Torno a casa sota un cel ataronjat que pica l'ullet als liles de la nit. No ha estat un bon dia, no us enganyaré, i la única cosa que em fa feliç és que per fi giro la cantonada al carrer que em deixa veure, tres illes de cases més avall, la cantonada més maca del món, sí d'acord, és de color gris i la vorera és estreta, però just al tombar a l'esquerra hi ha la plaça que cada matí em veu aixecar les persianes i a la nit, deixa espiar als veïns tafaners les ombres a través de les cortines.
Al meu cap, ara només dues coses, el ritme dels meus passos i el que em ve des dels auriculars mal penjats de l'ipod... and it's a big big city and the lights are all out, but it's as much as I can do to figure you out...
It's as much as I can do...
As much as I can do...
I can do...
I jo no puc fer més. Els meus peus, es troben just al marge d'una línia vermella, una passa més i entendré el món dels adults on deixo un munt de feina sobre la taula del despatx i penso, per avui ja s'ha acabat. No puc fer més, no he de fer més, no em paguen per més, i no em ve de gust fer més. Si no faig aquesta passa... em quedo aquí, my head is a mess, my heart in broken pieces. Més humana però menys viva. Crec que trio viure. La humanitat la deixaré per algú altre. Perquè de fet, tampoc la trobo en un munt de papers.
Al meu cap, ara només dues coses, el ritme dels meus passos i el que em ve des dels auriculars mal penjats de l'ipod... and it's a big big city and the lights are all out, but it's as much as I can do to figure you out...
It's as much as I can do...
As much as I can do...
I can do...
I jo no puc fer més. Els meus peus, es troben just al marge d'una línia vermella, una passa més i entendré el món dels adults on deixo un munt de feina sobre la taula del despatx i penso, per avui ja s'ha acabat. No puc fer més, no he de fer més, no em paguen per més, i no em ve de gust fer més. Si no faig aquesta passa... em quedo aquí, my head is a mess, my heart in broken pieces. Més humana però menys viva. Crec que trio viure. La humanitat la deixaré per algú altre. Perquè de fet, tampoc la trobo en un munt de papers.
9 comentaris:
Fins que el cos aguanti, Tarambana, fins que el cos digui prou no creuarem aquesta línia.
Sempre tenim que tenit un prou!!!
Buf! He llegit no sé quantes vegades l'últim paràgraf! M'agrada. De vegades, s'ha de dir prou, de vegades, s'ha de triar viure...
"broken peaces"?
Jo crec que ser humana és precisament triar viure, gaudir de cada moment de la vida. No sé qui ha fet una altra definició d'humanitat, però no hi estic gens d'acord.
s'hauria de poder canviar de disc dur abans d'arribar a casa...
jo porto anys esperant que algun científic, d'aquests que estudien coses inversemblants, inventi un botonet-microxip que permeti l'on/off de la feina.
acabaran abans la sagrada família!
Millor viure! Ànims, Tarambana. No apretis tant fort que el trimestre acaba de començar.
Una abraçada!
A mi ara m'està passant un moment, complikdet, per dir-ho d'alguna manera...només voldria l'ànim i la força per no deixar-me tempta per la linea vermella i , deixar el depatx, els papers, les obligacions afegides....
Només voldria la il.lusió per triar viure...
Em sap greu dxrte aquest post xo al llegir el teu ha stat com una metàfora...sorry!
a
Publica un comentari a l'entrada