Danys colaterals són els que causes un dia sense ser-ne massa conscient quan t'embarques en un projecte professional nou. Perquè no només són les responsabilitats, les hores de feina i tot el que suposa "deixar de ser" per "ser". És molt més que això.
Quan ets a l'escola tornes a sentir emoció, les pessigolles de començar una cosa nova, les ganes i l'energia i la voluntat de tirar-ho endavant i al sortir de l'edifici t'adones que mentre ets a l'escola no ets a casa. I, merda perquè a mi t'agrada molt ser a l'escola. No de manera massoquista i obsessiva, no a la manera de "fora l'escola no sóc ningú", no a la manera "uuuui... que monos els nens i nenes i que bonic que és tot". No. A mi m'agrada la meva professió però fa temps que no sóc cap beata del magisteri.
I merda, merda i merda, perquè a mi m'agrada molt ser a casa meva. No tan sols per descansar, sinó per ser a casa quan elmeurei arriba de la feina, per mirar per vuitena vegada Friends, per montar els mobles de la terrassa, per escriure posts, per pintar-me les ungles del peu de color marró xocolata, per dormir les hores que necessito, per ser jo, per ser nosaltres.
El dia que dius que si, emocionada i fas cabales de com pot anar tot no acabes de ser conscient de la magnitud de la teva decisió. I, et promets que no deixaràs que el monstre guanyi, no deixaràs que la professió t'abduexi, no deixaràs de. I, alhora aquesta promesa et tortura perquè saps que en el fons això no és possible i que aquesta autoexigència de "ser jo" em persseguirà i encara m'ho posarà més difícil tot.
Però ja ets dins. I has dit que si i en tens ganes i t'equivocaràs molt però disfrutaràs més i aprendràs mil coses sobre la vida i la professió. I, això és el més important, la resta ja ho anirem solucionant. És absurd capficar-se per unes maneres de fer i de ser futures val més agafar-s'ho tot tal com vingui i que sigui el que hagi de ser. Oi?
Quan ets a l'escola tornes a sentir emoció, les pessigolles de començar una cosa nova, les ganes i l'energia i la voluntat de tirar-ho endavant i al sortir de l'edifici t'adones que mentre ets a l'escola no ets a casa. I, merda perquè a mi t'agrada molt ser a l'escola. No de manera massoquista i obsessiva, no a la manera de "fora l'escola no sóc ningú", no a la manera "uuuui... que monos els nens i nenes i que bonic que és tot". No. A mi m'agrada la meva professió però fa temps que no sóc cap beata del magisteri.
I merda, merda i merda, perquè a mi m'agrada molt ser a casa meva. No tan sols per descansar, sinó per ser a casa quan elmeurei arriba de la feina, per mirar per vuitena vegada Friends, per montar els mobles de la terrassa, per escriure posts, per pintar-me les ungles del peu de color marró xocolata, per dormir les hores que necessito, per ser jo, per ser nosaltres.
El dia que dius que si, emocionada i fas cabales de com pot anar tot no acabes de ser conscient de la magnitud de la teva decisió. I, et promets que no deixaràs que el monstre guanyi, no deixaràs que la professió t'abduexi, no deixaràs de. I, alhora aquesta promesa et tortura perquè saps que en el fons això no és possible i que aquesta autoexigència de "ser jo" em persseguirà i encara m'ho posarà més difícil tot.
Però ja ets dins. I has dit que si i en tens ganes i t'equivocaràs molt però disfrutaràs més i aprendràs mil coses sobre la vida i la professió. I, això és el més important, la resta ja ho anirem solucionant. És absurd capficar-se per unes maneres de fer i de ser futures val més agafar-s'ho tot tal com vingui i que sigui el que hagi de ser. Oi?
8 comentaris:
Ai amiga meva. A mi que m'agrada fer coses noves i començar projectes emocionants, arriba un moment que t'adones que la importància de certes coses és relativa, i que certes altres copen totes les teves necessitats i desitjos. Entenc bé el que dius, i segur que t'omplirà, però ara que tens una llar, una convivència que tens ganes d'explotar, és molt difícil que tinguis ganes de restar hores a això.
Tots patim aquests danys col·laterals, tu i jo tenim la sort de fer una feina que ens agrada (el que no m'agrada és per a qui la he de fer). Pensa ara en tots els que fan una feina que no els hi agrada.
Pren t'ho amb calma, al bloc de la Núria Aupí hi ha un article amb una història sobre els treballadors del departament de qüalitat de Johnson and Johnson. Mira-t'ho, paga la pena.
una abraçada.
És una mica la dinàmica de deixar-se emportar pel corrent.
Moltes vegades, com menys voltes es doni a la qüestió millor.
En Terminator, sense donar-li masses voltes, ha arribat a governador de california! I ben feliç que se'l veu!
Una salutació!
oi.
sembla mentida com arribes a clavar-ho...i portes relativament poc!
Molta calma!
Oitant!
Anims.Molts ànims
Jo he viscut moments ben tristos quan m'he adonat que al vespre, l'únic moment del dia que estem tots dos junts i tranquils, sopant o mirant la televisió, ens caiem de son i no podem gaudir de la mútua companyia. Avui, que no estic especialment melangiosa, ho veig diferent i penso que si no ens tinguéssim l'ún a l'altre sí que serien dies tristos. Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada