Acabar el dilluns amb les piles a zero no és cap ganga. Tenir un alumne amb un transtorn de conducta tampoc. Per més que sàpigues, perquè és veritat, que no és culpa teva, acabes destrossat de "barallar-te" contra la genètica. Què voleu que us digui? 25 alumnes en un aula, i un d'ells capaç de distorsionar la dinàmica, un d'ells capaç de fer trontollar tot el sistema.
Amb els anys, he après a separar una mica les coses, i miro de no fer pagar als altres infants el que no és culpa seva, però els nens no són en absolut tontos i perceben que estàs feta una figa i que el somriure i la tranquilitat només és aparent. I és que m'agradaria que tota aquesta colla d'intel·lectuals i pedagogs saberuts, intentessin aquestes tècniques tan modernes (tipus extinció del comportament) amb un nen donant-se cops contra un armari, plorant en un racó de la classe de manera desconsolada o donant patades a tort i a dret. Només estem a octubre, el curs serà molt dur. Començo a pensar que, si no m'ho agafo amb més filosofia (i em donen algun mestre de suport) possiblement acabaré el curs desenvolupant un transtorn.
14 comentaris:
ja et planyo! la gent no tenim ni idea del que pot suposar això! ànims! i que et donin el suport, és clar!
Sé que no serveix de consol, però n'hi ha que estem MOLT pitjor. Si llegeixes alguna entrada del meu blog entendràs perquè.
Ànims!
Viqui
http://diariode1maestra.blogspot.com/
Només et podem desitjar ànims perquè em sembla que no podem arribar a entendre el que és la teva situació, per més que provem d'imaginar-la. Ara potser es veurà que baixo de l'hort, però en principi tu fas classe a alumnes generals, no? No fas classe a alumnes especials ni res d'això. Potser m'equivoco, eh? És lògic que hi hagi un nen així en una classe d'alumnes comuns (evito la paraula normals, perquè sé que no és políticament correcte, però no se me n'acudeixen altres, em sap greu)? No hauria d'obtenir una atenció més personalitzada? Desconec les normes o els usos d'aquestes situacions, només pregunto perquè em sembla estrany.
I suposo que una entrevista amb els pares no deu pas arreglar res, oi?
Doncs jo penso que trobaràs la manera de portar-ho més que bé. I això no treu que espero que et donin el suport que necessitis i que entenc que el dia deu haver estat duríssim
Deu n'hi do! heus aquí el problema, es necessiten integradors/es socials, vetlladors/es per fer suport en casos com aquest, és pràcticament impossible fer classe així, el crio no té la culpa però és que els altres 24 tampoc la tenen i tu menys encara...reclameu a tort a i dret fins que us facin cas!
Hola Anna, jo en tinc 30 i també un hiperactiu. Sort que està ben portat a casa. No para i sempre et demana disculpes. Tot i que son d'Eso, a primaria pot ser més complicat. Anims, ja em passat setembre.
hem passat...
Miri, tot el que pot fer, o no es pot fer socialment (no està ben vist en la societat cumbaià on viu) o està penalitzat... així que directament si no pot canvií de feina...
Proposo fer un un monument als mestres de la batalla diària, i una col·lecta per pagar mestres de reforç
Deu de ser molt díficil "to deal with it".
Sóc una futura professora... i situacions aixina són les que més por em fan d'enfrontar-me. Diuen que amb el temps i la experiència és més fàcil... però no deixa de ser "costera cap amunt", com demostres tu al teu post.
Sols podem dir-te... ànims!
Ara que es principio de curs pots col·lar l'alumne a la classe del costat i si et pregunten afirmar tota convençuda que aquest no l'havies mai
D'aquestos, jo també en tinc. El millor és buscar quines coses li agraden, i donar-li-les a classe. Així no molesta ni es fa notar. I el més important, l'eduques.
Ànim, Anna! :)
Ja et planyo...jo he tingut el meu fill petit amb TC... i sé el que dius.
Aquest curs tinc un nen amb la síndrome d'Asperger...com ho veus?
Publica un comentari a l'entrada