A cap home important

Vaaaaaaaaaale... d'acord, d'acord... Les dones no estem fetes per anar a la guerra i menys amb talons! Que després passa el què passa, acabes entortolligada amb el fil del telèfon i de morros a terra. I, just quan ets de morros a terra, la obnubilació (paraula dedicada a un lector anònim que em va deixar un comentari l'altre dia*) se te'n va i t'adones que coi, si els senyors que porten barba són importants i van vestits com van vestits hi van per alguna cosa. Que en aquesta partida d'escacs fictícia amb salt quàntic i tot, has acabat desapareixent si és que mai hi vas jugar i que com a peó amb aires de grandesa, has donat un dels espactacles més brillants de la gala dels Razzies. Excelsa, diria i tot.

La setmana però ha acabat del tot rodona, com una ensaïmada que m'he menjat avui. I, aquest post tan de veritat com l'ensaïmada i tan de mentida com la partida d'escacs que mai he jugat, és del tot catàrtic.

És divendres, faves tendres, i el senyor de la barba segueix just on ha de ser i jo segueixo just on no havia d'haver marxat mai. M'encanta. Tot quadra. I, com tot a la vida, tothom acaba en el lloc que li toca. I, si la via te da limones, haz limonada. I, punto, hombre ya!

I, mireu que perdre el temps en aquestes bestieses... podent-vos explicar el post que tinc guardat a la recàmara (paraula que ahir va sortir a Pasapalabra i que li dedico al concursant, que no em llegeixo, però bueno*)...Mireu, si n'arribaré de ser de peón(-za). Perdoneu, però el joc de paraules és genial, d'un gust exquisit.

I, aquí acabo. Abans però dir que *si algun altre lector (si encara me'n queden) vol que li dediqui una paraula en un dels meus, últimament escassos posts, per favor, m'ho faci saber. Gràcies i molt agraïda.