dimecres, de febrer 4

A un senyor important

Unes quantes fletxes, uns requadres, aquest cap aquí, quatre noms, un parentesis per allà i... molt bé, espereu, aquest el posaré més a la dreta. Ja ho tenim. En un DINA4, un socio-organi-grama de la meva situació laboral. Si el gireu, el veureu millor. M'heu trobat? Una mica més amunt, una mica més... no, no tant! Si, jo estic just aquí. Aquí dalt i alhora aquí baix, tot depen de com es miri. Però no vull que us fixeu en el meu requadre, mireu-ne un de més amunt, just sobre meu.

Aquest senyor que tinc just sobre meu, m'ha dit, amb cert aire paternalista des de darrere la taula del despatx: "M'hi vaig comprometre i quan jo em comprometo amb una cosa la faig". I, ja el tinc vestit d'època, pantalons ridículs ajustats, americana massa llarga de colors vius, brusa blanca amb puntes i uns guants en una mà. "És una qüestió d'honor". Afegeix. "Ja sé que ara no es porta" "Em van educar així".


Estic perplexa, he fet un viatge en el temps i ara des del futur, amb el meu vestit cibernètic GSTAR només puc dir: "Jo, com més gran em faig més he après a que malgrat comprometre'm amb alguna cosa, quan no pot ser, no pot ser". No ho dic tan ben dit, crec que les espirals temporals m'han trastocat el llenguatge, però vindria a ser aquesta la idea.


Per un moment, em passa pel cap, ho confesso, que el meu vestit no és cibernètic, que simplement vaig a la moda, i que realment no és que tingui principis propis, és que m’he vist abocada, per una societat consumista, a la llei del mínim esforç, a la falta de compromís i a la creença de ara vull-ara no vull i tothom balla al meu voltant. Si deu ser això... segur. Ja no sóc ningú.

El senyor de la barba té la veritat absoluta, jo només sóc una expedicionària en territori desconegut. Si ja sé que primer era una viatgera espacial, però ara em sento més com a observadora d’una cultura desconeguda i prenc nota curosament, i tot, tot el que anoto em porta a la mateixa conclusió: podria ser que aferrant-te a un compromís pres, en base a principis honorífics propis, estiguis cometent una gran irresponsabilitat?

Jo no vull veure-ho, senyor important, no vull ni tenir les coordanades del lloc, ni tan sols saber el salt quàntic. Ara, això si, deixaré el meu localitzador obert i fins i tot faré una trucada, perquè si vostè no és capaç de fer enlairar la nau, algú altre ens haurà d’ensenyar a desplegar els braços i volar. Penso que si això fos un joc d’escacs, vostè i jo seríem del mateix bàndol, vostè el rei, jo la reina. Però, senyor important, he enviat tropes a territori enemic. I, des de l’horitzó, percebo un escac mat proper. Permeti’m senyor important, que m’aparti, jo ja no hi faig res aquí. Ja ho diuen, ja... no et fiïs mai d’una dona, però que consti que l’he avisat, he jugat net i que consti que això no és cap joc d’escacs, vostè és qui és, jo sóc qui sóc i, just per sota nostre (tot i que ara me n’adono que haurien de ser per sobre nostre) hi tenim alumnes.

5 comentaris:

Striper ha dit...

Noia MOLT BEN DIT!!!!!

XeXu ha dit...

Podríem dir que les noves generacions s'imposen? Molta sort, i ves amb compte amb aquells que s'aferren a la poltrona.

Jordi Casanovas ha dit...

No hi pateixis Tarambana, ara s'arreglarà tot fent vacances al febrer... ;)

DooMMasteR ha dit...

M'ha donat la impressió de veure el cap d'aquest home rodant escales avall...

òscar ha dit...

ull amb aquest senyor. potser és d'aquells que, per honor i compromís, es bat en duel de pistola en indrets enboirats a les set del matí.

si et repta diga-li que si i, mentre ell passa fred, tu vas al teu compromís diari del cafè i croissant matinal.