No tinc ganes d'escriure, però m'hi obligo.
Un exercici més de normalitat.
Aquests dies són estranys: matins estranys, vespres estranys. Buits estranys.
La falta de companyia m'ofega. Mai abans m'havia passat. Només a la feina puc estar sola, sense que un nus m'estranguli la gola.
Et trobo a faltar, papa.
Què faria aquest dies sense mestres a qui perseguir, sense inspectores a qui respondre i nens de qui preocupar-me? Què faria sense rentadores a posar, llençols a canviar, sopars a escalfar i sèries per mirar? Què faria sense fer res? Què faria sense aquestes rutines que en el fons protegeixen el nostre jo d'enfonsar-se. No sé si les rutines ens construeixen, però ara per ara a mi em fan d'envans.
Un exercici més de normalitat.
Aquests dies són estranys: matins estranys, vespres estranys. Buits estranys.
La falta de companyia m'ofega. Mai abans m'havia passat. Només a la feina puc estar sola, sense que un nus m'estranguli la gola.
Et trobo a faltar, papa.
Què faria aquest dies sense mestres a qui perseguir, sense inspectores a qui respondre i nens de qui preocupar-me? Què faria sense rentadores a posar, llençols a canviar, sopars a escalfar i sèries per mirar? Què faria sense fer res? Què faria sense aquestes rutines que en el fons protegeixen el nostre jo d'enfonsar-se. No sé si les rutines ens construeixen, però ara per ara a mi em fan d'envans.
22 comentaris:
són rutines imprescindibles quan trobem a faltar algú. envans que ens protegeixen d'una tristor encara més gran.
una abraçada molt gran!
És la normalitat que necessites, sentir que tens una vida que ha de continuar. I potser el buit és gran, però l'aniràs omplint amb petites coses. Però poc a poc, no es poden fer les coses amb pressa. De moment, aferra't al que et fa sentir bé. I demana ajuda i consol sempre que ho necessitis.
Una abraçada enorme.
Noia, saps? No sé què dir-te. Porto una estona aquí intentant trobar les paraules adequades, però no les tinc. De vegades, va bé fer, per a aquella persona, una mena de petit homenatge personal, una d'aquelles coses que saps que ell entendria, però quasi ningú més. No et diré allò de que segueix sent, d'alguna manera, amb tu perquè ara, això et sembla una ximpleria. Molts ànims i una forta abraçada!
tens tota la rao de vegades aquestes coses ens protegeixen jo he pasat alguna epoca amb rutines molt marcades i por de fugir de ella.
La rutina. Tanta mania que li tenim de vegades, i tant que ens protegeix altres. Ànims noia!
Veïna "estranya", heu llegit l'escrit que us he deixat a la bústia?
Bonica, t'envio molts anims! A part de la rutina busca refugi en Elteurei. És qui més et pot ajudar.
Petonets!
et deixo per aquí quatre totxanes i quatre matxembrats, per si cal un altre envà.
una abraçada immensa, maca!
Les rutines són com una xarxa invisible qu ens aguanten, en els bons moments i en els dolents. Ens donen estabilitat.Aquella sensació de "soc a casa" i encara que els meu món s'enfonsa, hi ha coses que no canvien.
Hi ha pèrdues que duren molt de temps i costen d'empassar. Dona't temps i deixat gronxar per les rutines. És un consell d'especialista en pèrdues.
De vegades una simple espelma fa molta companyia. Aviat farà quinze anys que va marxar el meu allà on acaba d'arribar el teu. De tant en tant li encenc una espelma i em reconforta.
Un petó, Anna.
t'envio una abraçada molt gran. tens tanta raó amb el que dius...
És un moment difícil, i els buits costen molt d'omplir però les rutines, com molt bé expresses, ens ajuden a viure moment a moment, mentre recopilem els records i les emocions i intentem posar-les al calaix que els toca. Ànims!
Buf. Ànims, i mil abraçades.
La rutina i tenir-nos ocupats ens fa de tapadores per intentar arraconar el dolor... i és bo, és necessari, sinó tindríem massa temps per pensar... i en aquests casos no es massa sa.
A fer el cor fort i a seguir endavant, com bonament es pugui... una abraçada!
Una forta abraçada, Tarambana.
Mal dia per tornar apareixer, simplement una abraçada !!!
Xiqueta, el vici és el vici.
Reprendre la "normalitat" és un estat de consciència... dona't temps a tu mateixa... i, mentretant, si això et va bé, escriu.
Me n'alegro de tornar a ser per aquí... petons!
I amb el temps et penses que s'oblida i no es cert! Els records de cop són ben presents. Serà perquè els hem estimat i ens han estimat com ningú :)
Una abraçada Anna!
Molts i molts ànims, bunika! T'envio una abraçada ben forta! I continua enfeinada fent cosetes que et distreguin de pensaments dolorosos... A poc a poc et farà una mica menys de mal.
Molts ànims i records! Una gran abraçada veïnal.
Ja, verjetno zato je
Publica un comentari a l'entrada