diumenge, de desembre 19

La loteria de la vida

La vida ja ho té això. Ets a la cuina, fregant la safata del forn i pensant que no hauries de deixar que s'endarrerís tant quan sona el telèfon. La pantalleta del telèfon s'il·lumina i reconeixes el mòbil de la mare i penses: que no sap aquesta dona, que és més barat trucar a mòbils? Contestes amb un hola i penses li diràs que vingui a dinar a casa. I, al cop de mitja hora et trobes a urgències, amb ta mare amb una cara com un mapa dient-te: Badava, mirava un número de loteria i no he vist el bordo. I, a tu no se t'acut res més que dir-li: haurem d'anar a comprar aquest número, a veure si ens fem milionaris.

Ets asseguda a una sala d'hospital plena d'infermers i metges massa joves, i amb el temps passant massa a poc a poc. Allà asseguda, una mica marejada per la gana, penses amb el pare i que si ell fos allà seria diferent. Però ben mirat, tothom qui està allà està amb fills i filles. 

De tota la gent que estem allà asseguts, ningú va acompanyat pel marit o la dona, són coses amb les que m'he començat a fixar aquest últims anys. Els joves, van sols, perquè fa més valent. La dona que ha caigut a les escales del tren ha fet plegar al fill, y recógeme el carrito que me lo guardan allí, la senyora que li falta un tros de cama viu amb el fill, i el senyor elegant ve amb la filla que pretén fer-lo entrar sol, fins que el metge es quadra una mica i li diu que no deixi son pare sol. També hi ha una senyora que està sola i que va cridant, nenaaaaa ja has dit que sóc diabètica.

Ma mare i jo ens mirem i ens ho agafem amb humor, no ens imaginem gens a la meva germana vestida de blanc, potser ens quedaríem parades, ens diem.

Quan la deixem a casa, ma mare ja torna a ser la de sempre, no para quieta, no li agrada com escalfo el puré i s'enfada quan li rentem els plats, li faig una til·la i l'obligo a seure i penso que no canviarà mai. Ets molt mala malalta, eh, mare? 

Quan a la tarda arribem altre cop a casa, mirem la cuina, tan sola, tan a mitja neteja, em torno a posar a fregar la safata i a netejar-la. Com si no hagués passat res.

La vida ja ho té això.

6 comentaris:

Txell ha dit...

Estigues per ella, per la mare, que encara que t'hi enfadis algun cop (jo ho faig sovint amb la meva) segur que quant la tens lluny l'enyores,a més...mare només n'hi ha una no???

Petonets bonica!!!!

XeXu ha dit...

Ja teniu el número de loteria en qüestió? Ja veus que les relacions paterno-filials encara es mantenen molt vigents, ho veus a la consulta del metge! Jo sóc un 'bitxo raro', ho tinc claríssim. Cuida la mare.

Elfreelang ha dit...

Encara sort que tot plegat ha estat un ensurt....potser sí que us tocarà la loteria...anar a urgències és tota una aventura, la condició humana i les relacions humanes en tota la seva intensitat....cuideu-vos!

montse ha dit...

La meva mare també és així, no sap estar-se quieta. L'altre dia estava una mica refredada i per primer cop la vaig veure arraulida i envellida. Penso que és una gran sort, veure-la amb aquesta energia.

Salut i petons a la mare.

Carme ha dit...

Que duri, que duri, que la mare no pugui estar-se quieta, sempre és bona senyal.

La sensació d'arribar a casa i reprendre les coses allà on les havíem deixat com si no hagués passat res és mot desconcertant, la recordo molt bé.

Bona nit, maca.

El porquet ha dit...

Quina sort que té ta mare de tenir una filla com tu. I tu de tenir una mare com ella, està clar, que se la veu una autèntica i genuïna mare!