dijous, de novembre 12

No tinc temps de pensar-ho

Redacto mentalment el post camí de la feina, no és un gran post, però últimament he baixat molt el nivell d'autoexigència, per tant el rubrico amb un somriure mentre travesso el carrer, i me'l guardo a la butxaca pensant: si tingués un moment.. l'escriuria d'amagat a la feina. Si, què passa?

Però no tinc cap moment. Arribo i comença una lluita diària amb les diferents individualitats que pretenem fer una escola. Tot són bones intencions, és cert, però cap té una voluntat de comunitat educativa. Cap té consciència d'escola. D'ESCOLA.

Tots ens trenquem les banyes a diari, però hi ha alguna cosa que no funciona. No sé ben bé què és, però hi ha alguna cosa que ens impedeix cohesionar-nos com a grup. Mirat fredament, potser els mestres de la meva escola tenen una formació més acurada, potser tenen més titulacions, més experiència, han llegit més, viatjat més, estudiat més que qualsevol altre mestre de generacions anteriors. Com és, però, que hem perdut l'essència de la nostra feina. Ha estat culpa de la societat? Vaja, ha estat culpà nostra?

No ho sé. No tinc cap moment per pensar-ho. Ni jo, ni ningú. I, potser aquest és part del problema.

12 comentaris:

XeXu ha dit...

És molt difícil d'entendre això que dius per algú que no ho viu. Sé que l'ensenyament no és fàcil, i que les coses no us les posen gens, de fàcils. Però tu parles de problemes que venen de dins, i això sí que ja no sé com interpretar-ho, ni d'on ve el problema ni cap on va.

Striper ha dit...

Tot pasa somn petites etapes confia que tot tornara a ser com vols.

El veí de dalt ha dit...

Celebro tornar-te a sentir feinejar pel replà! Cal que fem un kit-kat, doncs? Que tal el 25?

Joana ha dit...

És més fàcil culpar de tot a la societat però ai! las...qui és la societat?
Passa amb molts àmbits...falta temps per pensar-hi, per buscar els problemes de soca-rel.És més fàcilbuscar un culpable encara que sigui anònim!
una abraçada i endavant!!

Jordi Casanovas ha dit...

Fa temps en una reunió per crear una nova associació vaig plantejar que marquéssim quins eren els objectius que voliem assolir com a entitat. La persona que duia la veu cantant se'm va mirar com si fos marcià i va dir:
deixem-nos d'objectius i anem per feina. Òbviament no hi vaig tornar.

Ves tu! m'hi has fet pensar.

Núr ha dit...

Sé què vols dir, perquè ens en van parlar a les classes del CAP. Els mestres no deixen de ser persones indiviuals i ja sabem que de persones n'hi ha de tots tipus, així que de mestres, també. No és estrany que entre un grup de persones hi hagi algú amb qui hom no s'entengui, però en el cas d'un grup de mestres cal que tots vagin a una, encara que de vegades haguem de cedir en algunes coses o de vegades es faci el que creiem que és millor.

Però no sempre funciona així.

Pel que fa al comentari de la Joana, crec que és qui millor ho ha expressat: avui dia ho fem tot massa de pressa i convendria que ens aturéssim un moment, miréssim què hi ha al nostre voltant i cap on estem anant i com hi estem anant... I començar a pensar si tot això està bé i és el que volem o ho hem de solucionar i COM!

Bon cap de setmana, bunika, i una abraçada ben grossa! ;)

Alepsi ha dit...

La meva companya de pis és mestra d'escola. Sovint penso que podries ser tu, perfectament... xDD

I també m'explica coses d'aquest tipus... suposo que és complicat i, com els pares, cadascú vol educar als nens segons el que ell creu millor... i clar, la consciència d'Escola queda eliminada per la autoconsciència individual... Culpa de la societat? Sí, com gairebé tot... a qui li hem de tirar les culpes, sinó? xDDD

zel ha dit...

Jo m'acosto poc a poc, perquè estic així com tu i la sensació que tinc és, compte, és la mateixa, igual igual, què ens passa? Jo em sento darrerament estranya, mig buida i em passa tot i res pel cap...això és allò que en diuen crisi identitària? Buff, Tarambaneta estimada, petons i perdona'm la llarga absència, és un estat passatger, espero...

marta ha dit...

No crec que s'hagi perdut l'esència sinó que hi ha un lloc on mai no hem arribat. I sospito que mai no hi arribarem però millor oblidar-ho perquè si ho tenim massa present no anirem enlloc, ens deprimirem i prou. Els límits de la realitat hi són i hi seran sempre però somiar i treballar per un món millor és el millor que ens pot passar. I sobre això de la consciència d'escola, sempre he pensat que cada escola té un 'discurs', com una mena de 'missió' o 'llibre d'estil' per als seus professors, no és així?

tomàtec ha dit...

Imagino que a vegades deu ser frustrant... com tants i tants oficis que queden deslluïts per la incompetència i la desorganització.

Aquí hi tens un bloc d'un mestre d'escola valencià:

http://blocs.mesvilaweb.cat/Didac

Anònim ha dit...

Ja, verjetno zato je

joanfer ha dit...

He passat per aquest bloc per casualitat, però no m'he pogut estar de llegir aquest post i els comentaris que s'han anat fent.

M'ha agradat molt la reflexió que en fas, Anna. A més, m'he sentit força identificat amb el que expliques, doncs comparteixo els mateixos neguits que tu.

Tant de bo pogués tenir una resposta per les preguntes que en fas. Però no les tinc. Tots i totes som tan diferents i veiem les coses tan diferents... I després som capaços d'exigir a l'alumnat allò que ni nosaltres mateixos acabem fent. Falta de companyerisme, de treball en equip, egoisme... Ens estem deshumanitzant i no en som conscients.

Però el que sí que et vull dir és que, malgrat el teu molt o poc bagatge, la teva feina, la teva opinió, el teu esperit val tant o més que qualsevol altre. No ens hem de desanimar, perquè és quan comences a fer-te preguntes quan pots començar a canviar les coses... No et deixis deshumanitzar!

Felicitats pel bloc!