Aquests dimarts i dijous de "regreso al pasado" des de casa els meus pares tenen un no sé què estrany.
Aquí em teniu, a l'habitació del mig, amb el calendari en blanc i negre de pel·lícules del Fotogramas, l'aquarel·la d'aquesta muntanya tan nostra just davant, la finestra amb el pi a l'esquerra i la porta des d'on entren a l'habitació les veus dels meus pares a la meva dreta. La tele tancada i la sensació de saber que just a l'altra banda de la paret hi ha la meva habitació tan desangleda. I, darrere, la de la meva germana. Buida, també.
Avui, com dictada per una veu del passat, he començat el post així: "L'altre dia vaig sortir al carrer, amb el meu culet respingón..." Perquè, què voleu que us digui? L'Anna Tarambana extrema està estretament lligada a aquest espai i a aquest temps que sense jo saber-ho em construïa a base de teclejar el teclat entre aquestes quatre parest blaves.
"Però encara hi sóc, eh? Vull dir, encara que tu no estiguis aqui"
I, és clar que hi és. Qui sinó ella podria haver-me empès a un parell de compres compulsives, aquest cap de setmana passat!
Ara ves a saber perquè, potser pel curs escolar, la tardor o la vida mateixa ha callat. No, jo no l'he fet callar, però ella soleta ha optat pel silenci.
Així, que des de fa temps escric sola, sense que ella tenyeixi cap paraula amb més o menys superficialitat. La trobo a faltar? La veritat, no. Però reconec que la paia cabrona, m'escrivia posts molt més divertits. Mireu, ara ric recordant-ne un... d'unes botes del 36! Ara em fa mandra buscar l'enllaç... Era una mena de cant de gospel escrit. Si, sobre sabates, i què? La tia era bona, eh? Jajajajaja! Bé, potser si, que després de tot la trobo a faltar... Però no li dieu, que després li pujen els fums al cap!
Aquí em teniu, a l'habitació del mig, amb el calendari en blanc i negre de pel·lícules del Fotogramas, l'aquarel·la d'aquesta muntanya tan nostra just davant, la finestra amb el pi a l'esquerra i la porta des d'on entren a l'habitació les veus dels meus pares a la meva dreta. La tele tancada i la sensació de saber que just a l'altra banda de la paret hi ha la meva habitació tan desangleda. I, darrere, la de la meva germana. Buida, també.
Avui, com dictada per una veu del passat, he començat el post així: "L'altre dia vaig sortir al carrer, amb el meu culet respingón..." Perquè, què voleu que us digui? L'Anna Tarambana extrema està estretament lligada a aquest espai i a aquest temps que sense jo saber-ho em construïa a base de teclejar el teclat entre aquestes quatre parest blaves.
"Però encara hi sóc, eh? Vull dir, encara que tu no estiguis aqui"
I, és clar que hi és. Qui sinó ella podria haver-me empès a un parell de compres compulsives, aquest cap de setmana passat!
Ara ves a saber perquè, potser pel curs escolar, la tardor o la vida mateixa ha callat. No, jo no l'he fet callar, però ella soleta ha optat pel silenci.
Així, que des de fa temps escric sola, sense que ella tenyeixi cap paraula amb més o menys superficialitat. La trobo a faltar? La veritat, no. Però reconec que la paia cabrona, m'escrivia posts molt més divertits. Mireu, ara ric recordant-ne un... d'unes botes del 36! Ara em fa mandra buscar l'enllaç... Era una mena de cant de gospel escrit. Si, sobre sabates, i què? La tia era bona, eh? Jajajajaja! Bé, potser si, que després de tot la trobo a faltar... Però no li dieu, que després li pujen els fums al cap!
8 comentaris:
Doncs mira aquest " Regreso al pasado" te ha servit per fer un post ben bufo.
Ella, ella...
Jo, amb la tonteria, ja fa un temps que corro per aquest espai. Bé, per aquest no, igual que tots els altres, però per blocat ja corria. I la vaig conèixer a ella, i et vaig conèixer a tu. Al principi del meu temps gairebé només hi era ella, i cada cop et deixava més sola. Potser ella feia posts bons, no li traurem mèrits, però tenia també sortides de to que no agradaven a tothom. Però i tu? Que no fas posts bons tu? Ara només puc parlar per mi, i no per altres, però des que tu vas prendre les regnes, no m'he mogut d'aquí. I repeteixo, només parlo per mi, és clar.
Jo abans tenia una veu vermella que de vegades parlava. Algun cop té ganes de treure el cap, però després se li passen. No sé si tornarà ja, però si ho volgués, no podria fer res per evitar-ho. De moment em deixa tranquil. Potser ja ha passat el temps d'algunes veus que teníem? Potser estan fora de lloc? El temps dirà oi? No estàs tu tranquil·la així?
Potser en aquell moment la necessitaves i ara ja no, malgrat és també part de tu.
I si ara no surt tant serà perquè no et fa falta, però potser arribarà el dia la necessitis i llavors tornarà a eixir amb tota la força amb que la vas conèixer, o potser més.
I sé de que parlo, qui m'hagués dit a mi que després de vint anys tornaria a inventar-me històries, a somiar mons i universos i a escriure. Si fins i tot m'hi feia el ronso per escriure la documentació dels programes!
ami m'agrades tu, tota tu ;***
Tarambaneta, ja m'està bé el que surti, perquè finalment, un és molts i tots ets tu, (avui he vist un tros de peli de transtorn de personalitat múltiple, es nota oi?jejeje)
I D'altra banda, no vas molt de cul? Ja sortirà la cabroneta simpàtica d'humor àcid quan pugui, ara és prou carregós el dia com per estar d'hòsties...Uix, estic molt tocada avui...
La Tarambana-Tarambana era divertida i feia posts genials. No sé, a mi m'aniria bé una mica de dosis d'aquella Tarambana. Algun cop t'he llegit alguna cosa així com que t'ajudava a ser tu mateixa. És una personatge i, de vegades, ens cal posar-ne caretes representant un personatge per ser més nosaltres mateixos. Les dues estan bé. Si no la trobes a faltar perfecte, però sempre sabràs que hi és per quan necessitis una dosis de no sé... d'humor... És un bon recurs!
Sííiíí! Recordo el post del gospel de les botes, jajajajajajaja! És greu?
Mira, ara m'has fet anar a rellegir-lo. I ja que no ho fas tu, l'enllaço jo, hombre, ya!
Shhhhhhhhhhhh! No li direm ni piu...
Publica un comentari a l'entrada