dissabte, de maig 23

De dits petits el món n'és ple

En un dia ennuvolat com avui, em venen moltes coses per escriure al cap. Abans de triar la que definitivament obrirà un nou camí de pensament de la humanitat però, he hagut de deixar de banda altres temes candents com ara:

- pedagogia sistèmica,

- la Núria Bacardit embarassada i radiant pels puestos,

- la declaració de la renta,

- les comissions de servei a la funció pública: un enigma,

- el segurata del Mercadona fumant a fora,

- 2 - 4- 8 - 15 - 16 - 23 - 42,

- coaching a l'escola,

- la comunió d'Andreíta,

- jo buscant al google "comunion + andreita",

- temporització sequencial: de la sabata tancada a l'abarca,

- crec que a casa ens comença a faltar espai,

- perquè quan un nen/a agaradeix a un mestre/a no hi ha res que l'empari però si és a l'inrevés ens desacrediten públicament,

- ara que en faré 30... d'això... seguix sent correcte que vagi per casa fent "piu, piu, piu" i movent els bracets com si volés?

- la voltareta en un llit de Tempur, no ho intentin sense la supervisió d'un adult

- el no inici amb majúscula: mandra, ignorància o lirisme visual?,

- ...


Sabent però que l'interès del lector rau en l'experiència pròpia de l'autor, a través de la qual pot identificar-s'hi i crear un lligam, he decidit escollir un tema profundament humà i que sense dubte, alguns de vosaltres podreu extrapolar a la vostra vida diària:


- com de difícil és posar-se una tirita al dit petit del peu. Sobren les paraules. Pell de gallina.


I, seguidament una reflexió que va més enllà i questiona la ciència:


- perquè el senyor Imedio va gastar tants d'esforços en crear pegament instantani? Hagués estat més fàcil contactar amb el senyor Tirita, i que li hagués passat la fòrmula de la cola que enganxa el plastic protector color carn. Jo no descarto, si mai tinc un rebenton anar a la farmàcia enlloc de trucar al lampista.


7 comentaris:

mafalda ha dit...

T'encoratjo a escriure el post sobre l'enigma de les comissions de servei. Què són? Neixen o es fan? Tenen criteri?...Saps què? Millor dedica-hi un blog sencer!

Sobre el tema tirites, quina ràbia que fa la quantitat de cola que et queda a la pell quan te l'has treta! Estàs enganxifosa hores i hores per molt que et rentis. Buf!

XeXu ha dit...

Doncs sense menystenir la importància cabdal dels tema que finalment tractes, et diré que molts dels temes proposats podrien ser uns molt bons escrits, que farien bo de llegir aquí a casa teva, o podries repartir la feina per fer-los entre uns quants. No tots, és clar, de l'Andreíta no vull saber-ne res més del que surti als zappings. En canvi, això d'imaginar-te fent piu, piu, piu per casa més que preocupació, em genera enveja, i en tinc 31.

Per altra banda... 4, 8, 15, 16, 23, 42... friki! Al final te'n canses, t'ho asseguro. Tothom té un límit, i quan superen el que estàs disposat a suportar en matèria de fantasia, ja no pots més.

Em preocupa veure aquests números i ser dels que sap de què va, tot i no ser-ne un fan. I ha gent que hi està molt viciada i que els dius els números i no tenen ni idea de què els parles.

Jordi Casanovas ha dit...

apassionant tot plegat, temes de profunditat cada un d'ells, però n'hi ha dos especialment punyents Tarambana:
1 - és correcte anar fent piu piu piu al caire dels trenta, és preocupant l'us de diminutius al referir-se als braços.
2 - La manca d'espai...

tots dos vistos així de biaix denoten alguna cosa, ves.

zel ha dit...

I a part de tots els grans enigmes que, sàviament planteges, cobrarem la jubilació? Ergo, apunta't a les comissions de serveis...jejejeje

Zincpiritione ha dit...

I què ho fa que els segurates en general (i els del Mercadona en particular), facin més por que els propis lladres?

òscar ha dit...

està clar anna que, amb 30-40-50 o els que siguin, per casa hem d'anar fent piu piu.

malament si enlloc de piar, plorem!

Núr ha dit...

hum! Té raó, en Casanoves? :)