Camal amunt

Fa dies que em pregunto per què gairebé tots els participants de Fama (el càsting) duen un camal dels pantalons arremengat fins just sota el genoll. Alguns, intueixo els més cool, deixen veure un mitjó que, com no podia ser d'altra manera, acaba d'arrodonir l'estilisme: quadres llampants, ratlles de colors que es barallen entre si, dibuixos indesxifrables i un estilisme, que a la meva ciutat no es ven. Em tenen encuriosida els que sense mitjó llueixen orgullosos el pèl de la cama. Les noies, no sé ni per què ho escric, creuen que com meys roba millor.

Després d'una setmana de baixa (o en van dues ja...) estic a punt de convertir-me en la col·laboradora ideal d'aquests programes de televisió que, per increïble que us sembli, no m'he mirat cap dia.

Jo estic enganxada al tarannà del Cuní, les seves frases hiperbòlicament llargues em tenen fascinada. Sovint només escolto per veure fins on és capaç de juxtaposar impertinentment frases que només semblen voler dir una cosa: com de petit és el món i com de gran sóc jo, amo dels límits del llenguatge.

"Contestim amb un si o un no, a aquesta pregunta" li diu a la Tura.
"Escoltim, això sembla un interrogatori" rient, per fer veure que està cómode.
"No, no... és senzillament una invitació a contestar amb un monosíl·lab".

Xin-Pum. (Una estaca al cor, com a mínim!)

Esmorzo cada dia, puntualemnt amb ell. A les 8 i 23, a un quart i mig de nou que diu ara, després d'haver resorgit de les flames de la paròdia televisiva. Al cap de poc començo a intuir que d'un ensurt lingüístic, el cafè amb llet se m'atrevessarà i anirà a petar just damunt la pantalla de la televisió, que no és BlueRay, però tampoc cal menystenir-la. Just llavors, tanco i em passejo pel pis, escolto Minoria Absoluta i rellegeixo les columnes del Guy Browning a The Guardian i faig massa trampes fent el Crossword, com abans. Com quan tenia temps i era un ritual i, no gairebé un premi.

Crec que si estigués de baixa molt més temps involucionaria (paraula que ara no sé si m'he inventat) fins a convertir-me en una mena d'ésser entre savi i tonto, drogada d'Ibuprofè, endollada a la manta elèctrica, escopint posts que mai veuran la llum i obrint al carter com a únic acte social. Aixo si, sempre sempre, amb el camal del pantaló just fins a sota el genoll.