Tot plegat

Em vaig adonar com de malament estava un dia, al Llongueras de Rambla Catalunya. Així de fred, així de clar.

Jo no havia de ser allà, però hi era. M'havia aixecat, dutxat, vestit, fet un cafè amb llet i tres torradetes amb margarina i melmelada, i havia anat a l'escola.

La meva ment, ja des de casa s'havia construït com seria el matí, com aniria tot, perquè un dia de l'altre tampoc acostuma a diferir massa, i al final fins i tot preveus els possibles sobresalts. Però el sobresalt que no podia preveure és que acabés a Barcelona, a una trobada-reunió massa política, massa poc educativa i massa poc profitosa.

Després d'acomodar-me a aquest canvi: bitllet de tren, no esmorzar, no papers on prendre apunts, no idea d'on anava, no interès...vaig trobar interessant aquesta escapada, en plan business woman, aquesta descoberta que al món hi ha gent que esmorza en bars "minis de fuet amb coca-colas" i després pren tallats. La visió del món en marxa, em va fer adonar de com de tancada és la vida a l'escola. La reunió trobada em va constatar la necessitat de fer més reunions - trobades per sortir de l'escola que creiem el mèlic del món. I, tot això em va dur al Llongueras. Perquè era allà, era l'últim dia de curs i tot plegat m'havia fet sortit un egoisme bastant impropi de mi en un dia laboral. Després de mig any sense veure cap tisora, el meu cabell bé es mereixia una tallada, i el meu bitlleter podia permetre's una clatellada.

I, allà asseguda, després de rebre la benvinguda més calorosa a una clienta gens habitual em vaig asseure i vaig gaudir dels protocols establerts: bata, tovallola al voltant del coll, passada de pinta, preguntes cordials i un passi a la pica, si és tan amable.

I, allà asseguda, amb el cap mig reclinat em van entrar unes ganes de plorar terribles que vaig haver de fer esforços per controlar. Perquè per primer cop en mesos, per primer cop en un curs escolar havia pogut deixar de ser jo, per poder ser JO. Perquè per fi el món començava a parar-se i jo podia despullar-me de totes aquestes cuirasses laborals que m'he anat construint per sobreviure. Sentir-te tan nu de tot en un lloc tan desconegut és... fred i sobretot molt trist.

I, no ho vaig dir a ningú. Tret d'ara. Que ho dic. Que he estat malament. Que possiblement encara ho estic. I, que sé que el curs que ve serà igual. O pitjor. I, això m'aterreix.

I, si no tingués QUI m'abraça cada dia, segurament tot plegat encara seria més difícil.

I, què he aprés de tot això? D'aquest curs escolar infernal? Que sempre quan les coses van malament el primer que fem és oblidar-nos del més important: nosaltres mateixos.

I, aquí estic, escrivint aquest post catàrtic, amb un nus a la gola i el convenciment que el mal de panxa que tinc és una mena de "crisis sanadora" que el meu cos m'imposa per buidar-me de tota la merda acumulada al llarg del curs. També sé, perquè ho sé, que l'any que ve seguiré aixecant-me cada mati intentant canviar el món i convencent-me que tot anirà millor, perquè quan una és tonta ho és fins al final. Només espero que tot plegat hagi servit per alguna cosa. Encara que sigui, anar més sovint a la perruqueria.