Ping!

Jo tenia una granja a l’Àfrica, al peu dels turons Ngong.

Jo tenia un bloc a Blogger, als peus de de Gmail. Passava l'equador dels dies i l'administrador restava tancat. Durant el dia sentia que podia escriure i en tenia ganes, durant les tardes calmoses la feina m'omplia les hores i a l'arribar la nit, volia mirar la televisió enlloc de llegir blocs.

Jo tenía un bloc.

Aquest vindria a ser el resum general de tot plegat amb una conclusió que vindria a resumir-se en: "No puc estar a dos llocs alhora i si he de triar, prefereixo no ser davant l'ordinador."

Ara bé, havent dit això també puc concloure en: "No voler renunciar a un dels pocs plaers gratuïts i no pecaminosos de la vida: escriure"

I, afegeixo: "Encara vull renunciar menys a saber què us passa, què feu, on sou, i sobretot si esteu bé! Estic enganxada a la vida dels blocaires!"

Per tot això penso que "Hi ha un temps per cada cosa i un lloc per cada cosa i una cosa per cada lloc i alguna cosa així, per tant: seguiré esgarrapant el temps d'on calgui per seguir per aquí. Fins que tot el què he escrit a dalt perdi totalment el sentit, llavors serà hora de plegar"

I, finalment una disculpa per no ser-hi més. Us prometo, per estrany que sembli que malgrat no publicar el meu cap sovint fa "pings" no registrables en les vostres blocs i persones!

Gairebé llest

Primer dia oficial de vacances i ja estic rendida. Això em passa per baixar a Barcelona de botigues com una camperola.

La setmana es presenta moguda i plena de viatges amunt i avall. No dels viatges amb targeta d'embarcament, sinó dels viatges de fer petis encàrrecs i si hi ha sort començar a portar coses al pis.

Gairebé el tenim a punt. Gairebé tot el que no depèn de nosaltres està llest. El pintor (creuem els dits) marxa demà i a part d'una aixeta que bessa només ens queda esperar que ens duguin el mobles.

M'agrada casa meva i els colors que la composen. Em deleixo per triar els petis objectes que l'acabaran de convertir en el nostre niu, piu, piu, piu.

Cada paret és una aventura cromàtica o de decoració. Cada objecte que hem comprat ja forma part de nosaltres i ja tenim ganes de col·locar-lo on toca. Ens esperen dies de neteja, endreça i poc descans. Però m'és ben igual. Ja en tinc ganes. Que sigui demà.

------------------------------------------------------------------------

No t'oblidis de passar per Can Pi Quipugui

Els nens informen 2

Començo la classe amb normalitat:

"GOOD MORNING EVERYBODY!" dic amb veu de presentadora de la televisió i ningú sap que és la sisena vegada que ho desitjo tan teatralment, i ningú sap l'esforç energètic que em suposa fer la mateixa cara d'enrotllada cada vegada que canvio d'alumnes.

"Good morning, Anna Tarambana" em responen a l'unison. Si, sona a pel·lícula cutre, però és així. Són les rutines diàries de l'hora d'anglès: good morning, the days of the week, what's the weather like today? Cada una amb la seva cançoneta i cada una amb la seva resposta. Good morning, Anna Tarambana. Today it's Wednesday. Today it's sunny.

Prossegueixo amb les rutines diàries, ara toca la temperatura, una excusa com una altra perquè parlin. Nen per nen vaig preguntant:

"Whoever, what do you think? Is it hot or cold?"

I, ells un per un em van responent:

"Outside hot i inside hot" D'acord, d'acord! Aquesta part no la tinc massa ben resolta, sobretot a nivell de correcció d'estructura però que uns nens de 6 anys sàpiguen reconéixer inside i outside, és un petit èxit.

Arribo a S:

"S, what do you think?"

"Avui no tinc ganes de parlar"

Coi! Quina declaració d'intencions més contundent i només amb 6 anys!

"Why?" Faig estrenyada.

"Perquè m'he llevat de mal humor"

Toma ya! Aquí intueixo que la cosa promet.

"Però què t'ha passat, S?" Dic jo, ja amb català. Perquè una cosa és ser profe d'anglès i intentar "stick to the language" (mantenir l'anglès com a llengua vehicular) però tampoc cal passar-se. A més, tampoc podia deixar el nen amb aquesta angoixa vital. No?

"M'he arrencat la crosta" i m'ensenya una marca al genoll "i m'ha fet molt mal"

"Bueno... però ara ja està..."

"No... però ja m'he llevat de mal humor, abans"

"I no vols dir-me if it's hot or cold?"

"No"

Coi! Que tossut!

"I no has parlat gens fins ara?"

"Bueno... he parlat lo màxim poc que he pogut" (Confesso que he anat a la taula i he pres nota, perquè sabia que seria un post!)

"Però escolta S..."

Allà vaig jo amb psicologia barata.

"...imaginat que l'Anna Tarambana" perquè quan sóc a l'escola parlo amb 3º persona com una jilipolles "un dia s'aixeques de mal humor, vingués a l'escola i a l'entrar m'assegués a la cadira, vosaltres em dirieu Good morning i jo diria No, que avui estic de mal humor, què et semblaria? Bé o malament?"

"Malament!"

"Doncs és el mateix, no?"

"Bueno... ara ja m'ha passat una mica el mal humor"

"Aaahhh... doncs així: What do you think? Is it hot or is it cold?"

"Inside hot i outside... mmm hot!"

La meva reflexió a posteriori és, això passava a quarts de dotze. Vol dir que aqeust nen ha estat raru gairebé 3 hores. Ningú més se n'ha adonat?

Les mentides no serveixen de res

Doncs hi havia una vegada una nena molt bona nena que no deia mai mentides i que tenia el culet respingó més bufó de tot Catalunya i del món mundial.

Aquesta nena es va anar fent gran fins a ser una nena gran que no deia mai mentides i que continuava tenint el culet més respingó de tot Catalunya i el món mundial i que, el que si que feia era intentar escaquejar-se dels mals rotllos.

En aquestes, que un dia una senyora que tenia cul de pera va intentar que la nena s'ocupés d'una cosa que no li tocava i la nena va pensar: "I, una caca!" Així doncs, va ser quan la nena va començar a pensar com podia escaquejar-se de fer el què no li tocava i, com que a banda de mona també era llesta, se li va acudir una petita mentida que era una bona idea perquè complia aquest requisits:

1) No la podien enganxar.
2) No perjudicava a ningú altre.
3) La deslliurava de fer el què no li pertocava.
4) Feia que qui havia de fer el què tocava, ho fes.

Va posar en pràctica la mini mentida i aquell dia no va dinar dels nervis. Tot rutllava a la perfecció i si no s'equivocava mentre ella era a casa la senyora amb cul de pera estava ocupant-se del què a ella si que li tocava ocupar-se.

En aquestes que va sonar el mòbil i al cap d'uns minuts de conversa cordial la senyora amb el cul de pera va dir:

"Doncs, que m'havia equivocat, que la cosa que no et toca fer és demà, m'havia equivocat de dia!!! Jajajajaja!"

Si la nena amb el culet respingó hagués estat un dibuix animat hagués caigut cap a un costat. Perquè per culpa de la ineptitud i la inexistent agenda de la senyora del cul de pera, la nena amb el culet respingó ha hagut d'acabar fent el que no li tocava fer.

La moraleja vindria a dir: si estàs predestinat a ser un pringat no cal que t'hi trenquis el cap, ho acabaràs sent.

Mentides

Acabo de dir una mentida molt grossa!!! Si ja ho sé, no es diuen mentides però hi ha excepcions:

Situació 1:

En una botiga, quan la dependenta et torna la targeta i et diu: "No me l'accepta" i tu dius: "Que raru, si la vaig fer servir ahir... es deu haver ratllat" Mentida! Ja pots oblidar-te de la faldilla nova!

Situació 2:

Aquesta és típica, dels vint-i-pocs. "Si, mama... m'acompanya amb cotxe tal, no et preocupis" Mentida! Vas sola pel carrer i et cagues de por, però i què? Era això o quedar-te a casa!

Situació 3, 4, 5 i...:

Qualsevol situació per salvar-te, escaquejar-te, evitar, no ser, no veure, no... el què sigui.

Avui jo estaria entre aquest últim bloc. I, he hagut de dir una mentida molt grossa! Però molt molt molt! No puc dir que em senti culpable... perquè no seria veritat. Jo crec que aquesta mentida meva farà justícia, perquè algú altre que normalment no pringa mai, pringarà una mica de res. I, el més important jo no pringaré gens!

Però tius... quins nervis... Espero que no m'enganxin!

La noia del mirall

I, allà estic. Si. No aquí, allà. Just davant del mirall. I, per estrany que soni la de davant del mirall és més jo que jo mateixa.

Perquè últimament si algú creu que la del mirall i jo som la mateixa persona s'equivoca.

La del mirall em mira, m'observa i em dóna temps. Em diu que no passa res, que ja tornaré a ser jo. Que només és qüestió de dies que tot torni a la calma.

Em mira i sap que n'he après. Sap que no cal que em miri tan severament, perquè jo tampoc em miro tan severament com fa un temps. La miro i m'hi reconec i m'agradaria capbussar-me dins aquesta imatge meva més calmada.

Però ara no puc. No passa res, em diu, jo hi sóc.

I, potser al cap i a la fi, el fet que hi sigui ja és bon senyal. No sempre hi havia estat, no sempre havia tingut un mirall que em retornés una imatge tranquil·la i relaxada.

El que més m'agrada de la noia del mirall és que em recorda les coses que m'agraden, no em retreu res, i em recorda que renunciar a vegades és guanyar.

Això, no es fa

Tia, amb tots els meus respectes ets una cabrona.

Perquè això que m'has fet o has intentat fer i que no has aconseguit, perquè jo sóc més llesta que la fam, és una putada.

Quina punyalada! Menys mal que tinc dots d'escriptora de ciència ficció i sóc molt, diem-ne "resolutiva", però et juro que el què m'has fet entregar-te, sense motiu i només per "caçar-me", t'ho hagués fet menjar amb patates i, cianur. D'acord, hi hagués afegit una miqueta de cianur de res... per donar-hi gustet.

De tota manera, si té de ser sincera, no em fa ràbia que m'hagis demanat la paperassa. De fet, és cert, jo l'havia de tenir, el què més ràbia em fa és que tu ja suposessis que no la tenia ni te l'entregaria... per no parlar del fet en si de no haver-me avisat que l'havia de tenir... Ja entenc que des de principi de curs has estat moooooooooooooooolt enfeinada i no has trobat el moment per comunicar-m'ho! El que no entenc és per què coi no m'ho vas demanar el trimestre passat i perquè aquest només m'ho demanes a mi.

Tot i que, mira... menys mal...si li haguessis demanat a l'A, hagués estat pitjor, ella tampoc en sabia res i no n'hagués sortit tan airosa... Però, no ho sé... entre companyes de feina, és com lleig, putejar... aaaaix...

Mira, em sap greu i tot que no te n'hagis ensortit! Com et devies fregar les mans pensant que m'enxamparies! Ara, veus... ja m'has posat en alerta... calla, que no em fregui les mans jo un dia...

El millor moment

Després de molts dies de firmes, paletes, pintors, ratllades al parquet, claus, visites i mal a parts del cos que no recordava que tenia, trio un moment.

I, és tan fàcil. No sé si l'entendreu, perquè molts triaríeu l'àtac de riure quan després d'arribar no duíem les claus, o quan vam triar els colors amb el pintor, o l'Expedit muntada, o les mil vegades que ens hem repetit que és fantàstic, que és nostra i que ens està passant a nosaltres. Jo no.

Jo trio avui el vespre. Estirats al llit de casa meva. Rendits, apunt d'acomiadar-nos, com cada diumenge, ben quietes l'un al costat de l'altre i mirant-nos. Aquest és el millor moment de la setmana. Quan per fi tot ha parat al nostre voltant i hem pogut ser Nosaltres.