Dolç

Passo per la botiga de llaminadures, en traspàs, de la cantonada i un guts de sucre, de dolçor empalagós m'omple el nas i els records em transporten a un món de cotó fluix on tot és rosa i blau-cel.

I, em ve el gust a la boca d'una crepe de xocolata calenta, menjada a peu dret pel carrer, una tarda de tardor, quanla tardor era tardor i no el què és ara, que no és res. Mmm...

Noms i Cognoms

No anem bé.

Aquest no és un post optimista i la veritat, no preten ser-ho. Obro el document plenament conscient que necessito una paperera emocional. A la merda.

A la merda tot.

Et passes el dia treballant, hores i hores i més hores encara. Fas un munt de feina, feina i feina i més feina. No fas el què voldires fer, perquè el què voldries fer no pots fer-ho perquè hi ha unes normes, uns protocols, una manera d'actuar, un ves a saber què que ves a saber qui va escriure, sense tenir-ne ni idea de que quan et trobes on tu et trobes no hi ha protocol, ni política que valgui. Però és igual, escrivim papers i papers i més papers, que per papers no quedi.

A la merda.

Cada dia d'aquest curs escolar, i no en fa pas tants, ens aixequem amb un únic problema. I té un nom. Un nom i cognom. Un nom i cognom i una carrera al darrera. Suposo que part del problema és que té aquest nom i cognom i aquesta carrera al darrera.

Els altres, no tenim cap nom i cognom que hagi estat pronunciat a ves a saber quants despatxos, i a ves a saber quants passadissos, tampoc tenim cap carrera. O almenys cap carrera que hagi dut al nostre nom a ressonar per despatxos i passadissos.

Tenir un nom és important. T'obre moltes portes, sembla. A nosaltres ens les tanca. Perquè aquest nom no som dignes de pronunciar-lo enmig de segons quina frase, perquè aquest nom no pot anar acompanyat de segons quin verb, i sobretot sobretot aquest nom no pot ser que li passi el que nosaltres veiem que li està passant. Per tant, porta tancada. I, apa. A la merda.

I, llençaries la tovallola, t'arreuliries en un racó i anireies dient que si a tothom, "si, si, si" i que ells ja s'ho fessin. A mi deixeu-me, la meva feina no és aquesta, o no hauria de ser aquesta o si és aquetsa és una puta merda de feina. Però el problema no és la feina el probelma són els nom i els cognoms.

Agafaria aquests noms i cognoms i els arrosseguries per tots aquests despatxos. Fins que els despatxos quedessin ben bruts de merda, que es quedin els noms i cognoms i la política i l'absurditat de la hipocresia administrativa. A la merda.

A la merda l'autonomia de centres inexistent. A la merda les parauls amb que s'omplen la boca. A la merda els noms i cognoms.

Llet, croissant, converse i blau cel

Avui a la tarda, sucant un croissant a la llet freda de la nevera he decidit que escriuria un post i us explicaria que havia sucat un croissant a la llet freda de la nevera. La llet era en un got, per cert. Que a mi m'han educat bé.

Un cop davant l'ordinador i esperant que aquest decidís activar-se, al cap d'una eternitat d'haver jo iniciat la sessió, he pensat que us diria, com si això fos molt transcendent, que avui duïa les meves converse blau cel. I, un cop pensat això he pensat que era una tonteria. Que després de tants dies, de no passar per aquí us mereixieu més que un croissant sucat a la llet freda de la nevera i unes converse blau cel.

Però la veritat és que últimament, quan arribo a casa després de la feina, després d'haver escrit mil posts mentals sobre la vida, només tinc ganes de llençar el post oniric a la paperera i quedar-me amb coses com un croissant sucat a la llet freda de la nevera i unes converse blau cel.

I, un dia, un dia més dolent que el d'avui, on no hi hagi croissant, ni llet, ni converse, ni blau cel, us explicaré com de malament m'ha anat el dia. Però, avui sincerament, no en tinc ganes.

(Anna Tarambana, aprenent a tancar la porta als mals rotllos de la feina)