Tic, tac, tic, tac...
I, passen les hores del rellotge i passen els posts i passen els moments i, passa la vida.
21, 22, 23, 24, 25, 26, 27, 28, 29, 30, 31, 1, 2 i 3.
1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13 i 14.
No és pas terrible aquest 1 i aquest 4, no és pas més terrible el número que el fet que durant aquest 1 i aquest 4 hi hagin hagut tants dies on senzillament si havia de triar, triava no escriure. Perquè mai pots triar el què vols. De fet, a la vida, sovint la tria és inexistent. Triar entre el què vols i el què has de fer? Impossible. El què has de fer t'empeny, et crida, ho has de fer, o ara o mai, o serà massa tard. Perquè vivim en un constant "ara" que se'ns menja. I, perquè no se'ns mengi hem de triar i triem.
Després d'un dia sencer de no triar, quan comença la tarda, quan comença la vida, triem el descans, encara que el descans sigui una renuncia a altres coses.
De què hem serveix fer el què m'agrada si quan arribo a casa ja no sóc ni capaç de triar entre si vull dormir al sofà o al llit. De què em serveix fer el què m'agrada si ja no en puc gaudir perquè no tinc temps per parar, per respirar i per viure la tarda, la vida, acompassadament.
Doncs, cruament, no em serveix per res. Així, ras i curt.
I, una cosa que no serveix per res, què es converteix en inútil, en inservible, és una senyal d'alerta. En majúscules i en vermell. En negreta i en cursiva. Ho subratllo i tot.
De tant, en tant em paro i penso que jo no he après res de la vida, del què he viscut fins ara. Que ciclicament caic en el "no parar", per tornar just aquí on sóc ara, en aquest 1 i en aquest 4, on decideixo "parar". I, on agafo altre cop el meu propi ritme, per acabar perdent-lo i tornar on sóc ara, i agafar un compàs que sé que perdré, per tornar a agafar el so de la meva música que s'anirà accelerant i perdré l'alè seguint un ball auto-imposat i al parar a recuperar-me seré just on sóc ara i així anar fent, com uns cavallets de fira.
Si, ja sé que la vida és així. Que tòpic. Però jo ara, vull baixar d'aquests cavallets, ho necessito. Vull asseure'm al banc de fusta i mirar com giren. Si ja sé que el senyor de la guixeta, amablament, em guardarà un espai. Si ja sé que la música i les rialles de la gent em faran tornar a pujar. Però ara jo necessito baixar.
Des del meu banc de fusta, podré fer el mateix que fins ara i més coses i tot...
Tic, tac, tic, tac... des del meu banc de fusta, no em fa res que el temps passi.
Tic, tac, tic, tac...
I, passen les hores del rellotge i passen els posts i passen els moments i, passa la vida.
21, 22, 23, 24, 25, 26, 27, 28, 29, 30, 31, 1, 2 i 3.
1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13 i 14.
No és pas terrible aquest 1 i aquest 4, no és pas més terrible el número que el fet que durant aquest 1 i aquest 4 hi hagin hagut tants dies on senzillament si havia de triar, triava no escriure. Perquè mai pots triar el què vols. De fet, a la vida, sovint la tria és inexistent. Triar entre el què vols i el què has de fer? Impossible. El què has de fer t'empeny, et crida, ho has de fer, o ara o mai, o serà massa tard. Perquè vivim en un constant "ara" que se'ns menja. I, perquè no se'ns mengi hem de triar i triem.
Després d'un dia sencer de no triar, quan comença la tarda, quan comença la vida, triem el descans, encara que el descans sigui una renuncia a altres coses.
De què hem serveix fer el què m'agrada si quan arribo a casa ja no sóc ni capaç de triar entre si vull dormir al sofà o al llit. De què em serveix fer el què m'agrada si ja no en puc gaudir perquè no tinc temps per parar, per respirar i per viure la tarda, la vida, acompassadament.
Doncs, cruament, no em serveix per res. Així, ras i curt.
I, una cosa que no serveix per res, què es converteix en inútil, en inservible, és una senyal d'alerta. En majúscules i en vermell. En negreta i en cursiva. Ho subratllo i tot.
De tant, en tant em paro i penso que jo no he après res de la vida, del què he viscut fins ara. Que ciclicament caic en el "no parar", per tornar just aquí on sóc ara, en aquest 1 i en aquest 4, on decideixo "parar". I, on agafo altre cop el meu propi ritme, per acabar perdent-lo i tornar on sóc ara, i agafar un compàs que sé que perdré, per tornar a agafar el so de la meva música que s'anirà accelerant i perdré l'alè seguint un ball auto-imposat i al parar a recuperar-me seré just on sóc ara i així anar fent, com uns cavallets de fira.
Si, ja sé que la vida és així. Que tòpic. Però jo ara, vull baixar d'aquests cavallets, ho necessito. Vull asseure'm al banc de fusta i mirar com giren. Si ja sé que el senyor de la guixeta, amablament, em guardarà un espai. Si ja sé que la música i les rialles de la gent em faran tornar a pujar. Però ara jo necessito baixar.
Des del meu banc de fusta, podré fer el mateix que fins ara i més coses i tot...
Tic, tac, tic, tac... des del meu banc de fusta, no em fa res que el temps passi.
Tic, tac, tic, tac...
8 comentaris:
De vegades, hem de baixar per veure-ho més clar. De vegades, no sabem com baixar perquè els cavallets corren i corren i semblen no tenir aturador. Saber baixar d'aquests cavallets és quasi diria que essencial
Potser et posaran un segell com a las discos i si vols torna a pujar cap problema.
si el banc és de fusta, agafa un coixí..cal protegir el culet més respingón de Catalunya!
Sempre som a temps d'aixecar una mica el peu de l'accelerador, per poder gaudir del paisatge. Crec que hi ha moltes coses que valen la pena com perquè els deures ens treguin les ganes de fer-les. No deixis que et passi, i no deixis que et torni a passar.
Ben fet, tantes voltes maregen a qualsevol i baixar de tant en tant, encara que sigui quan no podem voltar més, s'ha de fer.
Això sí, fes cas al Clint!
Un petó, maca!
Jo crec que la solució és... Tornar a blocat!!! Jejeje! 4 posts pessimistes no poden ser bons, dona!
Pel que dius sí que sembla que al llarg de la vida hagis après a escoltar-te, vull dir que alguna cosa has après, no? Està bé que de tant en tant alenteixis el ritme, però jo no m'ho agafaria com una cosa negativa, com tampoc que de tant en tant s'acceleris. Simplement és qüestió d'assaborir cada moment, sense censura. Decidir fer no fer res també està bé. Has sentit a parlar del slow movement?
tirai, doncs, serà qüestió d'anar-ne aprenent!
striper, hi tinc dret a beguda, en aquesta disco?
Clint, bona idea això del coixí, però pel mal d'esquena!
xexu, tiuuuuuuuuuuu... és que és tan difícil!!
elur, de tantes voltes necessito una biodramina!
menxu, tornar a blocat? Jajajaja! ui, no... ja em va costar massa fer el pas! Aquí ara hi estic bé! :) Però de tant en tant us visito! ;)
marta cebrian, slow movement! Si que n'he sentit parlar i m'hi apuntaria sinó fos que a la feina no crec que els agradés!!!
Publica un comentari a l'entrada