Probablement Déu...

Matí, 3 quart de 8.

Jo, caminant direcció a la feina, últimament i sempre acompanyada d'Antònia Font. Dins la meva bombolla musical tot es veu millor.

Camino ràpid i només em trobo a estudiants d'institut que es senten importants per començar a ser adults i aixecar-se d'hora, universitaris adormits que se s'enten importants per agafar el tren amb la carpeta sota el braç i la mirada rebel estudiada, treballadors adormits que se senten poca cosa i ja pensen en l'hora de plegar, jubilats desperts que se senten ells mateixos amb la barra de pa, el diari i un somrire. I jo. Dies com una jubilada i dies com una assalariada.

Passo pels carrers de sempre, travesso fent les mateixes diagonals i mirant els mateixos aparadors, a la cantonada del banc em paro: miro hora, dia i temparatura. Gran cartell digital. Dia: sí, m'he aixcecat el dia que em toca. Hora: seguint l'hori previst. Fred: coi, si que en fa.

Travesso, maleïnt els cotxes que ignoren el pas de zebra i passo per davant la plaça eternament en obres i per davant l'església. Ho confesso, passar per davant l'església, cada matí a pocs minuts de les 8, no em diu absolutament res. A la tarda, més prop de mi que ara, potser em desperta una fiblada i en els moments difícils, quan la consciència racional em falla, em veig empesa a encendre una espelmeta, sempre a la Mare de Déu dels Dolors.

Tot això, ho penso després. Després d'haver-me creuat a una noia d'uns 20 anys. Cua al cabell, sabates Converse, ipod, motxila penjant. Camina depressa i just al passar davant la portada, a uns pocs metres de mi, es fa el senyal de la creu. Sense parar, un gets automàtic mentre ves a saber què li sona a les orelles.

Segueixo el meu camí i ella el seu. I, em pregunto moltes coses. Qui és? Què fa? Va a missa els diumenges, i a la disco els dissabtes? És d'un esplai, s'ha fumat mai un porro, que en pensen els seus amics, ho faria si anés acompanyada per un grupet a les 6 de la tarda amb el carrer ple a vessar?

Aquesta noia em fa pensar.

En tot cas: Deixa de preocupar-te, Tarambana, i gaudeix de la vida.

Dimarts

Una festa enmig de setmana és com aquell vestit d'estiu que et compres al març, o un gelat en ple hivern, una festa entre setmana és el millor anacronisme que hi pot haver.

Dimarts i sopem fora, dimarts i enlloc de pijama em poso faldilles i sabates de taló, dimarts i beuré cava, dimarts i em pintaré els llavis, dimarts i riuré mentre trec de la cuina més copes, dimarts i no vull que arribi dimecres, perquè aquest estadi previ a la festa, quan encara vaig amb roba còmode i estic rapapada al sofa, escoltant el Cesar i els seus consells perrunos pel Cuatro, és un estadi fantàstic.

M'espera una dutxa, i roba neta de diumenge.

És dimarts i em sento com divendres. És dimarts, segon dia de la setmana (d'acord gairebé tercer) i no em fa res. Dimarts de festa a casa, amb olor de perfum i rialles. De què serà el pastís?

Clac, clac, clac

Avui fa vent i em posaré sabates de taló. Clac, clac, clac, clac faran els meus passos sobre la vorera. A cada passa deixaré enrere la setmana, i el vent aixecant les fulles reorganitzarà el temps.
Clac, clac, clac, caminaré mirant de reüll la meva silueta als vidres dels aparadors. Clac, clac, clac... dreta, esquerra, dreta, esquerra i alehop! Deixeu-me fer comèdia pels meus carrers, 1, 2, 3 i un saltiró petit, d'aquells que no veurà gairebé ningú. Clac, clac, clac... amb el nas sota la bufanda i el desig de berenar xocolata. Clac, clac clac... deixeu-me sentir una princesa, només per avui. Clac, clac, clac... flirtajaré amb tu com si no ens coneguéssim, com si no ens haguessim vestit junts, ni vist mai despullats. Clac, clac, clac... faran els meus talons marcant el compàs del meu cos. Clac, clac, clac... per la meva ciutat.

no plou

Perdoneu que avui no pugui centrar-me en les coses bones del dia, m'hi esforço però. Obama és president, no m'he de comprar cap jaqueta nova a les rebaixes perquè he aconseguit arreglar la cremallera, el veí a diaridebarcelona, Antònia Font al ipod, no plou

però i jo què?

Jo per què he d'aguantar a la gent instaurada a la crítica? Jo per què he d'escoltar opinions amb paraules poc curoses que fan mal? Sí, ja sé què em direu. Sé que només ha estat un mal dia, que són quatre mestres els que còmodament asseguts a les cadires critiquen, mentre miren el rellotge com despunta per sota la màniga. Quatre mestres que han agafat el rol d'oposició oblidant-se que en una escola tots hauríem d'estar remant cap al mateix cantó. Potser ells han deixat de remar, de fet, ben sovint penso, sinó han deixat el vaixell a l'últim port.

Quin símil més patètic

no plou

no sé si estic trista, enrabiada, descoratjada, desil·lusionada, fastiguejada, ofuscada, pessimista

hi ha d'haver més paraules per poder dir com em sento

no plou

i demà torne-m'hi. que no ha estat res. bon dia. què tal. què has de fer fotocòpies. apa. aneu-vos-en a la merda.

no plou

menys mal de M, T, J, M, M, M, I, E, M, G (quantes M treballen amb mi, no m'hi havia fixat mai), menys mal que encara hi ha qui manté els peus a terra.

jo els tinc enfonsats. entaforats a terra.

no plou

i ara què?

va torna-m'hi

no plou, sóc a casa, consciència tranquil·la, olor de sopar des de la cuina, el culet delmeurei, demà passat, i l'altre i l'altre, la xerrada d'ahir amb la N, l'A i jo parlant per les escales, l'abraçada de la meva mare, el meu metge de capçalera, el post escrit a mà al costat de l'ordinador, el tallat de després de dinar, 3 quarts d'hora d'oasis davant un llibre, saber cap a on vull anar i cap a on no vull

no plou

Pixe'ls

Jo pixo, tu pixes, ell pixa, nosaltres pixem, vosaltres...

Sí, sí... nosaltres, fem això cada dia, cada dia que entrem en un programa de modificació d'imatges, pixem. Com? Molt fàcil: treballem amb píxels (no llegir amb so ks). Amb els pixe'ls (que així es com ho escriuré a partir d'ara, per diferenciar-ne la fonètica d'un professional amb la meva) tot plegat és molt complicat. Sobretot quan t'adones que la resta dels assistents al curset prenen nota de tot i cada un dels passos: Anar a Inicio, clicar... Com que no m'agrada desentonar massa, prenc breus apunts.

La veritat jo en aquest curset no volia anar-hi, però acato a la majoria votant del claustre i hi assisteixo de manera modèlica: amb pantalons Fornarina, camisa i jersei G-STAR i bambetes negres, d'aquestes que ara estan de moda. Vull que pareu esment, ara que em mireu detingudament, aquí asseguda a la cadira d'una aula d'informàtica, que les meves ulleres de lectura (i mirar, la tele, i anar al cinema, i estar davant de l'ordinador) m'escauen d'allò més. Si mireu una mica més a l'esquerra hi veureu una mestra prenent notes sense parar, no la del cabell arrissat no, l'altra. Jo de gran vull sé com aquesta mestra. Apassionada, dedicada, vocacional fins la mèdula, interessada per tot, i prou madura per dir: això no m'interessa. No ho faig. El senyor de davant seu, dret amb americana sense cordar i mocasins lletjos és el formador, ell no m'interessa. A banda de tenir la peculiaritat de dir "pixe'ls", em penso que no val la pena parar-hi massa atenció. Ara intervé una companya meva, a la meva dreta, no ha pres cap apunt. Em pregunto: tant en sap?

Té la mateixa actitud de sempre: certa prepotència, un lleuger mirar sobre l'espatlla, una sensació que està per sobre teu... però tant en sap? Si l'any passat mateix vaig ensenyar-li algun truquet a Word. Es defensa, d'acord, possiblement més que la majoria, però tant? D'acord, m'heu enxampat, no em fio d'aquesta noia. És un d'aquells sentimens estranys, que no saps d'on et venen. Al principi de la sessió, ha demanat a una companya que s'assegués al seu costat "si no em quedo molt sola". Què em passa? Perquè ningú més sembla veure el què jo veig. D'acord, jo jugo amb avantatge, tinc més informació que la resta... això em passa per creure haver-hi trobat una aliada, que me l'ha fotut, però ara ja són massa coses, massa trucades, massa emails que sé que ha enviat, massa "atracaments" a mà armada en mig del passadís aprofitant-se de la meva posició a través d'una confiança que ara ja no li tinc... I, ara aquí la tinc amenys de 2 metres, sense prendre cap nota de tota la sessió i assentint amb el cap que si, tota l'estona.

Pixe'ls.

Insisteix el senyor de l'americana i els mocasins lletjos.

Avui, estic de sort, comencem la introducció al món dels blocs. A xtec, evidentment. Mai havia estat oïent d'una assignatura que ja conec, és curiosa la manera que té el cervell d'interesar-se per coses que ja sap. Ara, però, hauria de parar, perquè a la sala s'aixequen veus. Què passa? Mmm... Tal com m'ho pensava, introduir imatges en un article (que no post, siguem correctes) ha portat al caos neuronal, m'ho havia d'haver imaginat i, ara el molt insensat vol explicar com introduir una imatge només amb la seva url... Em disculpeu? Vaig a prendre notes. No em vull perdre ni un detall!

Més humana però... menys viva?

Torno a casa sota un cel ataronjat que pica l'ullet als liles de la nit. No ha estat un bon dia, no us enganyaré, i la única cosa que em fa feliç és que per fi giro la cantonada al carrer que em deixa veure, tres illes de cases més avall, la cantonada més maca del món, sí d'acord, és de color gris i la vorera és estreta, però just al tombar a l'esquerra hi ha la plaça que cada matí em veu aixecar les persianes i a la nit, deixa espiar als veïns tafaners les ombres a través de les cortines.

Al meu cap, ara només dues coses, el ritme dels meus passos i el que em ve des dels auriculars mal penjats de l'ipod... and it's a big big city and the lights are all out, but it's as much as I can do to figure you out...

It's as much as I can do...

As much as I can do...

I can do...

I jo no puc fer més. Els meus peus, es troben just al marge d'una línia vermella, una passa més i entendré el món dels adults on deixo un munt de feina sobre la taula del despatx i penso, per avui ja s'ha acabat. No puc fer més, no he de fer més, no em paguen per més, i no em ve de gust fer més. Si no faig aquesta passa... em quedo aquí, my head is a mess, my heart in broken pieces. Més humana però menys viva. Crec que trio viure. La humanitat la deixaré per algú altre. Perquè de fet, tampoc la trobo en un munt de papers.

Els nens informen 4

"Estic molt contenta perquè els Reis ens han portat la fotografia del meu germanet"

I. és xina i a casa esperen l'arribada d'un germanet que aniran a buscar a mitjans de febrer. "Hi anirem volant" El nom que li posaran serà català.

"Què estàs contenta?"

"Si, molt"

"L'hauràs de cuidar molt, què ets la germana gran"

"Nooo... ser germà gran és un rotllo!"

Coi, un grup de germans grans subversius! Com pot ser? Ser germà gran és molt xulo, sobretot ara que amb 29 anys ja no he de sobreprotegir a la meva germana, no he d'esperar que arribi a casa quan els meus pares no hi són, puc deixar de fer de segona mare, puc compartir confidències, puc dir-li la veritat absoluta sense por a perdre-la, puc abraçar-la i plorar juntes perquè si, perquè tenim el dia tonto, puc... si, a mi ser germana gran em mola! Però no és el parer general de l'aula.

La majoria dels germans grans de l'aula, petits reis destronats, es queixen que els pares ja no els fan cas.

P. diu que tothom diu que el seu germà és molt graciós, i que clar, a ell no li fan cas.

J., sensacional com sempre, afegeix:

"Tothom a casa creu que el meu germà és molt mono, però no és veritat eh, en veritat és una bèstia ferotge"

No puc evitar-ho esclato a riure.

"Però perquè dius això?"

"Sempre m'esgarrapa i em pega"

Ell com a germà gran, evidentment, no fa mai res. Perquè els germans grans som bons de mena.

En aquest cas m'ho crec. J, té 6 anys i els seu regal favorit de Reis és un trencaclosques on és veu la història del món. En forma rodona, eh? De l'antiguitat a ara, eh?

A fer, malgrat treballar: celebrar 3 anys

Demà, començo a fer llistes. Llistes d'aquelles que tenen data i temps límit. D'aquelles que sempre tenen un marge a l'esquerra perquè puguis fer-hi una creueta de fet. Llistes que no s'acaben mai, que sovint semblem mossegar-se la cua, que gairebé sempre diuen el mateix, perquè siguin quines siguin les paraules totes tenen un mateix significat: "No tens temps".

I, a mi m'agrada tenir temps, temps per despertar-me, temps per trobar el gust al cafè amb llet i temps per caminar amb un somriure mentre miro com els carrers es vesteixen de dia. Temps per disfrutar de la meva feina. Temps per poder recordar tot el que sempre acabem oblidant: com els 3 anys de la Tarambana.

Avui, abans que arribi la llista de demà en faig una altra. Coses a fer encara que treballis:

Beure te de rooibos amb canyella, tornar a fer un Sacher, escoltar la música que m'agrada, escriure posts, celebrar un altre any en aquest món, anar a comprar a plaça, berenar un suís amb un croissant de xocolata, veure Eva al desnudo, llegir, llegir i llegir, aprendre a fer les profitaroles de la mare delmeurei, despendre'm de tota la roba que no em poso, fer més fotografies, portar-les a imprimir i posar-les en un marc, encendre les espelmes de casa, banyar-me amb aigua tèbia, millor calenta, fer l'amor, fer crispetes i una cervesa davant la televisió, mirar elmeurei d'amagat mentre ell llegeix, riure cada dia, sorpendre'm amb la quantitat de borró que hi ha sota el llit, mirar la televisió, apagarla perquè no fan res de bo, tornar a anar a Ikea, comprar-me croissanets de xocolata i menjar-me'ls cami de casa, sorgir el parell de mitjons que fa una setmana esperen sobre la calaixera, tornar a fer cookies de xocolata i guardar-les a la caixa metàlica que m'han dut els reis, recuperar els capítols de "Si, primer ministre", baixar-nos Memento d'una vegada, beure més aigua, endreçar els 3 calaixos de l'escriptori, agafar el cotxe i anar a passar un dia fora, posar al dia l'agenda de direccions, espiar a través de les finestres de la gent, sortir a donar un vol sense cap objectiu, deixar-me el paraigua i haver d'arribar a casa corrent, agafar el paraigua i carregar-lo tot el dia sense necessitat, pensar que necessito un bolso més gran, comprar-lo i no fer-lo servir, regalar-me un massatge raro, tornar a anar a esquiar, quedar per sopar, anar a Madrid, estalviar més, pensar en les vacances d'estiu, regar les plantes, amagar-me a casa per veure si elmeurei em troba, fer acudits dolents, fer pebrots escalibats, jugar als escacs, jugar-me sopars i perdre, emborratxar-me amb 3 copes de cava, no entendre el món, entendre'l i pensar que més val no entendre'l, trucar i demanar hora al dentista, riure amb el meu metge de capçalera, riure encara més amb el pediatra de quan era petita, fer mil petons a la meva mare per sentir l'olor de mama, tacar-me cuinant, mirar les rajoles antigues de les cases, imaginar-me la vida de la gent que no conec, fer molta punxa als llapis, posar-me a plorar mirant una pel·li romàntica, fer una llista de coses a fer encara que treballis, fer-la i no saber com acabar-la.

Perquè en el fons no vols acabar-la, perquè les possibilitats són infinites i... coi, que per celebrar-ho vaig a berenar galetes amb xocolata i un bon got de llet. A la vostra salut! I, gràcies per ser aquí després de 3 anys, 3 anys on simplement he escrit cosetes vàries que em passen pel caparró!

Passeig per la Violette

Ha arribat el gran dia: amics i amigues invisibles del món blocaire. Avui que neva, per sentir-vos ben calentons llegiu els posts de regal que han omplert la catosfera. La llista aquí.

______________

Benvolguda Violette Moulin,

És hivern i fa fred, espero que duguis un bon abric i bufanda i que, tal com et vaig dir, portis calçat còmode perquè avui és dia de mercat i, des de la finestra de casa teva les olors de les parades et criden a que surtis al carrer i passegis pels carrers d'aquest petit barri en format html.

Quan surtis de casa, no et giris, potser no camines sola, si sents passes no t'estranyis, potser algun blocaire ens segueix. Mira, ara ve l'Eli, no et fa res que s'afegeixi a la passejada, oi? L'he invitat, a última hora, encara no ha rebut cap regal i mentre fa temps he pensat que podia venir... A més a més, com més serem més riurem!

T'has fixat en el terra de llambordes arrodonides pel pas del temps? Gairebé no hi ha trànsit, és d'hora i hi ha ben poca gent. Sí, ja sé què vols anar al carreró estret de la dreta, però entrem a mercat, ara no hi ha gent.

Fixa't en les taronges, prou bones per fer altre cop melmelada amarga de taronja? Encara és bona època. No he pensat a dir-te que agafessis el cistell, llàstima. De tota manera, el dia serà llarg, més val no carregar-nos. Eli, la Violette, fa una melmelda boníssima! Bé, jo no l'he provat però al seu bloc fa una pinta deliciosa!



Fixa't! Bitxo.... em pica la llengua només de veure'l!



Mmm... Has vist els pebrots? Per sopar podries improvisar coca amb pebrots escalivats i anxoves. Mmm...



Fixa't en la parada de la dreta. Potser queda fora de lloc, però no podríem somniar en tenir una parada així per aquí?



Mira aquella senyora pesant les verdures? Bé de gust un caldet, amb el fred que fa, oi?



Violette, tens gana? Si, ja va sent hora, tens raó Eli! No, però què fas acomiadant-te? Que encara queda molt per voltar! Crec que per fi podem agafar el carreró que has vist abans. Potser hauríem de donar la volta al mercat.

Bfff... fa un fred que pela! Mira, ja hi som!



Em deixeu que us convidi a dinar? Trio jo la crêpe! Espero que us'agradi... La veritat és que la trio a les palpentes, però espero que sapigueu perdonar-me si erro en l'elecció.


Potser és hora que ens aixequem. Donem un vol per aquests carrers estrets? Violette, vols anar cap aquí? Què has vist? Ah! Sí, que és maca, sí... entrem-hi? Quants prestatges!


Ja hem carregat, cap a on anem, ara? Quina botiga? No sé si em podré resistir!


Vigileu, amb els bassals! Ha anat de què, que de tant badar no quedem ben molles! Quina olor que se sent, d'on deu venir? A veure...


Teniu fred? Potser podríem parar una estona. No hem parat des de l'hora de dinar. Vine, girarem al següent cantó, conec un lloc, Violette que estic convençuda que t'agradarà. Hi ha una tauleta lliure per totes 3! Correm, abans no ens la prenguin!



S'ha fet tardíssim! He de marxar, tu també Eli? És que hem voltat molt! Però ens veurem, per aquí. Segur. Fins aviat guapa!

Violette, què faràs ara? No ho saps? No estàs gelada? I, rendida? Comença a ploure! Et deixo el paraigua perquè no et mullis de tornada a casa. És aviat, encara podràs llegir una mica abans de sopar.


Et deixo just a la porta de casa. Sents com baixen les persiones? El mercat tanca.



Espero que hagis disfrutat del teu passeig. Bon dia de Reis.

De la teva blocaire invisible, Anna Tarambana