diumenge, de juny 13

"I, això és tan veritat, amiga meva, com que sempre se'ns mor la bona gent".

El meu pare i ell s'haguessin entès bé. Tenien la mateixa mirada sorna i tots dos eren únicament autèntics. És més, n'estic convençuda que des d'on siguin que són, tots dos es miren mutuament de reüll amb respecte i em miren a mi.

No em puc creure que hi hagi gent que aprofiti els sentiments íntims per convertir-los en lluiment propi. Potser de manera inconscient l'egoïsme ens venç.

No sé què va fer més freda la nit, si el vespre de juny ennuvolat o paraules encadanades de records impropis de qui realment volíem recordar.

Amb el permís de tots els esforçats per fer un acte políticament correcte, llenço a la paperera tota la parafernàlia i em quedo amb el que per mi va ser ell.

2 comentaris:

XeXu ha dit...

M'agradaria fer-te un bon comentari a aquest post però no puc perquè em sembla que dir qualsevol cosa seria vessar-la. Em quedo a la referència a Els amics de les Arts, justament aquesta nit els he vist en concert...

elur ha dit...

una abraçada, maca!!!