El nen que de gran tindrà bloc, no sé si tindrà bloc. Però possiblement tindrà molts problemes.
El nen que de gran havia de tenir bloc, havia estat alumne meu a primer. Jo creia, que havíem connectat, que malgrat tot el què m'havien explicat ell i jo ens entendríem. La seva mare, ara fa 4 anys em va explicar que el primer dia de classe el nen li va dir que jo era la mestra que ell necessitava. D'això fa 4 anys.
La relació amb el nen que de gran havia de tenir bloc va empitjorar al llarg del curs. Perquè al final la biologia, la neurologia, la psicologia o el què sigui pot més que res. Les seves conductes van començar a ser preocupants i se'm van començar a acabar els recursos per atendre'l. Crits, salts, gargots al full, pintades a la cara, ulls embogits i una mena d'història sobre veus que sentia que li deien que fes coses. El nen que de gran havia de tenir bloc ja no feia gràcia, es movia en el món ambivalent de la intel·ligència genial i el transtorn de conducta.
Han passat 4 anys. "Tallaré el cap d'Albert Eisntein" deia l'altre dia cridant per l'escala. Ara ja no és un nen de 6 anys, ara en té 10, i és gran. S'escapa de classe, es tanca al lavabo, crida la mama... "Vull la mama", es posa a fer pipa, fa la croqueta per terra mentre la mestra explica una divisió, molesta al companys, els agradeix i, de tant en tant fa aportacions genials que venen seguides de ves a saber què, perquè se li ha girat la pinsa hi ha decidit que ell no fa la feina. I punt.
I no tenim recursos per atendre'l. No hi ha peles. Així de curt. No hi ha peles per dotar-nos de més personal per poder acollir-lo, aïlllar.lo, contenir-lo quan té una crisis. I, després surts al carrer i encara et trobes qui et qüestiona la feina. Jo també em qüestiono la feina, em pregunto quan es donarà a l'educació, a la realitat de les aules la importància que realment té?
El nen que de gran havia de tenir bloc, havia estat alumne meu a primer. Jo creia, que havíem connectat, que malgrat tot el què m'havien explicat ell i jo ens entendríem. La seva mare, ara fa 4 anys em va explicar que el primer dia de classe el nen li va dir que jo era la mestra que ell necessitava. D'això fa 4 anys.
La relació amb el nen que de gran havia de tenir bloc va empitjorar al llarg del curs. Perquè al final la biologia, la neurologia, la psicologia o el què sigui pot més que res. Les seves conductes van començar a ser preocupants i se'm van començar a acabar els recursos per atendre'l. Crits, salts, gargots al full, pintades a la cara, ulls embogits i una mena d'història sobre veus que sentia que li deien que fes coses. El nen que de gran havia de tenir bloc ja no feia gràcia, es movia en el món ambivalent de la intel·ligència genial i el transtorn de conducta.
Han passat 4 anys. "Tallaré el cap d'Albert Eisntein" deia l'altre dia cridant per l'escala. Ara ja no és un nen de 6 anys, ara en té 10, i és gran. S'escapa de classe, es tanca al lavabo, crida la mama... "Vull la mama", es posa a fer pipa, fa la croqueta per terra mentre la mestra explica una divisió, molesta al companys, els agradeix i, de tant en tant fa aportacions genials que venen seguides de ves a saber què, perquè se li ha girat la pinsa hi ha decidit que ell no fa la feina. I punt.
I no tenim recursos per atendre'l. No hi ha peles. Així de curt. No hi ha peles per dotar-nos de més personal per poder acollir-lo, aïlllar.lo, contenir-lo quan té una crisis. I, després surts al carrer i encara et trobes qui et qüestiona la feina. Jo també em qüestiono la feina, em pregunto quan es donarà a l'educació, a la realitat de les aules la importància que realment té?
8 comentaris:
Hola Anna, fa temps que segueixo el teu blog i el trobo genial.
Però avui és molt dur, poder perquè, amb unes quantes diferències, jo també tinc un fill amb problemes diversos.
No em vull ficar on no em demanen, però... aquests pares han dut al seu fill a l'UTAE?
En fi... ho deixo aquí.
Que tinguis un bon cap de setmana.
Buffff ... un post parit des de ben endins, Anna.
Sóc força profà en el tema i, entenc, que segurament hi ha casos i casos. La meva dona treballa en una institució que reforça nens d'altes capacitats i sé, pel que em va explicant ella, que solen tenir importants problemes d'adaptació a l'entorn escolar, familiar, etc.
Quan la manca de recursos fa encara més difícil la vida d'aquests nens i, de retruc, de qui els acompanyeu; parlar d'impotència no és cap consol. Al contrari, fa sentir encara més impotència.
Pobre nen, pobres companys, pobres mestres i pobres pares. La pela és la pela. Misserables politics! :-(
Molts ànims Tarambana!
És una bona patata calenta. Per tots; incloent-hi al nen.
El més fotut de tot el que expliques és que ha arribat un moment que us quedeu sense recursos... I l'administració seguirà mirant cap un altre costat. Sembla que de l'importi més estar pendent dels "ordinadors per tothom", les vacances senceres o partides o l'enèssima llei d'educació, que les coses que són realment importants...
Molts ànims!
I per què no proveu d'obrir-li un blog, a veure si es tranquil·litza? Suposo que no és tan senzill. Però és una cosa només de conducta, o realment té problemes neurològics? Perquè si és conductual potser el podríeu adreçar amb més atenció, però si és neurològic necessita una altra mena d'ajuda.
Buf! Un post molt dur! Hi haurien d'haver més recursos de tot tipus per aquests casos. No ha de ser gens fàcil i et sentir ben impotent. Sap greu, noia...
Buf! Problemón al canto. I el Maragall en la inòpia. Quan no pot ser, no pot ser. Ànims solidaris!
Tenim nens d'aquests a l'escola... És desesperant. Qui pot ajudar-los? Hi ha d'haver-hi algú, s'hi ha de poder fer alguna cosa... Mentrestant, és tan imprevisible el que pot passar dins l'aula!
Publica un comentari a l'entrada