dimarts, de maig 11

Nightmare Monday

En aquest dimarts, que sembla un dilluns, tot sembla estrany.

He somniat persones, coses, barreges d'imatges, que no vull recordar. En aquest somni he cridat amb totes les meves forces per despertar-me. Em pensava que encara era a casa la meva mare i cridava de manera desesperada, però ningú em sentia. Al despertar-me , no sabia on era, el cor m'anava massa ràpid i per un moment no volia tornar a tancar els ulls, pensant, que totes aquelles imatges em tornarien a venir al cap.

Elmeurei dormia al meu costat, l'he notat inquiet també, però no he gosat despertar-lo.

Tinc moltes ganes que arribi el vespre, perquè encara que han passat les hores, necessito l'abraçada que ha quedat entre els llençols, aquesta matinada.

6 comentaris:

òscar ha dit...

Una de les sorts de no recordar, mai dels mais, res del que has somiat és que t'estalvies el mal moment dels malsons.

La meva dona, suposo que per compensar, somia molt sovint. Ella, això sí, :) em desperta. A vegades a cops!

Joana ha dit...

A vegades els records se'ns presenten en forma de somnis...això sí una mica distorsionats.
L'abraçada però ...t'espera...segur!

XeXu ha dit...

Com l'Òscar, considero que és una sort no recordar gairebé mai els somnis. Et pots estalviar coses d'aquestes. Però l'abraçada es pot produir igual, és clar.

elur ha dit...

Avui dimecres i després de l'abraçada d'anti espero que hagis anat a treballar amb l'abraçada d'aquest matí.

Te'n deixo una de meva, que no és el mateix que t'abraci elteurei ja ho sé, però coi, és una abraçada ;-)

elur ha dit...

uis... abraçada d'anti no è? que volia dia 'abraçada d'anit'!!!!

Núr ha dit...

A casa no sé com ens ho fem, que quan es desperta un dels dos, de seguida es desperta també l'altre... Un desastre! A mi em sap tant de greu...