo el paper sobre la taula i m'enduc les paraules dins la ment. Tanco la porta i encara veig gent que plega més tard que jo.


Camí de casa faig net i deixo de banda el dia per començar la vida. Fins demà a les 7.

12 comentaris:

elur ha dit...

Com m'agrada aquest post... Sobretot això:
"Camí de casa faig net i deixo de banda el dia per començar la vida."
quina gran frase!

un petonàs!

Striper ha dit...

Estic d'acord amb el Cesc i la frase es que hi molta vida pero al costat d'algu que estimes es mes vida OI?

Jesús M. Tibau ha dit...

de tant en tant és bo comprovar que es pot viure sense llistes

Joana ha dit...

I saber i poder separar una vida de l'altra. A la feina , feina i a fora, viure!
Molt encertat!

Laia ha dit...

Però començar el dia d'aquesta manera segur que compensa totes les llistes ^^

Tirai ha dit...

Oh! El destí t'ha aparellat amb ell perquè t'ho mereixes, perquè us ho mereixeu segur!

Jordi Casanovas ha dit...

absolutament d'acord amb l'Elur. Quina gran frase!!

XeXu ha dit...

És... és un gran post. És un post envejable, que explica una situació envejable. Però com que no sóc envejós, al contrari, admiro que hi hagi gent que s'entengui tan bé, que se senti tan còmoda i segura amb l'altre que tota la resta de coses semblin petites i fàcils. Perquè arriba un moment que sabem què és el més important, i on queda la resta. Felicitats pel post, felicitats per la sort que teniu, i felicitats per la felicitat.

Clint ha dit...

De tant bonic que és, em penso que faré un grup al Facebook d'aquests en contra la gent que es lleva feliç i de bon humort! jajaja

Que no dona! que laimatge d'ell escales a vall i tu a la porta és de peli antiga! molt maca!

Núr ha dit...

aix, poder compartir els dies amb la persona que estimes i veure-la cada matí ha de ser fantàstic! I, com expliques, segur que et fa sortir de casa amb un bon somriure!

I sí, m'encanta la frase que ha comentat l'elur: de vegades costa separar la feina de la teva vida... :)

marta ha dit...

Felicitats, és molt bonic. Fas molt bé d'escriure-ho, de fet, crec que no és fàcil i per això... Felicitats...!

zel ha dit...

El problema (o la sort) és que sempre ens enduem la feina al cor, i això ens fa ser d'una altra manera....amb molts més disgustos, però molt més goig quan surt rodó!
Petons, tarambaneta, que això m'ho deia la meva mare sempre!