divendres, de gener 9

Els nens informen 4

"Estic molt contenta perquè els Reis ens han portat la fotografia del meu germanet"

I. és xina i a casa esperen l'arribada d'un germanet que aniran a buscar a mitjans de febrer. "Hi anirem volant" El nom que li posaran serà català.

"Què estàs contenta?"

"Si, molt"

"L'hauràs de cuidar molt, què ets la germana gran"

"Nooo... ser germà gran és un rotllo!"

Coi, un grup de germans grans subversius! Com pot ser? Ser germà gran és molt xulo, sobretot ara que amb 29 anys ja no he de sobreprotegir a la meva germana, no he d'esperar que arribi a casa quan els meus pares no hi són, puc deixar de fer de segona mare, puc compartir confidències, puc dir-li la veritat absoluta sense por a perdre-la, puc abraçar-la i plorar juntes perquè si, perquè tenim el dia tonto, puc... si, a mi ser germana gran em mola! Però no és el parer general de l'aula.

La majoria dels germans grans de l'aula, petits reis destronats, es queixen que els pares ja no els fan cas.

P. diu que tothom diu que el seu germà és molt graciós, i que clar, a ell no li fan cas.

J., sensacional com sempre, afegeix:

"Tothom a casa creu que el meu germà és molt mono, però no és veritat eh, en veritat és una bèstia ferotge"

No puc evitar-ho esclato a riure.

"Però perquè dius això?"

"Sempre m'esgarrapa i em pega"

Ell com a germà gran, evidentment, no fa mai res. Perquè els germans grans som bons de mena.

En aquest cas m'ho crec. J, té 6 anys i els seu regal favorit de Reis és un trencaclosques on és veu la història del món. En forma rodona, eh? De l'antiguitat a ara, eh?

11 comentaris:

Carme Fortià ha dit...

Sempre he estat la petita, i m'he endut les esgarrapades dels grans jeje. Però és cert, amb la meva germana gran tot és especial, i amb el gran és com un pare i més encara i amb l'altre, el mitjà és especial i diferent.

Potser ara se senten petits reis destronats, però d'aquí poc se sentiran molt més que això! No creus?

elur ha dit...

Ummmm, desde la perspectiva d'haver sigut i ser la segona de quatre, només puc dir que ser el segon no és gens fàcil. Ni cap conte de fades, ni cap cop d'estat al primer.
Suposo que veure que l'atenció plena acaba siguent una atenció compartida no ha d'agradar gens.

He rigut molt amb la "bèstia ferotge"!!!!

Zincpiritione ha dit...

Crec que el fill gran del senyor Venanci de Girona (que té sis fills), estaria plenament d'acord amb aixòs que dius! :P

Jesús M. Tibau ha dit...

com a germà petit reconec que els grans han hagut d'assumir un rol de responsabilitat més gran

Jo Mateixa ha dit...

Com a germana gran que soc no em puc queixar, practicament he criat jo al meu germà petit (que ara te 26 anys i ja hi ha qui me l'acaba de criar, jejejeje).

La mare treballaba i jo m'ocupaba del nen, en tots els sentits, per que jo l'hi feia el menjar, el duia al cole, l'ajudaba amb els deures, estaba amb ell quant es posava malalt...etc....

A mi m'agrada ser germana gran, poder de petits no m'agradaba, no ho se pas...fa tant de temps d'això :-S

Petonets guapa!!!!!

XeXu ha dit...

Que gran en J, pobret, fa pinta que el seu germanet li farà la vida impossible.

Ser germà gran no m'agradava quan tenia 4 anys, és clar, però després t'acostumes i, cony, ets el gran, sempre en saps més que l'altre, no?

Striper ha dit...

Jo he sigut el gran i crec que li vaig obrir molts camins al meu germa petit.

Cèlia ha dit...

Jo, que sóc supergermana gran (de set) només demano una cosa, ei si pot ser: una altra vegada, que em toqui ser la petita... (i saber fer gamberradetes!), ei, només si pot ser!

òscar ha dit...

jo reconec que la categoria de germà petit em va donar un seguit d'avantatges i condescendències desconegudes pels dos més grans.

estic amb el crack d'en J: els petits utilitzem la nostra moneria per ser, ben monament, unes bèsties ferotges. :)

una abraçada!

zel ha dit...

Jaja, m'has fet riure... El germà gran (4t ESO)d'una petita dictadora que tinc a la classe, em va dir un dels primers dies pel passadís, "la meva germana és un monstre", o sigui que aquí, és la petita la insuportable, es veu...

Petonets!

Carquinyol ha dit...

hehehehe... suposo que això dels germans grans és com el vi, que amb els anys millora, no?