La línia

Aturdida. Em ve aquesta paraula al cap.

Buida.

Indefensa.

Quan has decidit que no vols fer una cosa, quan te n'has desdit, quan has posat el collons damunt la taula, com m'ha dit avui en Joan, que et vingui algú i pel simple fet que cobri més que tu, pugui assenyalar-te amb el dit i dir-te au, va maca, l'any vinent segueixes perquè... bé, perquè sí. Et deixa aturat.

Jo estic aturada. He de fer aquesta passa a l'altra banda de la línia, la meva banda de la línia, on em dic a mi i a tothom que no és tan terrible, que ens en sortirem, que si les coses passen és per alguna cosa, que és una oportunitat per tirar endavant coses, que el fet que seguim on som ens permet seguir lluitant per una escola en la que creiem i estimem. Pero aquests dies, a aquestes alçades de curs, amb aquestes reunions, acords i desacords, paraules fora de to, comissions de servei, places vacants i cansament, no tinc prou forces per fer la passa frontarera.

Espero que aquest post, sigui el fil que em tivi el genoll, que alhora tivarà el turmell, que alhora tivarà el peu, que al final em tivarà a mi. Encara que sigui a càmara lenta, he de creuar la línia de sortida.