Quan sona el telèfon i veig que és T., em fa gràcia, perquè precisament avui pensava en ella. Estem una hora al telèfon, sempre que la truco em fa pujar la factura, però és igual, a les dues ens és igual. Ens expliquem quatre coses de les vacances i sense saber com acabem parlant de l'escola. De què, si no? La temuda escola.
T i jo hem deixat l'equip directiu i tornem a les trinxeres, hi tornem amb il·lusió, ànsia somniadora i molta por. Perquè, aquest any vinent moltes coses seran diferents, no puc evitar fer valoracions, totes dues sabem que potser la nostra direcció va ser fluixa però els quatre anys que ens esperen seran molt putes.
No volem pensar en l'escola, no volem pensar en tot el què sabem que ha passat aquest mes de juliol al marxar nosaltres, no volem fer especulacions, però alhora és inevitable. Hem fet un pacte amb nosaltres mateixes en el que ens prometem viure sense complicar-nos la vida, fer la nostra feina ben feta i quedar en segon pla. El pacte de fet, és sobreviure. Sobreviure mentre potser maten l'escola, però nosaltres ja vam intentar salvar-la i no ens n'hem sortit, i fins i tot ens n'han fet passar les ganes.
Només tinc ganes d'una cosa, de que arribin els nens i nenes. De tancar la porta de la classe i fer de mestra. En sabré?
11 comentaris:
Ja saps que sí, Tarambana! :-)
Bona sort amb el nou inici!
I tant que sí! És trist arribar a aquesta conclusió d'anar sobrevisquent però és una realitat que es dóna a moltes professions un cop has intentat remuntar i tot se'n va en orris.
Apa que ja falta poc. Tinc una meva amiga que també ha tornat a les trixeres després de ser directora i està molt contenta amb els nens :)
Faria gràcia veure't per un foradet perquè segur que et poses nerviosa, d'alguna manera torna a ser el teu primer dia! Però després de 5 minuts tot tornarà a ser com sempre.
Pel que fa a l'altre tema, potser és millor que et centris en ensenyar. No podràs evitar estirar-te dels cabells quan vegis algunes coses, però si comences així, et sortirà una úlcera. Deixa'ls fer, que suposo que volen el millor per l'escola. T'estalviaràs mals de cap.
Sí, i tant que en sabràs...Jo vaig deixar l'equip directiu el curs passat, i sé el que sents i passes, i el que passaràs...en aquest curs han canviat moltes coses, i segons molts, per malament, diuen, eh? La veritat és que vam aguantar nou anys i ens hi vam deixar la pell i en poc ´temps t'ho foten tot enlaire...és un disgust, però jo he fet això, a la classe, amb la meva estimada lela (paral·lela) i tan amples, i les enrabiades, a parir, me les he menjat amb patates.
Bé, ànims, jo també hi vaig dilluns, Tarambaneta del meu cor!
Com a mare, és el que esperaria dels mestres dels meus fills. Sobretot, després de ser membre de l'AMPA i veure que la direcció només ens vol per parlar de calers... Ai!
Vinga, que això és com anar en bicicleta..segur que et surt molt bé senyureta!
Oi tan que sí!
MATINS.SÍ!
quines preguntes de fer!
és clar que sí!
una abraçada!
I tant que sí! :-)
Arribo des de "casa" d'en Xexu, i mira que havia sentit a parlar de la Tarambana, i encara no t'havia visitat.... Tens un bloc molt interessant, m'agrada com planteges els posts, fa olor d'herba casa teva, m'agrada el verd, em quedo, amb permís, no faré massa soroll :)
Publica un comentari a l'entrada