Facebook, bloc i... buf! Vida?

Sempre he estat rareta, no ho negarem. I, trobar-se davant una crisis d'identitat davant el Facebook té nassos!

Jo tinc 1 bloc. Que no tothom sap que tinc, i tinc 2 correus electrònics. D'aquests correu electrònics, n'hi ha un de molt fàcil gestió: annatarambana@yahoo.es. Agenda fàcil, contactes clars i escollits amb aquesta seguretat absoluta que et dóna l'anonimat que només pot entendre qui l'entén. En aquest correu anònim tan conegut i públic, hi guardo com tresors emails meus, seus i teus. Emails on hi he abocat sentiments, confessions, pors i alegries i on he llegit tres quarts del mateix.

Després tinc l'altre correu. On s'hi barregen sense to ni so, amics de la feina, correus escolars, coneguts universitaris, amigues de l'ànima (de les de per sempre, siguin on siguin) i algun blocaire. Aquest és de més difícil gestió. Sobretot quan el vincules a un Facebook.

Ara tinc dos Facebooks, el primer: fàcil. Em coneixen enmig d'aquesta desconeixença, alguns saben qui sóc d'altres malgrat no saber-ho és com si ho sabessin. I jo ja m'entenc.

Després, tinc l'altre Facebook. Complicat. A qui enllaço? A tothom indiscriminadament?

Seria absurd enllaçar a blocaires que ja tinc a l'altre i més quan, no tothom qui tindrà accés al meu perfil sap que tinc bloc. Igual d'absurd seria enllaçar gent amb qui hi tinc una relació cordial però res més. Gent que fa temps que no veig. Gent que fa temps que no vull veure. Gent, sobretot això, molta gent. Massa gent. Realment tinc necessitat d'omplir la llista de contactes? Puc tenir un Facebook autista on només hi figurin 4 o 5 persones i carregar-me el concepte de relació amb el qual va ser creat?

I, enmig de tot això el ferm convenciment que sempre he estat i seré extramadament curosa amb la meva vida personal i blocaire. I, ara em paro i ric! Perquè em faig gràcia a mi mateixa, perquè la meva vida personal, sovint és tant blocaire i la blocaire tan personal que fa que tot es capgiri força.

I, a mi que sempre he estat rara, ja m'està bé.

Així que tinc un bloc, 2 correus electrònics, bé de fet si fem el recompte real arribarien a... mmm... 5. 2 Facebooks, 1 flickr i 1 twitter abandonat d'acord, però existent. I, dos hemisferis cerebrals de moment ben sans.

(Laura si perillen, no t'ho tindré en compte! Per cert, avui a l'hora del cafè he pensat en tu i el teu Nespresso! Ens veiem al Facebook! :) )

Ella

Aquests dimarts i dijous de "regreso al pasado" des de casa els meus pares tenen un no sé què estrany.

Aquí em teniu, a l'habitació del mig, amb el calendari en blanc i negre de pel·lícules del Fotogramas, l'aquarel·la d'aquesta muntanya tan nostra just davant, la finestra amb el pi a l'esquerra i la porta des d'on entren a l'habitació les veus dels meus pares a la meva dreta. La tele tancada i la sensació de saber que just a l'altra banda de la paret hi ha la meva habitació tan desangleda. I, darrere, la de la meva germana. Buida, també.

Avui, com dictada per una veu del passat, he començat el post així: "L'altre dia vaig sortir al carrer, amb el meu culet respingón..." Perquè, què voleu que us digui? L'Anna Tarambana extrema està estretament lligada a aquest espai i a aquest temps que sense jo saber-ho em construïa a base de teclejar el teclat entre aquestes quatre parest blaves.

"Però encara hi sóc, eh? Vull dir, encara que tu no estiguis aqui"

I, és clar que hi és. Qui sinó ella podria haver-me empès a un parell de compres compulsives, aquest cap de setmana passat!

Ara ves a saber perquè, potser pel curs escolar, la tardor o la vida mateixa ha callat. No, jo no l'he fet callar, però ella soleta ha optat pel silenci.

Així, que des de fa temps escric sola, sense que ella tenyeixi cap paraula amb més o menys superficialitat. La trobo a faltar? La veritat, no. Però reconec que la paia cabrona, m'escrivia posts molt més divertits. Mireu, ara ric recordant-ne un... d'unes botes del 36! Ara em fa mandra buscar l'enllaç... Era una mena de cant de gospel escrit. Si, sobre sabates, i què? La tia era bona, eh? Jajajajaja! Bé, potser si, que després de tot la trobo a faltar... Però no li dieu, que després li pujen els fums al cap!

Temps

Després de tants dies sense temps per asseure'm davant l'ordinador se'm fa, fins i tot, estrany trobar temps per fer-ho.

Ja fa fred, a fora plou.

Giro el cap a l'esquerra i sense saber com m'adono de l'ocellet que s'aixopluga sota les branques del pi.

Què fa tan quiet? Què fa que no torna al niu? Té fred? Pensa? Potser tremola, però des d'aquí no ho veig.

Quan fa què hi és?

No ho sé.

Al mirar-lo m'adono que la seva quietud i tranquil·litat, em fa adonar de la meva quietud i de la meva tranquil·litat.

Escric el post a poc a poc. Serà la falta de pràctica? Serà que tinc tant a dir que no sé per on començar? Serà que les agulles del rellotge marquen l'hora de deixar aquest espai meu i, jo les intento aturar?

M'agradaria ser aquest ocell. Quedar-me quieta a la porta i mirar com plou, mentre les gotes m'esquitxen les sabates. Però no puc. No és terrible, no tenir temps per mullar-se? No és terrible, no tenir temps per mirar com altres és mullen?

Jo vull ser un error

Cada persona té una concepció pròpia de la seva feina. N'hi ha que els agrada, que no els agrada, que en fan mofa, que hi donen massa importància. N'hi ha que s'hi avorreixen, n'hi ha que s'hi van a distreure, n'hi ha que no saben ben bé què hi van a fer, n'hi ha que directament no hi fan res...

A mi, si us he de ser sincera, m'és ben igual que faci o cregui cadascú del lloc on treballa. Tret, és clar, si el lloc on treballa està relacionat amb l'educació.

Cada dia vaig a treballar a la meva escola. Perquè és una mica meva, com és una mica de tots els mestres que hi som. I, que és una mica com t'hi has de sentir i implicar per tirar endavant en aquests món on Serveis Territorials i Delegació semblen ser a anys llum de les necessitats i demandes reals dels centres.

Cada dia hi vaig a treballar i cada dia entenc menys com pot ser que algunes persones hagin acabat la carrera i portin anys voltant de centre en centre i que malgrat les referències d'incompetència segueixin concursant a llistes. En direm errors del sistema.

Amb errors del sistema, poc val la pena barallar-s'hi, la resposta és sempre la mateixa. No s'hi pot fer res.

Després hi ha errors de concepció i, en una feina com la nostra són terribles. N'hi ha molts, però avui pels passadissos n'he sentit un que ha fet que el meu subconscient cridés: no, no i no!

Deia així:

"A veure... nosaltres ja tenim a P3 ja tenim la TEI (Tècnica d'Educació Infantil), per tant, si bé algú de pràctiques que vagi a P4, que elles necessiten més ajuda."

I, no, no, no!

Quin error. Quin horror. A les escoles no volem gent de pràctiques perquè ens tregui feina de les aules, volem gent de pràctiques per ensenyar un model educatiu que nosaltres crèiem correcte, volem gent de pràctiques perquè considerem que la nostra experiència pot ser útil i profitosa. Volem acollir estudiants que sí, segurament ens donaran un cop de mà a l'aula, però primordialment, els volem acollir per donar-los un referent únic que des de les aules universitàries mai tindran.

I, ara des de casa, després de donar-hi voltes, he pensat, dràstica com sóc jo a vegades, que potser no tots els mestres haurien d'acollir estudiants de pràctiques. I, m'he preguntat si el grau de responsabilitat amb la vocació, va lligat a aquesta percepció errònia que tants deuen tenir. I, m'he preguntat quants de nosaltres estem tenint percepcions errònies que ens impedeixen ser bons mestres i, m'he preguntat quantes universitats en són conscients i si l'aldminisatrció n'és conscient. I, m'he preguntat si moltes percepcions errònies no són també errors del sistema.

I, al fer-ho m'he quedat callada. Perquè segurament, el sistema, la societat, la percepció de la nostra feina vista a través dels medis és la que condemna, i sé que la paraula és molt dura, la nostra professió a un fracàs esbombat en forma d'estadística a doble plana a tots els diaris.

És a dir que un cop més, la clau està a lluitar contra el sistema que ens estereotipa,. Ara per fer-ho... hem de ser errors de sistema reals. És a dir fracassar en allò en que ens han fet tant bons: acomodar-nos, ser ovelles, mestres grisos, mestres incompetents que parlen en diminutiu, mestres Comic Sanz, mestres amb vocació de dos mesos de vacances i funcionaris adormits sense reciclar.

Jo vull ser un error. Vull ser un error real en majúscules!

Dona desconeguda

Perdona? Tu no estàs en situació de res.

Covard.

Després de tants mesos, de desaparèixer deixant únicament una breu nota... Recordo el dia que l'Ilya va portar-la. Els seus guants blancs damunt el sobre gris.

És massa tard. Mira amb què m'has convertit. No ho veus? Quantes dones més veus soles pel pont Anichkov? No supliquis, si us plau, encara sembles més patètic.

I, ara, si em disculpes torno a casa, us invitaria a la teva estimada Mina i a tu a prendre el te, però gairebé no rebo visites. I, si em permets donar-te un últim consell no se m'acostis, no et convé que se't vegi amb una dona tant poc respectable. Encara que això, a tu ja t'agrada.

__________________________________

Dona desconeguda de Ivan Kramskoy, 1883

Una altra iniciativa de Relats Conjunts

El dia

Una de les coses que més m'agrada d'aquest nou ritme que la vida laboral ens obliga a prendre és que cada dia tot just llevar-me el veig. Si, a ell, amb qui encara no em puc creure que el destí m'hagi aperallat.

Quan el soroll intermitent del meu despertador m'estira per l'orella cap a la consciència ell gairebé acaba d'esmorzar. Entro a la cuina i penso que un dia hauríem de no anar a treballar, trucar dient que estem malalts i quedar-nos a casa fent l'amor i veient pel·lícules bones del Woody, de les d'abans on la Diane Keaton donava rèpliques genials a un Woody en estat pur.

Però a diferència de les pel·lícules nosaltres ens acomiadem amb un petó: jo amb pijama i ell ben vestit. I, ens desitgem bon dia: jo adormida i ell amb en Wilde en una mà. I, diem que ens veurem després: jo badallant i ell baixant escales avall.

Camí de la feina, ho confesso, vaig mig somrient pensant amb nosaltres fins que el meu cervell inconscient es desperta a la realitat i només penso en llistes de coses per fer, a casa i a l'escola. Llistes de documents a redactar, de coses a recordar i d'alumnes amb qui pensar. Llistes d'on sembla que no pugui eliminar mai cap línia. Després a escola, sobre la taula i havent arribat d'hora com he fet jo m'adono que no és tanta la feina a fer. I, que de fet,ni això, ni allò, ni allo altra suposen cap problema.

Al llarg del matí desapareixen línies escrites del paper i n'apareixen de noves. M'assec a la cadira i agafo llapis i paper i anoto tot el què he de fer per demà. Deixo el paper sobre la taula i m'enduc les paraules dins la ment. Tanco la porta i encara veig gent que plega més tard que jo.

Camí de casa faig net i deixo de banda el dia per començar la vida. Fins demà a les 7.

1 de setembre

Nervis i emoció.

Cares noves, canvis, coses que segueixen igual, llibres nous per desprecintar i plantes seques que ja no cal regar. Suros buits, caixes plenes, passadissos sense nens i classes amb massa mestres. Ordinadors desendollats, la màquina de cafè adormida, la nevera buida. La sala de mestres plena.

Horaris que no quadren, cua al despatx de direcció, comandes equivocades, serveis territorials comunicant, mestres que no arriben, altres que ens agradaria que marxessin, i el nostre telèfon que no para de sonar.

Un cafè descafeinat, de màquina, gràcies, podem marxar, ja, senyor director? La gana apreta i per ser el primer dia ja hem fet prou.

Demà tornarem i jo, que quedi aquí, ja firmaria perquè la resta dels dies de curs siguin com aquest. Si, hi ha coses a millorar, més de les que sabem o ens imaginem però les vibracions d'aquest inici de curs són diferents a les d'altres anys i això ens anima a tots. Han quedat mil coses pendents per demà... però les farem, ho prometem, sinó demà l'altra. Perquè ens agrada la nostra feina, ens agrada ser mestres.