dissabte, de maig 1

20 segons

Tornant cap a casa ja veig al grupet de les armilles vermelles, amb la corresponent identificació i la carpeta i bolígraf. Merda, penso, segur que m'enganxen. És el que té fer cara de bona persona, que tothom es veu en cor d'aturar-te i demanar-te l'oro i el moro.

Veig com una noieta jove pren posicions i comença a apropar-se i amb un somriure als llavis i una veu d'anunci em diu:

"Que em regales 20 segons?"

El regales em sona estrany, en mil·lèssimes de segon penso que la paraula no ha estat triada a l'atzar, apel·la a la meva bondat, al meu bon cor. No puc evitar pensar que l'han triat precisament per això, per tot el què implica, i que al fer aquesta tria tan premeditada ja han pervertit el seu significat.

Dic que no. Ni em paro, ni la miro.


Jo no regalo 20 segons, no pas perquè no els tingui aquest miserables 20 segons, sinó perquè no vull regalar 20 segons a aquesta noia de somriure televisiu i armilla vermella, carregada de bones intencions. Senzillament no puc. I menys aquí al mig, de manera visible, perquè tothom vegi que bona persona que és ella, i que bona persona que sóc jo que em paro. No ho necessito.

Mai m'ha agradat que em perseguissin per tornar-me una mica més bona persona, recoradant-me les desgràcies alienes.

I em sento una mica malament amb mi mateixa, però no puc deixar de pensar que aquest regales tan innocent i pueril no encaixa amb mi, al sentir-lo em tanca més portes que me n'obre. Que se'n vagin a fer punyetes els de les armilles vermelles, verdes, liles i taronges, que enlloc d'estudiar coses útils van parant a la gent, que fa cara de bona gent, i que potser ja regalen 20 segons quan ho creuen oportú i els hi surt del cor, i ho fan encara que no duguin armilles vermelles verdes, liles i taronges i tota la ciutat els pugui veure.

El meu instint, també em diu que el lloc escollit (davant l'església) i la tria del personal no és a l'atzar. Segur que si enlloc de dur la meva roba de pija de centre, em veuen tornant d'excursió amb els nens, no es dignen ni a acostar-se.

Em fio més de les bones accions que mai ningú veu, que les d'aparador.

10 comentaris:

XeXu ha dit...

He de reconèixer que a mi em molesta força que em parin també, sempre canvio de vorera o m'allunyo quan veig un grup d'enquestadors o el que sigui, però em sembla que és més per la incomoditat de dir-los que no em dóna la gana parar que pel que em puguin preguntar o vendre. 20 segons els tenim, però no ens agrada perdre'ls en moments incòmodes.

Gabriel ha dit...

Ei, Anna! A mi també em va passar el mateix...
El dia de St.Jordi mentre mirava tranquil·lament uns llibres se'm va acostar una noia d'Unicef per vendre'm la moto.
Suposo que em va veure cara de bona persona i em va voler convèncer perquè fes un donatiu.
Penso que la tactica del pidolaire ja no serveix i en els temps que vivim determinades persones i organismes s'haurien de buscar altres tàctiques.
Amb això no vull dir que quan cal ser solidari una persona pot ser perfectament molt solidària però sempre que li surti de bona voluntat i encara menys quan et demanen: regalem 20 euros...
En fi...una salutació!

Striper ha dit...

Nomes passo a desitjar-te un bon cap de setmana no tinc temps per mes.
Salutacions Striper.

Violette ha dit...

Oooh! 100% d'acord amb tu! Del tot!!!

El veí de dalt ha dit...

O sigui que pija...? Valens!

Anna Tarambana ha dit...

Xexu, potser tens raó, total acabem dient que no, per què escolatr el rottlo...

Gabriel, efectivament, els temps han canvait qui vol ser generós ja sap on dirigir-se.

striper, doncs: hola!

Violette, però és dur, pensar així, no trobes?

Vei, pija pija pija! Jajajajaja... Va que ja sabeu que la roba em perd! ;)

zel ha dit...

Jo sóc tan burra, que sempre els escolto, menys aquells que comencen a parlar-me de déu i déus...

Laura ha dit...

a mi me pasaba lo mismo que a ti... no me paraba y me quedaba aquel remordimiento... hasta que un día vi en el infojobs que alguna de estas ongs buscaban trabajadores para captar "voluntarios", es decir que esta gente que busca tu solidaridad, en realidad tienen una dedicacion poco altruista con la ong... y ahora les miro de otra forma... no lo puedo evitar. como dices, el que quiere ayudar, ya sabe como hacerlo... Un besazo!

Núr ha dit...

Doncs jo he parat més d'un cop... hahaha! Un dia em vaig cansar i vaig dir que sí. Des d'aleshores col·labor amb l'ACNUR amb deu eurillos mensuals i feines voluntàries com a traductora i correctora (la qual cosa m'ha reportat dos possibles feines remunerades també per a ells). La veritat és que des d'aquella vegada ja no paro i no em sento malament en dir que no, perquè ja col·laboro en alguna cosa, per petita que sigui, no només econòmicament, sinó "regalant-los" més de 20 segons! :D

elur ha dit...

a mi l'altre dia just quan arribava a casa amb l'ànima quasi als peus me'n vaig trobar una de la creu roja que també em reclamava temps... li vaig deixar anar un 'no' rotund i emcagoambtotsplegats em va fer sentir malament, però no puc ajudar a totes les entitats i ong's que fan bona feina, bé he de menjar i em sembla que ja compleixo prou fent el que faig. algun dia quan algun em vulgui aturar pel carrer li deixaré anar la llista que tinc (curteta, vale, col·laboro amb 3 ong's, però val més això que res)
Em rebenta que apel·lin als càrrecs de consciència d'aquesta manera...