dissabte, d’octubre 16

Encara ho sóc?

- Toc, toc...

- Qui hi ha?

- Que no em coneixes?

- Ah... mmm... d'això, ets tu...

- És clar. Escolta...

- Ara no puc, estic intentat escriure un post. 

-  Només serà un momentet de res, de veritat!

- D'acord, digues. 

-S'encenen els focus i des de dalt la tarima de fusta fosca, amb un pijameta de la Hello Kitty ben arrapadet una veu profunda ressona a tota l'estança-

Bikkembergs, o Hunter, aquesta és la qüestió. 
Si pensa amb més glamour qui porta
Bikkembergs o  Hunters d'imitació
o aquell que firmament entrega la visa, 
i pagant, acaba amb les penuries.

/Per favor, no m'ho puc creure. Has caigut molt baix/

Bikkembergs o Hunter, res més. 
i així acabem amb les tristors i les sabates barates, 
de les quals em sortirà una al·lèrgia, 
una fi que desitjar no voldria, a ningú.

Bikkembergs, Hunter...
Quin somni.

/Ves somniat, ves somniat/

Oh! Si alguna cosa no temés, de les grans superfícies
(regió desconeguda de la qual ningú surt ben vestit),
que pertorba el bon gust i ens fa mediocres, 
i així va fent-nos vestir barato, 
desviant-nos del nom Tarambana, 
i perden fins i tot l'estil.

-Un únic aplaudiment, que ve des de dalt de l'escenari-

- Molt bé, puc seguir escrivint?
- Que, què? Però tu què t'has pensat? Em penses deixar així?

- S'apaguen els llums i d'un bot baixa de l'escenari-

- Si, Tarambana, si.

- A mi, guapeta, no em vinguis amb aquests aires de suficiència, eh? Si, i a sobre tindràs la barra de posar aquest link! Això, que la gent sàpiga que des del setembre del 2007 em tens maniatada!

- Maniatada? Però, tia... si resultarà que si que t'he de treure més de casa... qui parla així?

- Exigeixo unes Bikkembergs! Unes Hunter! Un algu de marca, que sigui indecentment car, un algu per mi, per nosaltres, pels vells temps... Déu meu! No em pots deixar morir vestida del Massimo Dutti!

- Estàs exagerant una mica, no?

- Si exagerant! Tu no saps, el que pateixo jo! Contenint-me... Vestida amb texans de fa tres anys! 3 anys! Que estàs boja, o què? Estic parlant de 3 anys!

- Tarambana, assossega't, que se t'està corrent el rímmel!

- Si, ara fes veure que et preocupes per mi... Sempre tancada a l'armari, amb l'antipolillas... què diria la gent si sabés amb les condicions que em tens!

- La gent, no diria res, perquè... no deuen recordar ni que existeixes!

- Oh! Oh! Mare de Déu, que començaré a hiperventilar! Vas a... a...

- A qui?


- Ja tremolo...

- Porta que es tanca de cop-

- En tot cas, mentre us revolucioneu des del meu antic bloc, miraré d'escriure un post. 

- Una merda és el que escriuràs! - diu un cor des del fons del subconcsient!

- I després diuen que cualquier tiempo pasado fue mejor...


6 comentaris:

XeXu ha dit...

Doncs alguns sí que la recordem, sí. Però sincerament, jo no la trobava a faltar. Potser és perquè vas començar a enterrar-la quan jo vaig aparèixer en aquest món i només vaig viure els seus darrers temps. Ja en aquell setembre de 2007 ja et vaig dir que et preferia a tu (casumtot, fa 3 anys d'això, poca broma, eh?), i aquí continuo. Abans d'això m'enganxaven els teus/seus escrits, però em feia un puntet de ràbia tot plegat, això no ho havia reconegut mai, oi? Vull dir que devorava post rere post, però dubtava de la persona que hi havia darrere, com tots, tinc els prototips personals que m'agraden i els que no, i mira, després d'aquests tres anys et continuo llegint amb devoció, així que et faràs una idea dels tipus de persones que m'agraden.

Clidice ha dit...

ha estat un viatge interessant i divertit, està molt bé això de reinventar-se ^^ :)

Anna Tarambana ha dit...

Xexu, pobra Tarambana, que et sentirà i s'ho agafarà malament! :P
La veritat és que ha estat un exercici prou interessant, m'ha costat molt escriure'l, posar-me al personatge, abans amb un tres i no res ho tenia enllestit, m'era molt fàci i reconec que còmode. Però bé, en tot cas, li mereixem una mica de respecte... el personatge va salvar la persona. I, jo ja m'entenc.

Clidice, interessant com a exercici literari. Divertit? Jo li trobo un punt agre-dolç. Perquè no tornaria enrere.

Clidice ha dit...

jo llegeixo, ergo no m'implico. qui crea ja ho té més fotut, si més no pel poc que en sé. :) l'agre-dolç sembla el leit motiv de les nostres vides no?

XeXu ha dit...

Tu et saps les teves coses, i em sembla que sí que el personatge et va aportar molt, segurament les coses avui serien molt diferents si no fos per ella, la Tarambana. Se li dóna tot el respecte que mereix, però em deixes tenir les meves preferències, oi? Ja va fer la seva feina, ara tots a gaudir de l'Anna, no?

Zincpiritione ha dit...

Jajajajaja, ja va sent hora que recuperis el Pijama de la Hello Kitty... i que ningú t'ho quiti!!!!!

Quins temps aquells, oi? Però, ves, tu, que aquests tampoc són dolents!!!!