De dits petits el món n'és ple

En un dia ennuvolat com avui, em venen moltes coses per escriure al cap. Abans de triar la que definitivament obrirà un nou camí de pensament de la humanitat però, he hagut de deixar de banda altres temes candents com ara:

- pedagogia sistèmica,

- la Núria Bacardit embarassada i radiant pels puestos,

- la declaració de la renta,

- les comissions de servei a la funció pública: un enigma,

- el segurata del Mercadona fumant a fora,

- 2 - 4- 8 - 15 - 16 - 23 - 42,

- coaching a l'escola,

- la comunió d'Andreíta,

- jo buscant al google "comunion + andreita",

- temporització sequencial: de la sabata tancada a l'abarca,

- crec que a casa ens comença a faltar espai,

- perquè quan un nen/a agaradeix a un mestre/a no hi ha res que l'empari però si és a l'inrevés ens desacrediten públicament,

- ara que en faré 30... d'això... seguix sent correcte que vagi per casa fent "piu, piu, piu" i movent els bracets com si volés?

- la voltareta en un llit de Tempur, no ho intentin sense la supervisió d'un adult

- el no inici amb majúscula: mandra, ignorància o lirisme visual?,

- ...


Sabent però que l'interès del lector rau en l'experiència pròpia de l'autor, a través de la qual pot identificar-s'hi i crear un lligam, he decidit escollir un tema profundament humà i que sense dubte, alguns de vosaltres podreu extrapolar a la vostra vida diària:


- com de difícil és posar-se una tirita al dit petit del peu. Sobren les paraules. Pell de gallina.


I, seguidament una reflexió que va més enllà i questiona la ciència:


- perquè el senyor Imedio va gastar tants d'esforços en crear pegament instantani? Hagués estat més fàcil contactar amb el senyor Tirita, i que li hagués passat la fòrmula de la cola que enganxa el plastic protector color carn. Jo no descarto, si mai tinc un rebenton anar a la farmàcia enlloc de trucar al lampista.

Life

Life isn’t about finding yourself. Life is about creating yourself. Em diu el Bernard Shaw des del mes de maig del meu calendari gratuït, estic delerosa de girar plana i veure què em diu la següent “quote”. Nelson Mandela. Però em resisteixo a llegir el futur.

Reflexió del dia (17)

El verb radiar existeix perquè el meu pare ho diu.

Lloc: al cotxe, en un punt indeterminat de Catalunya, camí de casa, piu, piu, piu.

Protagonistes: ell i jo

Contextualització: el Barça, la ràdio i otras cosas del querer.

Diàleg:

Ben bé, no recordo com vam acabar parlant d'això però a la meva ment no puc parar de sentir un eco que diu "com és que no ho radien?"

"Radien?" crec que jo dic, arrufant el nas i rient...

"Si, radien què passa. Existeix, eh? El meu pare la fa servir."

"I, per això existeix."

"Fins i tot a vegades parlant de tele, que no radien per la tele?, diu, si, si, si"

El més fotut, és que té raó, radiar existex.

Radiar, radial, irradiar, irisar, eriçar, eriçó, cançó, racó, petó, crostó, salmó, sabó, pastor, castor, cremor, remor, marró, terror, tarró, sarró...

(Poc s'ho pensa son pare que sortirà en un post)

__________

Altres reflexions

Pluja somnifera

El dia acaba amb pluja. Als veïns del carrer de sobre se'ls mullarà l'estelada.

Suposo que dir que el dia s'acaba cap a les 8, pot semblar prematur, però permeteu-me que em tanqui a la meva closca i decideixi que per avui, ja en tinc prou.

Com cada primavera tinc son, estic cansada i torno a tenir son i més son, i altre vegada torno a tenir son. Perdó pel(s) badall(s), però em tapo la boqueta. Bé, d'acord no me la tapo, però davant meu només hi ha la pantalla i l'Audrey Hepburn que fuma.

Hi ha coses que no entenc d'aquest dia que acaba amb pluja. De fet, no entenc la pluja tampoc. Ni pla pluja, ni la son, ni què mora de reüll l'Audrey Hepburn mentre fuma, ni tampoc com és que les Converse rellisquen tan sobre el terra mullat, ni perquè l'ordinador de la feina ha petat, ni perquè em sento tan cansada que sóc incapaç de mostrar empatia, ni perquè no comparteixo cert sentiment del claustre, ni perquè encara em fa mal el canell, ni perquè no ha fet sol i caloreta i... perquè no puc parar de badallar. Un badall rere l'altre i l'altre i l'altre...

Que si

I, si tornés a escriure?

I, per fi em deixés d'excuses paranoiques i em plantés davant de l'ordinador a escriure, escriure i escriure?

Que si la Tarambana ha perdut l'essència.... Que si no tinc temps... Que si, que tinc temps però no temps per viure, i sense vida no hi ha escrit... que si he madurat, però no passa res, havia de passar... que si prefereixo estar al sofà, que si ja ho faré demà, que si un descans va bé a tothom, que si total no em llegeix ningú, que si tampoc tinc gran cosa a dir, que si tinc son, mandra, gana, calor, angoixa, el cervell sec, els ulls cansats, la imaginació buida, els vestits per endreçar, la tele oberta, el te que es refreda, els últims posts massa llunyans, els propers massa difusos, a la nevera res, al congelador menys, el llibre de receptes desaparegut, l'email abandonat amb 96 missatges, gràcies per l'spam i perdó per la tardança, que si... que si, que si.. que un dia tornaré. Quan? Em dius. Un dia... dic jo. Però el dia mai és avui.

Tret d'avui. Quan al tren, camí de la feina, he deixat anar dos posts, que a la tarda he vomitat d'amagat davant l'ordinador fent veure que treballava, benvolgut, benvolguda el CEIP...

Serà la calor, la claror, el vent, les flors que floreixen, que per fi em dec haver retrobat després d'un curs escolar terrible, i d'un any construint el meu niu, piu, piu, piu.. no ho sé... Però avui, descalça per casa, amb un te al costat i la bossa de tai txi a l'altre, escric aquest post i, coi, que no n'escrigui un altre. I, un altre i un altre...

Sobre la mort

Avui m'he aixecat pensant amb cartes.

En cert moment de l'estiu se'm va acudir que no tenia cap carta de John, cap ni una.

Estirada al llit, sola en aquest dia estrany, he pensat que la propera vegada que tingui sentit escriuré una carta. Una carta senzilla, explicant trivialitats, d'aquelles que ens imaginem que algú trobarà algun dia esgrogueïda en una caixa plena de coses, junt amb una altra carta igual d'esgrogueïda com a resposta, explicant les mateixes trivialitats i pensarà en nosaltres, de joves, escrivint i rient i prenent el sol a la terrassa llegint.

A l'estiu, potser, quan tindré més temps, l'escriuré. Escriu-la ara, em diu Joan Didion, des de cada pàgina del seu llibre. Però ara no puc. Potser perquè escriure-la seria com acceptar la finitat de tot plegat. Del dia, de la vida. Si ho deixo per quan tingui temps, puc fer veure que tot serà per sempre. Perquè jo vull que tot sigui per sempre.