Demà

Jo creia, sobretot perquè havia oblidat, que si mai arribava el dia en que hipotèticament jo marxava de casa aniria ben carregada de trastos, llibres, quadres, records i mil i una caixes plenes de coses.

Quina absurditat. Com si casa meva la poguessin conformar una pila de llibres, una pila de records, i uns quants quadres. Casa meva és molt més que això. Sóc jo i sobretot és ell.

Casa meva són uns ulls marrons, un truc amb un tros de cinta daurada i un somriure gegant.

Aquest dies de maletes i estovalles, ADSL, i sofà, d'ulls de bou fosos i piles d'estris estic al límit del plor absurd i el riure incontrolat.

I arriba demà. Demà que no sé si farà sol o plourà, si per fi aconseguiré fer parlar a la D. de P3 o seguirà callada mirant-me, demà on potser decidiré finalment endur-me la caixa o pel contrari abandonar-la a l'oblit de la que cada cop és menys la meva habitació. Demà.

Demà que em fa somriure perquè el veuré arribar dalt del seu cotxe, amb els seients abatuts i una cadira de despatx al darrere i ell em veurà a mi amb els meus últims tres paquets, esperant-lo a la porta de casa. Demà on li demanaré de tornar a llegir, si us plau, el poema de Miquel Martí i Pol, demà que quan anem a dormir estrenarem llençols, ens agafarem de la mà a les fosques i ens somriurem d'amagat i, ens adormirem pensant com seran els nostres demà a partir de llavors. Demà. Arriba demà.

Sobreviuré?

Anàlisis global de la situació, a menys d'una setmana del trasllat.

Estat físic: cansada fins a uns extrems insospitats, no cal esmentar el mal d'esquena, lumbar, cervical, parietal, frontal... i "al" en general.

Estat mental 1: esgotament, ganes de plorar, merda tinc la regla, mira quina robeta més mona i petitona duia quan tenia pocs mesos, mira quines tonteries que escrivia quan en tenia 16, 18, 19, 20, 21, 22... havia de tenir un bloc, només per salvar uns quantsa rbres de ser tatuats amb la meva lletra infame d'adolescent.

Estat mental 2: somriure perpetu pensant amb elmeurei.

Estat de la meva habitació: símil a un camp de batalla. Capses, bosses, papers, records, prestatgeries mig buides, prestatgeries mig plenes, pols, fotografies, llibres que es queden, llibres que m'enduc. La rosa de Sant Jordi.

Estat del meu armari: penós. Poca roba i d'hivern. La d'estiu i entretemps és al pis o en caixes. Em posaria a plorar.

Estat del meu bloc: abandó total i incapacitat de poder-hi dedicar temps.

Conclusió: necessito que tot torni a la calma i a la nova normalitat. Necessito tenir altre cop temps per mi. Necessito poder dormir, descansar, asseure'm al sofà, mirar la televisió, poder vestir-me com Déu mana, parar de fer llistes, parar de fer caixes, parar de.

Bffffffffffff! Estic esgotada! Tic-tac-tic-tac... I, encara no he de buidar mig armari!

Sant Jordi

No us oblideu de somriure.

De bars

Això és una crida de socors.

Jo ja sabeu que sóc de poble però de tant en tant baixo a ciutat. O pujo, ara no me'n recordo. No, no que baixo.

Bé doncs ara he de baixar a ciutat a fer de "guia turística" a un conegut. "Sleazy bars" és el títol de l'email de la trobada. Jo, comprendreu que passo de llocs sòrdids, però crec que puc permetre'm dur-lo de copes a llocs interessants.

Algú podria dir-me un bar que no estigues ple de turistes prop del centre de Barcelona?

Impossible? Tan? Home algun reducte autèntic deu quedar en aquesta Barcelona venuda als barrets de mexicà, no?

Aprenent

No sé per on començar. Ni pel principi me'n en surto.

Suposo que al cap i a la fi l'important és que n'he après alguna cosa. Últimament, a la feina, no faig més que aprendre coses.

Hi ha situacions, o millor dit, gent, que et desconcerten i us juro, que sovint els nens i nenes que tenim davant són els que ens salven de fer el més absolut ridícul defensat idees o enfrontatn-nos amb companys.

El fet segurament és minúscul. No el penso explicar, l'aprenentatge gegant. però un cop més l¡aprenentatge em sembla pobre. Perquè aprendre, o millor dit, constatar, que en aquesta vida has de ser poíticament correcta, mossegar-te la llengua i sobretot mantenir la compustura, sobretot que ningú vegi que ets dèbil, em sembla penós.

Qui tenia raó, jo o l'altra? És discutible. Segurament tots acordaríem que qui ha mantingut més les formes he estat jo. Però també tots acordaríem que no he estat a l'alçada. Les barbies amb talons tenen molt mala llet!

Bé, suposo que el que realment compte és que hem acabat parlant i hem signat la pau. Tot i que jo no sabia que se m'havia declarat mai la guerra. Això d'estar lliurant una batalla sense saber-ho és una putada important, sobretot perquè l'altre juga amb avantatge.

Després de tot l'embolic, puc dir que no sé ben bé qui ha guanyat. Jo em sento guanyadora moral però professionalment potser m'estant fent escac a la reina. Si, d'acord, tinc un quants peons en camp contrari però crec que és hora d'afrontar la realitat he d'avançar les tropes per donar llibertat al peons. Només per si un cas.

Humilitat

Que covarda que és la gent que creix quan els altres no hi són. Mirat fredament són molt dèbils esperant a tramar, a manipular en absència de.

Ja no m'imposes. Sobretot perquè el temps ha escurçat distàncies entre la teva alçada i la meva. Em preocupa aquest sentiment petulant que tinc dins meu de ser millor que tu. I, si aquest mateix sentiment em fa acabar sent com tu? Acomodada en un passat que tampoc va ser tan bo, i omplint el present i el futur de necessitats només meves.

Què faria sense T? Menys mal que les dues ens tibem mutuament cap avall quan els globus plens de projectes comencen a enlairar-nos.

Ets curta, he pensat avui davant l'ordinador, al teu costat. T'estic dient que t'equivoques, que el que envies no és el què et demanen, o almenys no toca enviar-ho en aquest formulari. No ho veus? No ho vols veure. Ets curta. No saps llegir? No saps escoltar? No saps rectificar?

Em ve al cap la paraula humilitat. Amb dues is i una u, que la fan sonar com un paraula petita, malgrat ser tan gran. A la humilitat no li agrada ser important, ella vol passar desapercebuda, vol no ser-hi i nosaltres ens oblidem d'ella, com de moltes promeses i principis, ens n'oblidem com de trucades sense contestar i emails sense enviar, ens n'oblidem. No ho hauríem de fer.

Conte enrere

Avui al matí, a quarts d'una i dalt d'una escala servidora ha penjat i instal·lat dos llums de paret.

Si, senyor! D'acord que ho feia sota la supervisió d'un adult, però ho he fet jo soleta.

He fet els dos forats per subjectar-los (ben rectes, que ningú és pensi que jo faig les coses de gairell), els he clavat amb un tornavís d'estrella, he connectat els cables on tocava i, sobretot sobretot el de terra ben en conacte amb aquella superfície de color coure. He col·locat la bombeta alògena de 100 sense tocar el marges que sinó es gasten més, que m'ho va dir la senyora de la botiga, he posat el vidre protector. He tornat a donar els llums (i no han saltat els ploms), he premut l'interruptor i els llums (tots dos) s'han encès, i elmeurei i jo ens hem fet un petó, perquè sóc molt espavilada. No tan sols per haver pogut instal·lar els llums sola sinó per poder-lo tenir a ell com a adult supervisor dels meus pinitos domèstics.

Altres proeses realitzades en els últims temps per servidora i l'adult que l'acompanya:

1)Instal·lació d'una aixeta per la cuina nova. (Tots dos)

2)Serrar un sòcul de fusta. (Ell serrava jo subjectava al fusta)

3)Penjar el llum de sostre del menjador. (Vaaaaale... jo vaig donar molt suport moral i alguna bona idea)

4)Penjar el llum de l'habitació (Ell més que jo, però a mi ja se'm començava a veure cert interès i traça)

5)Posar silicona a la vora de la pica de la cuina. (Jo allisava amb el dit)

6)Pintar un moble de color blau. (Tots dos)

7)Muntar mobles de l'ikea, no olvide su llave Alle, ni los herrajes de seguridad (tots dos amb l'ajuda externa)

8)Penjar cortines (la família Tarambana al complert i elmeurei)

9)Penjar un quadre magnífic de 1'50 per 1'20 (Pare Tarambana i elmeurei)

10)Sobreviure a l'estrès dels últims caps de setmana. Conte enrere activat: en menys de 15 dies ens traslladem.

Demà

Torno cap a casa tot passejant mentre els núvols negres tenyeixen el cel blau. El terra és humit i la seva olor em recorda al terrat de l'àvia. Fa bo. És un fantàstic vespre de primavera. I què tant hi fa que avui hagi hagut de callar i què tant hi fa que no hagi parlat tant com podria, tant com hauria hagut de... Ja en tindré temps. Me'n sobrarà.

I ja és divendres i el meu àngel de la guarda m'ha deixat una nota en forma de tiquet dins la butxaca de la jaqueta que fa el que ja era senzill en facilíssim. Com prémer un interruptor i que el llum s'encengui. Com obrir una aixeta i que ragi, just per on ha de rajar i no pas per sota o pels costats. Però jo no sempre ho veig així. Ja ho saps.

I avui que ja és gairebé divendres, me n'aniré a dormir esperant el demà amb un somriure. Perquè el demà sempre s'hauria d'esperar així. Malgrat el dit, l'escoltat, el callat, el somiat, l'amagat, el cantat, el vist, l'ignorat... Però, desenganyem-nos, és més fàcil quan és primavera.

13

Obertura clàssica del Tai Txi, no em reconec al mirall amb la casaca de l’uniforme. L’hauria de dur més sovint. Em dóna un aire de serenitat i solemnitat Ens movem com una onada i al fer el gir de 180º, m’adono per primer cop després de dos anys que des de la finestra es veu Montserrat al fons amb la torre de la biblioteca retallada sobre seu. El cel és de color taronja i rosat.

Més de dos anys per adonar-me d’una cosa que sempre ha estat allà.

Espai

No sé si com dir-li almeurei que tenim un problema. A veure, ben bé no és que el tinguem, més aviat és que ell el té. No ho sap, és clar. Jo si. Potser per això només té el problema ell, perquè no ho sap, jo al saber-lo, l’he paït i n’he buscat una solució.

Una cosa que em tranquil·litza molt és saber que sabrà mantenir la calma i, això és molt important en moments d’estrès. Davant una situació crítica cal respirar i contenir-se, cal vigilar que la respiració no és contingui massa perquè sinó el que entra en crisi és un mateix, i tampoc seria convenient. Jo sóc més de la banda de contracturar la musculatura, mantenir la compustura i sobretot sobretot en acabat comprar. Tot són maneres de fer i de ser.

El cas és que la problemàtica que tinc entre mans és delicada i cal una resposta ràpida i dràstica. Evidentment he valorat molt els pros i els contres, he fet una llista que sempre queda polit, he tatxat elements de la llista, n’he afegit, he demanat parer a altres ments pensants i no hi ha manera, no sé com enfocar-ho. Així doncs:

“Com li dic almeurei que, sentint-ho molt, la seva roba no ens cabrà a l’armari?”

Una verdadera llàstima, sobretot ara que aviat podrà lluir una jaqueta nova.

La Tarambana i jo

"Ja n'hi ha prou! S'ha acabat l'apatia i les excuses barates! Tia, ja et pots posar les piles i reaccionar!"

"Noooo... Un altre cop, no! Si estaves tan mona calladeta!"

"Mona? Doncs no serà precisament per l'estat de l'armari!"

"A veure, no ens queixessim, eh? Que ens acabem de gastar ni més ni menys que un número escandalós de 3 xifres"

"Escandalós? Escandalós? Per favor! Si és un número ridícul! Minúscul, ínfim, miserable! És pràcticament un insult cap a la targeta de crèdit"

"Tarambana, s'han acabat els bons temps. Accepte-ho..."

"Però és que és horrorós, tia! Que tothom porta més roba que nosaltres, tothom es gasta més diners que nosaltres, tothom tothom i més més i més!!!"

"Si ja ho sé, és tristíssim! Plorem?"

"Una merda! Aquí no plora ningú fins a la propera regla! El què has de fer és despertar-te d'aquest estat patètic i miserable de bona noia estalviadora i acceptar qui ets amb totes les seves conseqüències"

"Si, però..."

"Ni però, ni òsties! A comprar roba i a escriure! Vaga, més que vaga! I a veure quan fas el refotut favor de posar una capçalera com déu mana, que això fa pena!"

"Tia... ets insoportable. T'he trobat a faltar"