Torno de vacances com nova. Amb aquests nous hàbits readquirits, després d'un any, de dormir molt, descansar més i sobretot deixar que les hores passin.
I, com sempre, em proposo mil i una cosa. Jo, no sé vosaltres, però faig més propòsits a la tornada de les vacances que per Cap d'Any. Serà l'olor de les llibretes noves i l'inici del curs escolar, que marquen més que uns quants grans de raïm.
Potser és que durant les vacances t'adones de tot el què pots fer sense fer res i desitges dilatar-ho en el temps.
Arribo després d'unes peculiars vacances on el més exòtic ha estat veure la família delmeurei menjant cargols com si els anés la vida, amb tiet inclòs jurant que en el moment en que els provés m'encantarien. No, gràcies, a casa no mengem d'aquestes coses.
La maleta buida fa pena. Sembla un objecte sense vida, no és fins que la torno a omplir, que recordo on hem anat juntes i on espero portar-la algun dia. Ara és un manyoc de tela amb rodes, amb una mica de sorra de platja i amb una mica de terra de muntanya.
Jo en canvi em sento totalment plena i estirada. I, em temo molt que a partir de l'1 de setembre seré jo qui començarà a semblar un manyoc. No, no pas per la feina, sinó per la vida. Aquesta vida boja que no entenem però que tots acabem duent al llarg de l'any. Aquesta vida boja que a petites dosis enyorem, però que a grans dosis ens enrabia.
No em mal interpreteu, no és que m'hagin agafat ànsies de mestressa de casa o deliris d'anacoreta. L'altre dia, pelant patates, ara que ho escric m'adono com de tòpic sembla, vaig pensar que decididament jo no podria dedicar-me només a "mis labores", acabaria trastocada i ni molt menys vull assemblar-me a aquestes mares devotes, de la placeta de davant de casa, que es passen el dia corrent darrere els seus nens i nenes, plor ve rialla va. Serà que la meva professió m'ha endormiscat l'instint maternal. O, el Rogeret, el fill del veí, que ens deleïta cada vespre amb els seus plors. O, que el sexe és massa bo, per haver de tenir una finalitat. O, ambtres coses alhora.
Arribo a casa meva, casa nostra, per primera vegada després d'unes vacances i em quedo sola per primera vegada en molts dies, mentre el senyor de la casa es guanya el pa... jo el vaig a comprar i faig cua a una de les poques parades de peix obertes al mercat. Mentre de reüll miro les botigues que ja es tenyeixen de tons tardorals i faig un pressupost ràpid en forma de peces de roba, no euros, del què em gastaré. I, com cada final d'estiu, això marca una mica el final i l'inici. Com les petúnies que se'ns han mort i l'ibiscus que ens ha sobreviscut.
