dilluns, de març 9

Un si i un no

Posant la mà a la butxaca, camí de la feina noto el si i el no de la mà. Es caragolen entre els meus dits, a vegades pugen braç amunt i semblen voler escanyar-me. El punt de la i se m'atravessa coll avall, estossego i amb l'alè fre del matí se m'escapa un no. No, em diu el cap, mentre els meus dits juguen amb el si, el converteixen en un cercle i me'l posen prop del cor. Si.

Si. No. Camino decidida per davant els llocs de sempre i sento com el si i el no, ara convertits en molles elàstiques salten al meu voltant volent atrapar-me. Avui no, penso. Avui, no. Deixeu-me sola, no em perseguiu.

I, el si i el no, jugant a ser paraules que no són, m'omplen de potser que a cops de racionalisme escombro, fins quedar-me amb una línia que s'estira, fa giragonses i a l'estarrofar-se es torna un no rotund. El poso a la butxaca i me l'enduc a la feina. Un no. I, a les 5 de la tarda, buscant els guants, noto el punt de la i que se'm clava a l'índex. Si.

I, me'n torno a casa.

Si, no, no, si. A les butxaques del meu abric negre. Si, no, no, si. A les meves mans. Si, no, no, si. Dins meu.

I si deixo que es barallin? De nit, mentre una part de mi no hi és... En silenci, dues paraules dient-se coses? Dues paraules decidint per mi.

Però les agafo, les miro i amb el dit en resseguiexo les formes. Les sinuoses del si, les rotundes del no. Al notar el meu dit per sobre seu, s'esgarrifen, tremolen i repleguen sobre elles amteixes, convertint-se en una línia plana. Però no són paraules planes, no són paraules sense significat. No per mi.

Però he de triar. Si, no.

I, agafo el si. Amb el punt i tot, i amb el dit index i polze en faig una boleta petita petita petita. Aclucant un ull, faig punteria. I l'O se'l menja i queda en un no-res. Sento com el punt de la i, em rasca gola avall, em fa mal. Però, ara amb el no rotund, cofoï i inflat de la meva mà, sé cap a on vaig. I, ho veig molts si, amb els seus punts saltant dient "cap aquí, cap aquí", però aquests a diferència d'altres puc agafar-los, posar-me'ls a les butxaques i ser feliç.





7 comentaris:

Unknown ha dit...

Oh! No tinc ni idea de què has dit, però vull fer posts com a aquest! M'ha agradat molt!

Anònim ha dit...

Crec que ja és hora que algú et digui d'una vegada que no saps escriure. No és res subjectiu. Simplement és evident que intentes aparentar un cert nivell d'escriptura camuflat de penoses perífrasis sense sentit. És més, no costa res repassar el post amb un corrector. Així ajudaràs a que als lectors no se'ns cremin les retines amb les teves faltes d'ortografia de professora de primària.

Anna Tarambana ha dit...

Tirai, gràcies, guapa...

Anònim, gràcies, guapo...

:P

Anònim ha dit...

Anónimo, no creo que se trate de escribir bien o mal o de aparentar... quiero pensar que es más importante el fondo que la forma y, a mi, el fondo de la Tarambana, me gusta, así que seguiré pasando por aquí cada día...

Anna ha dit...

Anonim: no tens cap tipus de sensibilitat!
Anna, segueix escribint així, jo crec que ho fas molt bé. Que cadascú s'imagini el que vulgui del que era un sí o un no, aquí està la gràcia!

annna ha dit...

La imaginació és una de les poques coses q és de franc i LLIURE per a tots nosaltres, anònim, no sé si ho tens clar això, per tant Tarambana, continua amb les teus escrits q ens alegren molts moments!
annna :))))

Anònim ha dit...

La teva anònima obnuvilada t'anima a continuar escrivint. Trobo que els teus escrits són molt especials i que moltes vegades tenen més gràcia pel misteri que els hi dones. No és aparentar, és fer màgiques les coses diàries i mundanes.

SdP