Pixe'ls

Jo pixo, tu pixes, ell pixa, nosaltres pixem, vosaltres...

Sí, sí... nosaltres, fem això cada dia, cada dia que entrem en un programa de modificació d'imatges, pixem. Com? Molt fàcil: treballem amb píxels (no llegir amb so ks). Amb els pixe'ls (que així es com ho escriuré a partir d'ara, per diferenciar-ne la fonètica d'un professional amb la meva) tot plegat és molt complicat. Sobretot quan t'adones que la resta dels assistents al curset prenen nota de tot i cada un dels passos: Anar a Inicio, clicar... Com que no m'agrada desentonar massa, prenc breus apunts.

La veritat jo en aquest curset no volia anar-hi, però acato a la majoria votant del claustre i hi assisteixo de manera modèlica: amb pantalons Fornarina, camisa i jersei G-STAR i bambetes negres, d'aquestes que ara estan de moda. Vull que pareu esment, ara que em mireu detingudament, aquí asseguda a la cadira d'una aula d'informàtica, que les meves ulleres de lectura (i mirar, la tele, i anar al cinema, i estar davant de l'ordinador) m'escauen d'allò més. Si mireu una mica més a l'esquerra hi veureu una mestra prenent notes sense parar, no la del cabell arrissat no, l'altra. Jo de gran vull sé com aquesta mestra. Apassionada, dedicada, vocacional fins la mèdula, interessada per tot, i prou madura per dir: això no m'interessa. No ho faig. El senyor de davant seu, dret amb americana sense cordar i mocasins lletjos és el formador, ell no m'interessa. A banda de tenir la peculiaritat de dir "pixe'ls", em penso que no val la pena parar-hi massa atenció. Ara intervé una companya meva, a la meva dreta, no ha pres cap apunt. Em pregunto: tant en sap?

Té la mateixa actitud de sempre: certa prepotència, un lleuger mirar sobre l'espatlla, una sensació que està per sobre teu... però tant en sap? Si l'any passat mateix vaig ensenyar-li algun truquet a Word. Es defensa, d'acord, possiblement més que la majoria, però tant? D'acord, m'heu enxampat, no em fio d'aquesta noia. És un d'aquells sentimens estranys, que no saps d'on et venen. Al principi de la sessió, ha demanat a una companya que s'assegués al seu costat "si no em quedo molt sola". Què em passa? Perquè ningú més sembla veure el què jo veig. D'acord, jo jugo amb avantatge, tinc més informació que la resta... això em passa per creure haver-hi trobat una aliada, que me l'ha fotut, però ara ja són massa coses, massa trucades, massa emails que sé que ha enviat, massa "atracaments" a mà armada en mig del passadís aprofitant-se de la meva posició a través d'una confiança que ara ja no li tinc... I, ara aquí la tinc amenys de 2 metres, sense prendre cap nota de tota la sessió i assentint amb el cap que si, tota l'estona.

Pixe'ls.

Insisteix el senyor de l'americana i els mocasins lletjos.

Avui, estic de sort, comencem la introducció al món dels blocs. A xtec, evidentment. Mai havia estat oïent d'una assignatura que ja conec, és curiosa la manera que té el cervell d'interesar-se per coses que ja sap. Ara, però, hauria de parar, perquè a la sala s'aixequen veus. Què passa? Mmm... Tal com m'ho pensava, introduir imatges en un article (que no post, siguem correctes) ha portat al caos neuronal, m'ho havia d'haver imaginat i, ara el molt insensat vol explicar com introduir una imatge només amb la seva url... Em disculpeu? Vaig a prendre notes. No em vull perdre ni un detall!