Amic Invisible 2009

Doncs sí senyors, un altre any més ens hem plantat al mes de Desembre. I què passa al mes de Desembre de cada any? Doncs que és Nadal, que tenim vacances, que podem gaudir de la família i els amics en pau i harmonia (o no...).

Però a més, des de fa 3 anys el Desembre és una mica més especial per la blogosfera. Per què? Perquè és el mes del... BLOCAIRE INVISIBLE!!!!

Aquest és el post de convocatòria per a tothom qui es vulgui apuntar a fer-ho. Si us passegeu per la blogosfera veureu que aquest post està exactament igual a casa meva, a casa del Veí i de l'Alepsi. Aquesta és la novetat d'aquest any: som tres organitzadors. "Tres eren tres", i només dues eren dones...

Per a participar els passos a seguir són molt senzills:

1. Deixant un comentari en aquest post (tan se val a quina de les tres cases el deixeu) indicant que hi voleu participar.
2. Visiteu el nostre wiki on hi haurà la llista de participants i així els podreu anar coneixent
3. El dia 17 de desembre se us enviarà un mail dient-vos a qui li heu de fer el regal
4. Prepareu un bon regal personalitzat per a la persona que us ha tocat
5. El dia 6 de gener, a partir de les 00:00 podreu començar a penjar els regals

La data màxima per a inscriure-s'hi és el dia 15 de desembre. El 16 farem el sorteig (tot legal, que som bones persones els tres) i el 17, com ja hem dit, se us enviarà el nom del vostre afortunat.

Podeu fer-ne tota la propaganda que volgueu! Quants més serem, més riurem! I el Blocaire Invisible sempre és una gran oportunitat per a conèixer nous blocaires!!!

Òbviament, no cal dir, que tothom qui s'inscrigui té el deure moral de fer un regal. Que l'any passat algú es va quedar sense regal i és una putada!!!

Si voleu consultar alguns dels regals que s'han fet, podeu entrar al resum del primer any 2006 o, el del l'any 2007 o el de l'any passat 2008. Doncs queda inaugurat el Blocaire Invisible 2009!!! PS: El primer regal ja ens l'han fet... el Pd40 ha actualitzat la seva imatge original i ens l'ha cedit per a que il·lustrem la campanya!

Per què ens tracten d'imbècils?

Com sé que no visc en el país que vull?

Potser la pregunta està mal formulada, perdó. Com sé que el país en que vull viure no és aquest?

Tampoc...

Exactament no sé quina seria la pregunta per no ferir sensibilitats però cada dia veig coses que no m'agraden i, últimament se m'ha posat entre cella i cella el Pellicer i la Raquel. Em sap terriblement greu però crec sincerament que els Telenotícies de TV3 són ridículs. Bé, de fet no em sap greu, em fa enfadar.

Algú em pot explicar quina necessitat tinc jo que m'expliquin notícies com si el meu nivell de cultura general s'acostés a un estudiant d'ESO? Per què l'altre dia la Llei de l'avortament va sortir just després d'una notícia sobre Catalunya? Quina necessitat tinc d'escoltar un "reportatge" sobre la tomba de l'últim rei catalano-aragonès enmig de les notícies, no n'hi havia prou fent-ne un breu apunt? Per què sovint les notícies locals van davant d'esdeveniments internacionals? Per què ens mirem tan el melic?

Per què fins i tot el Bassas ha començat a fer servir humor d'estar per casa en els seus mini "speeches"? Per què he d'aguantar les brometes d'institut amb els presentadors del temps? Per què ens tracten d'imbècils?

Són imaginacions meves o últimament els enviats especials a Catalunya són cada vegada més freakis i totalment desconeguts? Què passa? Són els "descartes" del programa Divendres, de les tardes?

Per favor que torni la Núria Bacardit!

Per sort el Martí Anglada i la Montserrat Vila donen una mica el contrapunt a tant infantilisme. D'acord, la Montserrat no ha fet canvi d'armari des de que va arribar al País Basc ara fa 20 anys, però això seria un altre tema. Com a mínim ells no ens tracten com si ens maméssim el dit.

La veritat és que jo amb el vostre permís, cada vespre sintonitzo l'Iñaki Gabilondo. Apujo el volum quan fa la secció "opinió" i canvio just quan comencen els esports. Canvio a TV3, tot i que hi ha dies que he de comprovar que no m'he equivocat i he pitjat el botó del K3.

No tinc temps de pensar-ho

Redacto mentalment el post camí de la feina, no és un gran post, però últimament he baixat molt el nivell d'autoexigència, per tant el rubrico amb un somriure mentre travesso el carrer, i me'l guardo a la butxaca pensant: si tingués un moment.. l'escriuria d'amagat a la feina. Si, què passa?

Però no tinc cap moment. Arribo i comença una lluita diària amb les diferents individualitats que pretenem fer una escola. Tot són bones intencions, és cert, però cap té una voluntat de comunitat educativa. Cap té consciència d'escola. D'ESCOLA.

Tots ens trenquem les banyes a diari, però hi ha alguna cosa que no funciona. No sé ben bé què és, però hi ha alguna cosa que ens impedeix cohesionar-nos com a grup. Mirat fredament, potser els mestres de la meva escola tenen una formació més acurada, potser tenen més titulacions, més experiència, han llegit més, viatjat més, estudiat més que qualsevol altre mestre de generacions anteriors. Com és, però, que hem perdut l'essència de la nostra feina. Ha estat culpa de la societat? Vaja, ha estat culpà nostra?

No ho sé. No tinc cap moment per pensar-ho. Ni jo, ni ningú. I, potser aquest és part del problema.

Hauria d'escriure

Mentre la lluna m'espia des de darrere les branques d'un arbre, penso que hauria d'escriure.

Quan sento l'olor de la xocolata regalimant per les vores d'un croissant que intueixo calent, penso que hauria d'escriure.

Escoltant perplexa un comentari barroer sobre la violència de gènere, penso que hauria d'escriure.

Triant les segones sabates de la temporada, penso que hauria d'escriure.

Tastant la primera beixamel ben feta de la meva vida, penso que hauria d'escriure.

Penso que hauria d'escriure cada dia en algun moment.

Penso que ja va sent hora que obri el correu de nou, que trobi el moment de seure i pensar. Seure i escriure.