Noia llegint una carta davant una finestra

 

Era estrany que el món seguís. A cada paraula que llegia era més conscient de la seva soledat. La cridòria del mercat semblava llunyana i l'aire del fora semblava embolcallar-la en un moment únic. Sempre recordaria aquell moment, ho sabia, sabia que mai podria oblidar les seves mans obrint el sobre, mai se  li esborraria de la ment la curosa cal·ligrafia de Catharina, ni el color del paper. 

Els seus ulls resseguien cada lletra mentre les seves dents es serraven amb força.

31 d'octubre de 1672, començava la carta. Feia tres mesos. L'havia estat esperant tot aquell temps, tant que ni la seva mare l'havia pogut aturar mentre pujava escales amunt i es tancava a la saleta.

Ara després de tanta espera, de tanta ànsia, un nou sentiment de venciment i ràbia l'envaïa. Els francesos havien trobat Reynier, deia la ploma de la seva cosina. Les altres paraules de consol cap a ella no les entenia. Era al paller. Van disparar. Els francesos avançaven. 

Va deixar caure la carta, amb les seves delicades mans es va alçar el vellut del vestit fins al genoll i es posà d'empeus sobre la cadira. Va mirar els seus petits peus sobre el vermell del tapís i va pensar que sempre li havien agradat aquelles sabates. Mecànicament mirà el carrer, sentia la gent, l'aire i notava el ressol escalfant-li la pell. Mirar avall, era una magnífica tarda, la millor tarda per reunir-se amb Reynier.

__________________________

Una altra iniciativa de Relats Conjunts.

NOIA LLEGINT UNA CARTA DAVANT UNA FINESTRA, Johannes Vermeer 1657-1659