dimecres, de setembre 10

Jo vull ser un error

Cada persona té una concepció pròpia de la seva feina. N'hi ha que els agrada, que no els agrada, que en fan mofa, que hi donen massa importància. N'hi ha que s'hi avorreixen, n'hi ha que s'hi van a distreure, n'hi ha que no saben ben bé què hi van a fer, n'hi ha que directament no hi fan res...

A mi, si us he de ser sincera, m'és ben igual que faci o cregui cadascú del lloc on treballa. Tret, és clar, si el lloc on treballa està relacionat amb l'educació.

Cada dia vaig a treballar a la meva escola. Perquè és una mica meva, com és una mica de tots els mestres que hi som. I, que és una mica com t'hi has de sentir i implicar per tirar endavant en aquests món on Serveis Territorials i Delegació semblen ser a anys llum de les necessitats i demandes reals dels centres.

Cada dia hi vaig a treballar i cada dia entenc menys com pot ser que algunes persones hagin acabat la carrera i portin anys voltant de centre en centre i que malgrat les referències d'incompetència segueixin concursant a llistes. En direm errors del sistema.

Amb errors del sistema, poc val la pena barallar-s'hi, la resposta és sempre la mateixa. No s'hi pot fer res.

Després hi ha errors de concepció i, en una feina com la nostra són terribles. N'hi ha molts, però avui pels passadissos n'he sentit un que ha fet que el meu subconscient cridés: no, no i no!

Deia així:

"A veure... nosaltres ja tenim a P3 ja tenim la TEI (Tècnica d'Educació Infantil), per tant, si bé algú de pràctiques que vagi a P4, que elles necessiten més ajuda."

I, no, no, no!

Quin error. Quin horror. A les escoles no volem gent de pràctiques perquè ens tregui feina de les aules, volem gent de pràctiques per ensenyar un model educatiu que nosaltres crèiem correcte, volem gent de pràctiques perquè considerem que la nostra experiència pot ser útil i profitosa. Volem acollir estudiants que sí, segurament ens donaran un cop de mà a l'aula, però primordialment, els volem acollir per donar-los un referent únic que des de les aules universitàries mai tindran.

I, ara des de casa, després de donar-hi voltes, he pensat, dràstica com sóc jo a vegades, que potser no tots els mestres haurien d'acollir estudiants de pràctiques. I, m'he preguntat si el grau de responsabilitat amb la vocació, va lligat a aquesta percepció errònia que tants deuen tenir. I, m'he preguntat quants de nosaltres estem tenint percepcions errònies que ens impedeixen ser bons mestres i, m'he preguntat quantes universitats en són conscients i si l'aldminisatrció n'és conscient. I, m'he preguntat si moltes percepcions errònies no són també errors del sistema.

I, al fer-ho m'he quedat callada. Perquè segurament, el sistema, la societat, la percepció de la nostra feina vista a través dels medis és la que condemna, i sé que la paraula és molt dura, la nostra professió a un fracàs esbombat en forma d'estadística a doble plana a tots els diaris.

És a dir que un cop més, la clau està a lluitar contra el sistema que ens estereotipa,. Ara per fer-ho... hem de ser errors de sistema reals. És a dir fracassar en allò en que ens han fet tant bons: acomodar-nos, ser ovelles, mestres grisos, mestres incompetents que parlen en diminutiu, mestres Comic Sanz, mestres amb vocació de dos mesos de vacances i funcionaris adormits sense reciclar.

Jo vull ser un error. Vull ser un error real en majúscules!


15 comentaris:

Gatot ha dit...

mira! ja m'agrades més...!
:)
petons i llepades sense errors!

Núr ha dit...

Entre la crisi i si ara els mestres bons voleu esdevenir errors del sistema... buff! ;)

XeXu ha dit...

N'hi ha que anem a la feina a escriure mails... no, que és broma, ja em poso seriós.

Volia destacar una cosa que dius, que no tots els mestres haurien d'acollir alumnes en pràctiques. Completament d'acord, i és que n'hi ha que no serveixen per ensenyar, i per tant, ni tant sols haurien de ser mestres. Igual que un mal metge no hauria de donar classes a futurs metges. Perquè moltes coses les podran corregir, en els dos casos, però els mals vicis i la perspectiva que reben d'algú que creuen entenimentat, això potser els quedarà per sempre. I si arribes a un lloc i veus que el teu mentor passa de tot i es pren les coses amb molta menys importància de la que tenen, pots acabar esdevenint així, i ja tenim un altre incompetent fent créixer les estadístiques.

Tirai ha dit...

Tant de bo hi hagi molts errors com tu! Però, sobretot, tant de bo el sistema funcionés prou bé i tu no haguessis de ser un error per fer bé la teva feina. Bona reflexió, Tarambana! M'ha agradat molt aquest post! Buf! No sé... és que m'ha fet pensar en una cosa que no té a veure amb el post, però... No sé, ja ho deus saber, oi? Ja deus haver descobert que hi ha molta gent disposada a posar-te travetes i no deixar-te fer la teva feina bé. Estic espessa, però... res perdona que me'n vagi per les branques!

Striper ha dit...

Una molt bona reflexió, m'agrada. Bona diada.

Anònim ha dit...

Per sort, existeixen errors com tu. Jo també espero ser un "error" de mare tenint en compte que se'ns classifica com a consentidors, desentesos de l'educació dels nostres fills, amb gran sentiment de culpa. Avui fa dos setmanes que sóc mare de família nombrosa i l'educació dels meus fills em preocupa. I molt!!! Cal agrair que hi hagi mestres com tu que també se'n preocupin.

Moni ha dit...

Xexu, vols ser mestre??????????? Un post molt sincer. M' agrada.

skorbuto ha dit...

Recordo que a la meva germana li van dir que, ja que no tenia prou nota a COU per fer veterinària, fes magisteri.

Aquell dia vaig rumiar que una carrera que hauria d'estar mimada per tots, que havia de tenir un filtre vocacional i competent important, s'estava convertint en la carrera dels fracassats, d'aquells que fan allò per no poder fer una altra cosa, malbaratant el feina d'aquells que ho volien fer voluntàriament.

Afortunadament, la meva germana va optar per buscar una altra sortida, alguna cosa que li agradés i no allò perquè "hi arribo".

Hores d'ara paguem en els nostres fills aquella insensatesa. I és per això que quan escolto algú com tu, preocupat per l'educació, veig un bri de llum.

La meva filla comença P3 aquest dilluns, sols conec la professora del dia de la presentació, m'ha semblat bona dona, espero que també sigui una Anna Tarambana.

zel ha dit...

Jo també sóc un error de la feina, ho reconec, nedo contra corrent tan sovint...em barallo amb tant d'estil ara, després de set anys de cap d'estudis...però ja em coneixen i saben que quan van maldades, puc deixar la paperassa per posar-me dins una classe, a aclarir els relats de passadís...
Em queda un curs, i tornaré a ser jo mateixa...
Petons!

Carme Fortià ha dit...

Completament d'acord amb tu, m'afegeixo a la voluntad de voler ser un error, encara que no estigui a cap escola!

El veí de dalt ha dit...

Anna,
t'entenc perfectament. A casa, la companya, es dedica al mateix que tu. L'educació és un dels grans reptes, sino EL GRAN REPTE, d'aquest país. I el veig una mica a la deriva. Sobretot, no et desanimis: almenys que les professionals que volen ser-ho, mantinguin alt l'esperit.

Jo Mateixa ha dit...

Encara que no sigui mestre també voldria ser un error en la meva feina, per que si fa o no fa em jutjen igual que a vosaltres.

Com diu el Veí, no et desanimis, necessitem professionals com tu al peu del canó.

Un petonas ben gran bonica!!!!

Josep ha dit...

Tres breus apunts sobre l'ensenyament i la política educativa:

1) De P3 fins a 4at d'ESO, un alumne passa, com a mínim, 13 anys al sistema educatiu. Una legislatura dura quatre anys. Ni al govern central ni a la Generalitat hi hagut mai cap ministre ni conseller que hagi estat al càrrec 13 anys.

2) Per a ser mare n'hi ha prou amb dormir sense calces. No cal estudiar magisteri, ni psicologia.

3) Els mestres joves són els que tenen més embranzida, però menys experiència. Els que tenen més experiència són els més cremats i cansats. Els dirigents sindicals fa temps que no trepitgen un aula

Visita aquest enllaç:
http://descans.blogspot.com/2008/09/convocatria.html

Mestreta ha dit...

Les pràctiques estan molt mal pensades. Les primeres que vaig fer era un estaquirot, només mirava i "ajudava" quan calia a corregir exercicis. D'això fa uns anys... Uns anys després, quan decideixo acabar la carrera, em trobo amb unes pràctiques que m'omplen d'allò més perquè estic amb una mestra reflexiva, xerrem un munt, deixa que digui la meva per si de cas ella pot millorar, em diu el que jo faig malament... La veritat és que vaig tenir molta sort però trobo que en tres mesos no es veu res de res... Absolutament res (bé, alguna cosa si tens la sort d'estar amb algú com ella).

Ara estic treballant i estic terriblement perduda, així que penso en la pobra gent que no va tenir aquesta sort, com deuen estar!

Hi ha coses que són molt greus, que estem jugant amb una cosa molt seriosa! A vegades la vocació no ho és tot...

Quasi que faig un post, no? Sorry!

elur ha dit...

Al la vostra feina!
El primer error de concepció que hi trobo jo és que se'n diu Educació, quan és Ensenyament. I si ja es parteix d'una base errònia, com pretenen que tot el castell s'aguanti?
Ànims Tarambaneta! Un petonàs!