dilluns, de maig 11

Sobre la mort

Avui m'he aixecat pensant amb cartes.

En cert moment de l'estiu se'm va acudir que no tenia cap carta de John, cap ni una.

Estirada al llit, sola en aquest dia estrany, he pensat que la propera vegada que tingui sentit escriuré una carta. Una carta senzilla, explicant trivialitats, d'aquelles que ens imaginem que algú trobarà algun dia esgrogueïda en una caixa plena de coses, junt amb una altra carta igual d'esgrogueïda com a resposta, explicant les mateixes trivialitats i pensarà en nosaltres, de joves, escrivint i rient i prenent el sol a la terrassa llegint.

A l'estiu, potser, quan tindré més temps, l'escriuré. Escriu-la ara, em diu Joan Didion, des de cada pàgina del seu llibre. Però ara no puc. Potser perquè escriure-la seria com acceptar la finitat de tot plegat. Del dia, de la vida. Si ho deixo per quan tingui temps, puc fer veure que tot serà per sempre. Perquè jo vull que tot sigui per sempre.

5 comentaris:

Striper ha dit...

sempre es bonic el record de unes paraules en un paper...

Jo Mateixa ha dit...

Ja, però....per sempre no hi ha res, nomes la mort....no??

Una abraçada i un petonas rebonica!!!

XeXu ha dit...

No deixis per demà el que puguis fer avui. A més, ja fa prou calor com perquè ens pensem que és estiu, no? Doncs a escriure!

Jordi Casanovas ha dit...

procura no creure-t'ho massa, però de moment esperarem.

Cris ha dit...

M'agrada!